PIRINEUS travesses en btt INTRODUCCIÓ GENERAL HISTÒRICO-GEOGRÀFICA
 
PIRINEUS travesses en btt INTRODUCCIÓ GENERAL HISTÒRICO-GEOGRÀFICA
IL·LUSTRACIONS
Mis enlaces favoritos
PIRINEUS travesses en btt INTRODUCCIÓ GENERAL HISTÒRICO-GEOGRÀFICA

RAID PYRENEEN
RAID PYRENEEN VTT (GEORGES VERON)
Ruta Laparra
Transpirinenca ruta Laparra
la traversée
Travessa en btt de mar a mar, pel vessant Nord dels Pirineus, seguint l'itinerari Véron de la "Traversée vtt"


PIRINEUS

Fotos d'Alexis Rosell
Cavalls al Clòth de Baretja (vessant francès)
Imagen
Cims de la Ribereta (massís del Cotiella) des de més avall del Collado de Sahún, anant cap a Plan.
imagen
LA VALL D'ORDESA (des de Las Cutas)
imagen
MIDI D'OSSAU, des de l'Ibón d'Anayet
imagen
 
INTRODUCCIÓ
ELS PIRINEUS (travesses en btt)

INTRODUCCIÓ GEOGRÀFICA

DIMENSIONS DE LA SERRALADA PIRINENCA

Aquesta serralada tan coneguda i que hom anomena Pirineu, o, potser més correctament, Pirineus, alguns diuen que comença al Cap de Creus (Cadaqués) i acaba al Cabo Higuer (Hondarribia). En línia recta fa, com a màxim, uns 430 Km, i s'estén de ponent a llevant, tot i estar una mica torçada en sentit WNW – ESE (rumb dominant de 100-110º des de ponent). De fet, el caràcter imponent el perd, cap a ponent, a partir del Pic d’Anie (2504 m snm) (=Ahuñamendi), a uns 100 Km del Mar Cantàbric, tot i que el conserva bastant fins el Coll d’Ibañeta sobre Roncesvalles (a uns 50 Km del mar Cantàbric). Cap a llevant, conserva aquest caràcter imponent fins el massís del Canigó (2784 m snm), a només uns 40 Km del mar Mediterrani. (El Canigó pot ser considerat la prolongació cap a l’ENE de la carena del Bastiments-Costabona; mentre el Cap de Creus en seria la prolongació ja al SE de l’Albera). En sentit estricte, de muntanyes altes serien només 210 Km els de la serralada principal. Tot i semblar força individualitzada, la carena té una connexió a través les muntanyes del País Basc amb la Serralada Cantàbrica que arriba fins els Picos de Europa, a ponent. I també amb els Alps, a través del Massís Central. Del Massís Central, La Muntanya Negre (Cevennes) al Nord de Carcassona, és la part més propera als Prepirineus septentrionals (Corbières). En general, la zona central dels Pirineus està molt més desenvolupada, o és o pot ser molt més ampla (120 Km) al vessant meridional que no pas al septentrional (60 Km). No val la pena discutir sobre si el vessant espanyol és més pendent o menys que el francès. Generalitzar no és assegurar. Malgrat això, crec que almenys a la part central és més típic que les valls franceses siguin més pregones i amples que les espanyoles. A vegades, és difícil assegurar quina part és l’axial i quina la serralada Nord, Sud o prepirinenca. En general, hi ha moltes rèpliques cap el Sud, més baixes i més calcàries (amb força excepcions) que no pas cap el Nord. La zona axial sol ser més alta i més silícica que les serres situades al Nord o al Sud.

L’altura màxima és el Cim d’Aneto (3404 m snm), però hi ha 13 cims més de més de 3200 m, i arriben a uns 213 (216), en total, els de més de 3000.



Els Pirineus es poden dividir en tres trams. El Pirineu Central va des de Somport (o del Portalet o del Midi d’Ossau), a ponent, fins a la Pica d’Estats, a llevant. A l’Oest de Somport (o del Portalet), queda el Pirineu Atlàntic (= Pirineu Occidental, = Pirineu Basc); i, a l’Est de la Pica d’Estats, queda el Pirineu Oriental (=Pirineu Català). La divisió política posaria el llindar occidental del Pirineu Central a la baga de la Peña Ezkaurre (Puerto de los Navarros). Per a alguns el Pirineu Central a llevant s’acabaria amb el massís de la Maladeta, és a dir, seria només la zona aragonesa.

Al Pirineu Occidental destaquen les muntanyes d’Anie (2504 m) (la més occidental de les altes muntanyes) i d’Aspe (2645 m). De la part suau de ponent potser podríem destacar la muntanya més occidental entre les menors, abans del Cabo Higuer, que és La Rhune (turó volcànic molt destacat (870 m), entre Sare i Bidasoa. Entre Roncesvalles i l’Anie destaquen, de ponent a llevant, el Pic de l’Orhy i la Peña Ezkaurre i, ja a ponent de Zuriza i al Sud de l’Anie, Los Alanos.

Més cap a llevant del Midi d’Ossau (volcà primari permià), el més occidental dels pics del Pirineu Central, trobem el Balaitús; i més enllà el Vignemale (o Comachibosa). I, al SW del Vignemale, trobem el petit massís del Mont Perdut entre la Vall d’Ordesa i la de Gavarnie. Al Nord del Mont Perdut hi trobem el Néouvielle; i encara més al Nord el Midi de Bigorre. Encara al Pirineu Central, i més a llevant del Vignemale, trobem el Possets, l’Aneto, i els Besiberris. Al Nord dels Besiberris hi ha entre molts altres cims el Montarto (a la Vall d’Aran), i, al Sud, el Peguera. Més a llevant d’aquesta zona ja trobem la Pica d’Estats, punt de partió entre el Pirineu Central i el Pirineu Oriental.

A llevant de la Pica d’Estats, el Pirineu Oriental comença amb les muntanyes andorranes (Salòria, Casamanya, Pic Negre d’Envalira). Una mica al Sud (SW) del darrer cim trobem la Tossa Plana de Lles, ja a la Cerdanya, i el Puig Pedrós (a llevant). I més a llevant, ja al Capcir, el Carlit. Força més al Sud del Carlit trobem el Puigmal. A ponent del Puigmal hi ha les muntanyes de La Molina i el Cadí. El Cadí és quasi prepirinenc i s’allarga cap a ponent fins a sobre La Seu. La carena del Puigmal cap a llevant es parteix vora el Costabona. Cap el NE donarà lloc al Canigó i, a llevant, als massissos de Les Salines i, ja vora el mar, a Les Alberes.

Els extrems de la serralada són molt més suaus que no pas la zona central. A la zona central no hi ha passos amples entre el vessant septentrional i el meridional.

Als Pirineus, els llacs (uns 2500) no són tan grans ni de bon tros com els dels Alps, però el que sí que hi ha, al Pirineu Central, és el saltant d’aigua més alt d’Europa (Gavarnie: 465 m). Al conjunt dels Pirineus hi ha moltíssims llacs, potser més de mil, de dimensions sovint reduïdes (ibones, estanys, gorgs). Amb el canvi climàtic, alguns de petits s'ha assecat. El més gran entre els no represats segurament sigui el de Cregüeña.

Les grans glaceres alpines han desaparegut fa ja mil•lennis dels Pirineus. Abundaven més al vessant Nord, clar. Els 4 Km quadrats de glaceres actuals (2010) eren 40 ara fa 100 anys. De valls glacials n’hi ha unes quantes, essent potser la més paradigmàtica la que va a parar a Lourdes des d’Argeles-Gazost.Hi ha glaceres reduïdes al Balaitús, Vignemale, Mont Perdut, i al petit massís de la Maladeta-Aneto. Les congestes abundaven per sobre la cota 2000, fins i tot a l’agost, cap els anys 1960s, a molts indrets del Pirineu, però, amb el canvi climàtic, cada cop són més reduïdes o van desapareixent.

El que alguns diuen veure en el Pirineu, una unitat d’ànima, a mi em costa de veure. Si alguna cosa té el Pirineu és un trencaclosques caòtic de paisatge geològic, vegetal, climàtic, arquitectònic i humà divers. Però, com diuen als Alps i als Pirineus: “Les muntanyes no s’encontren pas, que les persones sí”.


ETIMOLOGIA

PRIMERA VERSIÓ: El nom de la serralada podria derivar del grec “piros” i del català “neus”. Des d’Empúries, els grecs devien veure la neu al Canigó i sentir la calorada del mes d’agost. Els vents forts, la calor que crema com el foc, i les neus gelades, aquestes són tres característiques comunes a les muntanyes olímpiques i a les del Pirineu.
SEGONA VERSIÓ: El paisatge devia recordar als grecs el rei Pireneu, del sud de l’Olimp. Durant una gran tramuntanada, diuen que les nou filles de Júpiter, conegudes com a Les Nou Muses, accediren a ser protegides al palau d’aqueix rei. Ell, de seguida, les acollí hospitalàriament; però, després, les reclogué i se sentí temptat de violentar-les. Aleshores, elles alçaren el vol des del terrat i fugiren del palau. El rei intentà perseguir-les. Morí en l’intent; i quedà estès a terra tant llarg com era, transformant-se en la serralada pirinenca. Potser les nou musses emprengueren el vol des del que ara són els nou cims principals: Aneto, Carlit, Maladeta, Midi d’Ossau, Midi de Bigorre, Mont Perdut, Pica d’Estats, Possets, i Vignemale.
TERCERA VERSIÓ: Una altra versió de l’origen del mot Pirineu podria ser menys tràgica o rocambolesca, si és que deriva simplement de “Peyre (pedra) i Neu”= “La muntanya de pedra i neu”.
QUARTA VERSIÓ: “Ahuñamendi”, del vasc, s’aplica tant a tota la serralada (Ahuñamendiak) com només al Pic d’Anie, o a un cim menor (Laurinak) al Nord de Valcarlos, o a la comarca de Roncesvalles, amb 16 municipis, essent Esteribar i Erro els més poblats. Auña significa “cabrit” i mendi “muntanya”.
CINQUENA VERSIÓ: De llegendes estrambòtiques no hi ha com les de la Cerdanya. Diuen que Pirene, filla del rei ceretà, Bebryx, era una noia molt maca que es va enamorar i va ser seduïda i violada per Hèrcules al seu pas per aquesta comarca, al palau de Brevyx. Ella va quedar embarassada i als pocs mesos va donar a llum una gran serp. Espantada, va voler seguir el rastre d’Hèrcules, que havia marxat per anar a robar el ramat del monstre Geryon. Però ella no va saber estar a l’aguait de les feres i va ser devorada per elles. Al sentir els crits, Hèrcules es va fer enrere, però ja no va ser a temps de trobar-la en vida. La va enterrar a l’enorme cova de Lombrives (a l’Ariège, 2 Km al SE de Tarascon) i va fer un túmul enorme (el Pirineu) com a recordatori. Ordenà a la Terra que es replegués i formés les muntanyes i així ho va fer, mentre anava sospirava “Pyrene, Pyrene...!” També va calar foc a la serp i el fum es va veure des d’Empúries.
SISENA VERSIÓ: Ilene significa lluna i os muntanya, en iber. Per tant, seria el Pirineu la Muntanya de la Lluna.

GEOLOGIA
Geològicament, la base de la serralada és primària. Al Devònic superior el moviment hercinià originà el primer esbós de la serralada. En aquesta base primària hi dominen, a més de les roques plutòniques àcides, terrenys de roques metamòrfiques, terrenys silúrics pissarrosos molt plegats, i terrenys devònics calcaris, arenisques i conglomerats lacustres, amb alguns jaciments de carbó (Malpàs). De les zones primàries no granítiques podríem dir que una meitat són roques devòniques i l’altra meitat són roques silúriques o metamòrfiques. Les intrusions plutòniques varen donar lloc en alguns indrets a filons metal•lífers (Canigó, Gistaín). Una tercera part de la superfície pirinenca són afloraments plutònics àcids. Es veuen principalment al SW de Vera de Bidasoa, al SE de Cambó, al W de Panticosa i al Nord de Panticosa (al massís del Vignemale, entre Col de Soulor i Gèdre o Luz-Saint-Sauveur), al Nord de Bielsa, al Nord de Benasque, als voltants de Caldes de Boí, al SW d’Alòs d’Isil, al NE de Certescans, a diverses petites zones al SW de Foix, a l’arc entre Llés i Formigueres, a la franja entre el Querigut i l’Îlle-sur-Têt, al NW de la Presta, al NW d’Arles-sur-Tech, entre Coustouges i Serralongue, al Sud de La Jonquera, i al Sud de Llançà.
Després de l’era primària, la serralada es va convertir en una planura elevada. A ambdós costats, durant la secundària, hi hagué conques de sedimentació, interrompudes per períodes d’emergència. Hi hagué un lleuger plegament d’aquestes conques al Cretàcic superior (Albià-Cenomanià: 100 milions d’anys enrere). La franja cretàcica septentrional passa per Hendaye, Labastide, Tardets, Bielle (al Nord de Laruns), Lourdes (Sud), Mauleon, Barousse, Saint-Girons, Foix, Axat, Sournia, i al NE Sigean. La franja cretàcica meridional passa per Roncersvalles-Burguete, Zuriza, Hecho (Nord), Canfranch, Biescas, Ordesa, Las Salinas, Seira, Turbón, Arèn, Pobla de Segur, Organyà, Bagà i el Catllaràs.

QUADRE DE LES ERES GEOLÒGIQUES
ERA QUATERNÀRIA Holocè (12.000 anys)
Pleistocè (2.500.000 anys)
ERA TERCIÀRIA NEÒGEN Pliocè (5 M a)
Miocè (23 M a) – s’eixuga el Mediterrani-
PALEOGÈN Oligocè (34 M a) – orogènia alpina-
Eocè (56 M a)
Paleocè (65 M a)
ERA SECUNDÀRIA CRETÀCIC (145 M a)
JURÀSSIC (200 M a)
LIÀSIC
TRIÀSSIC (250 M a) – inici dinosaures -
ERA PRIMÀRIA PÈRMIC (300 M a)
CARBONÍFER (318-359 M a)
DEVÒNIC (416 M a –orogènia herciniana=variscana- 390 M a-)
SILÚRIC (443 M a)
ORDOVÍCIC (480 M a)
CÀMBRIC (540 M a)
PRECÀMBRIC PROTEOZOIC (2050-850 M a)
ARCAIC (2800- 3600 M a)

A l’era Terciària, al final de l’Eocè i principis de l’Oligocè (25-50 M a enrere), hi hagué l’aixecament alpí, que donà lloc a la configuració actual, per la pressió de la placa del Continent Africà, que es desplaçava també cap a llevant, cap el Nord. Les pudingues montserratines, o de Palassou, es formaren ja aleshores, principalment als Prepirineus. La zona axial quedà molt plegada i fallada. Després hi hagué moviments de reajustament potents, a més de fenòmens erosius d’envergadura.
En un tall de Nord - Sud veuríem la Conca Occitana (Garona-Aude) (1), el Prepirineu Septentrional (2), el Pirineu Septentrional (3), el Pirineu Axial (4), el Pirineu Meridional (5), els Prepirineus Meridionals (6) i la Conca de l’Ebre. Hi ha quatre línies divisòries importants. Dues falles de Nord-Sud: una a Pamplona i l’altra al Segre. I dos fronts de cavalcament. Un al Nord i l’altre al Sud.

1-A l’antiga Conca Aquitana (que arribava de mar a mar) la Conca del Garoina i la de l’Ador i llurs afluents estan recobertes en superfície per sediments quaternaris alternant amb sediments miocènics. La conca de l’Aude i les dels seus afluents alternen sediments de l’Eocè i Oligocè amb sediments del Quaternari. Al final del Cretàcic, l’extrem Nord de la placa hispànica (serralada pirinenca) va anar girant en el sentit contrari a les agulles del rellotge a la vegada que la placa es desplaçava cap a llevant. Així l’extrem occidental de la placa va anar a parar on ara hi ha Baiona. És per això que el tascó amb la part més estreta a llevant es va anar reblint primer per allí a llevant i és per això que vora Carcassona dominen els sediments més antics del terciari (Paleocè, Eocè), i que vora Tolosa apareix l’Oligocè, i que a ponent de Tolosa i fins l’Atlàntic domina ja el Miocè, més modern.
2-El Prepirineu Septentrional és més estret o reduït que no pas el meridional. Hi ha només tres escuts sobresortints. El de llevant són les Corberes. Les Corberes tenen una zona granítica central enmig de zones calcàries. S’estenen des d’Axat i Carcassona, a ponent, i fins a Narbona i Salzes, a llevant, vora el mar. L’escut de ponent és el Baix Adour (al Sud de Baiona i fins Oloron i Saint-Girons cap al centre del Pirineu). I el tercer escut seria el central, el Plantaurel, que és a banda i banda de Foix, a cada cantó del riu Aireja. Podria allargar-se cap a ponent pel Volvestre i, a llevant, pel Lavelanet, fins a tocar el Pays de Sault. Pel Sud té el contrafort de l’Ariza. En general la crosta superficial secundària d’aquest Prepirineu és d’uns 5 Km de gruix i reposa sobre una coberta primària d’almenys 6 Km de gruix. Començant per la part més antiga de la seva coberta secundària, trobem uns 1500 m de Triàsic (500 m de Buntsandstein, 400 de Muschelkalk, 500 m de Keuper), i uns 430 m de Liàsic. Ja menys modernes són les capes del Juràssic (500 m). I encara més les del Cretàcic (3000 m). Per sobre les capes secundàries podem trobar en alguna zona (de Pau a Baiona, o de Sant Gaudens a Carcassona) estrats del Paleocè-Eocè, degut a la invasió atlàntica (sediments fins de 2000-3000 m de gruix).
3-El Pirineu Septentrional. Ocupa una franja de 10 Km d’ample, molt plegada, amb estrats gairebé verticals (milonites) associats a la falla Nord del Pirineu (FNP), força debilitada a ponent de Lourdes. El gruix pot arribar en total als 6 Km, dels quals la meitat corresponen al període Coniacià-Maastrichtià (cretàcic superior). Apareixen algunes bosses intrusives primàries de fins a 300 Km quadrats, a la franja entre Lurdes i Perpinyà. Per exemple, a Barouse, Castillon, Tarbesou, Saint Barthélemy i al mateix Canigó. El Triàsic està representat per algunes evaporites. Després del Juràssic i el Cretàcic, no apareix aquí (o gairebé no apareix) el Paleogen (tan potent al Prepirineu Septentrional).
4- El Pirineu Axial. És la zona granítica per excel•lència (3000 m de capa de granitoides). És el que queda de l’orogènesi herciniana que afectà a capes precàmbriques i paleozoiques (primàries) que en total tenen un gruix, a la zona de la Maladeta almenys, de 50 Km, cosa que fa minvar sensiblement el valor de g (gravetat). Als Pirineus Atlàntics està molt debilitada aquesta zona. A la zona del meridià de Huesca trobem l’extrem occidental del Pirineu axial granític. Aquesta franja passaria per Guara / Ordesa / Mont Perdut/ Gran Gabizos / Lavedan. La major part és calcaria, del devònic o carbonífer (més central), llevat del nucli granític de Cauterets/Balaitús. Apart, trobem granits amb mica negra al Canigó i al Quérigut. Granits amb mica blanca i negra, a ponent de Tramezaygues. Granodiorites, a la Maladeta i a Bassiés (SW de Vicdesos). Afloraments plutònics àcids es veuen al SW de Vera de Bidasoa, a ponent de Cambó, al Quint d’Aldudes, al Nord i al SW de Panticosa, al Nord del massís del Vignemale, al Nord de Bielsa, al Sud de Gavarnie, al Nord de Benasque, als voltants de Caldes de Boí, al SW d’Alòs d’Isil, al NE de Certescans, a diverses petites zones al SW de Foix, a l’arc entre Llés i Formigueres (Tossa Plana de Llés), a la franja entre el Querigut i l’Îlle-sur-Têt (Carlit / Madres), al NW de la Presta, al NW d’Arles-sur-Tech, entre Coustouges i Serralongue, al Sud de La Jonquera, i al Sud de Llançà. La zona del Puigmal-Ull de Ter-Canigó pot ser considerada també axial (i no sempre és granítica).
5- El Pirineu Meridional. Està format per sediments majoritàriament cretàcics que relliscaren sobre capes d’evaporita triàsiques per sobre el nucli axial central i capbussaren cap el Sud. La Mesa de los Tres Reyes, Estanés, Vignemale (NE), El Mont Perdut i Ordesa, el Cotiella, Pic Long, i Peyresourde, en són els principals exponents a la zona central. També es podria entendre per Pirineu Meridional les Muntanyes del Cadí (Eocè, Miocè), el Moixeró i La Molina.
6- El Prepirineu Meridional consta principalment de dos anticlinals. A l’anticlinal de més el Nord, hi ha el Boumort, la Serra de Sant Gervàs i el Pedraforca, Serra d’Ensija i Rasos de Peguera, i el Port de Comte (Eocè) i la Serra del Verd. I, a l’anticlinal de més al Sud, hi ha les serres de Guara i Leyre (Oligocè, Miocè), la Serra d’Aubens, i el Montsec (de Rúbies, d’Ares, d’Aragó). Tot sempre sobre calcàries cretàciques. El moviment de plegament durà més cap a ponent (fins 23 M a enrere) que no pas cap a llevant (només fins 34 M a enrere).
7-La Conca de l’Ebre. Alguns l’anomenen la Depressió de l’Ebre, potser sense pensar que de Saragossa al Mediterrani, si fos així en l’actualitat, l’Ebre hauria de pujar per desembocar al mar. Per sobre el paleozoic basal hi ha el Cretàcic, el Paleocè rogenc, i les blanques calcàries eocèniques plegades W-E en general, però en sentit NE-SW cap a llevant (anticlinal d’Oliana). L’Eocè també té margues i evaporites (Cardona). Per sobre l’eocè hi ha l’Oligocè (conglomerats, més evaporites) i, cap a ponent, el Miocè i el Pliocè. En contacte amb les falles prepirinenques, la conca només arriba a tenir 1500 m de sediments del Miocè-Pliocè. En contacte amb la falla del Sud del Pirineu arriben a 3000 m de gruix en general. El gruix més important de sediments es dóna a Logroño (5000 m).

La primera de les conques del Nord del Pirineu, començant per l’Atlàntic, és la de l’Adour. El riu neix al peu del Tourmalet (al Sud de Bagnères-de-Bigorra) i mor prop de Baiona. Els afluents principals de l’Adour són la Nive (que passa per Saint-Jean-Pied-de-Port), el Gave de Mauleon (que passa per Licq-Athery), el Gave d’Oloron (que neix al peu del Midi d’Ossau), i el Gave de Pau (que neix a Gavarnie i passa per Lourdes). La segona conca és la del Garonne (Garoina). Neix al peu de l’Aneto, passa pel Forat d’Aigualluts als Uelhs deth Joeu, amb un trajecte subterrani d’uns 4 Km, i passa la peu de Tolosa, i mor passat Bordeus a l’estuari de la Gironde, de gairebé 100 Km. Allí hi ha cada dia una onada de crescuda de la marea que recorre els 100 Km per a goig dels surfistes. L’afluent pirinenc principal del Garonne és l’Ariège, que neix al peu del Pic d’Envalira, vora el Pas de la Casa, i passa per Foix. La tercera conca és la de l’Aude. El riu neix a l’estany de Matamala i, després de passar per Axat i Carcassona, deixant al Nord les Cevennes i al Sud les Corbières, mor a l’amplíssima planura entre Narbona i Béziers. La quarta conca, en aquest cas més que pirinenca és subpirinenca, és la de l’Agly. Passa per Puylaurens i Sant Pau de Fenouillet, i mor vora, i al Sud, de Leucata. El Désix és un petit afluent seu que passa al peu de Sournià. La cinquena conca és la del Têt. Neix a les Bulloses, al peu del Carlit, recorre tot el Conflent (Vilafranca, Prades, Vinçà) i mor passat Perpinyà a Canet-Plage. I la sisena i darrera conca del Nord dels Pirineus és la del Tec. Recull les aigües del Canigó, Les Salines i l’Albera. Neix al peu i a la baga del Roca Colom, creua tot el Vallespir (Prats de Molló, Arlés, Amélie, Ceret), i mor al Rosselló, a Elna (Saint-Cyprien-Plage).
Pel que fa a les conques del vessant Sud dels Pirineus, i començant pel Mediterrani, la primera és la del Muga. Rep les aigües pel Sud de la Roca Frausa, Les Salines i l’Albera; passa per sota Darnius (embassament) i mor a la platja de Castelló d’Empúries. La segona conca és la del Fluvià, si bé és el seu afluent, el Llierca, el que s’apropa més a la carena pirinenca. El Llierca neix sobre Sant Pau de Seguries i s’ajunta amb la riera de Beget i la de Sant Aniol (Sadernes), i arriba fins al terme d’Argelaguer on conflueix amb el Fluvià. La tercera conca és la del Ter. El riu Ter neix més amunt de Setcases. A Ripoll s’ajunta amb el Freser. Passa per Manlleu i per Girona, i mor a la Gola del Ter vora les Illes Medes. La quarta conca és la del Segre. Neix al Nord de Núria. A la Seu rep el Valira. Més avall, rep el Noguera Pallaresa (que passa per Llavorsí), i el Noguera Ribagorçana (que passa per Pont de Suert). La primera part de la conca del Segre, la cerdana, que va més aviat de llevant a ponent, limita al Sud amb la del Llobregat (al peu del Moixeró). La cinquena conca sudpirinenca és la del Cinca. Neix a la vall de Pineta. Vora Aínsa s’ajunta amb el riu Ara, afluent occidental que neix al peu del Vignemale. L’afluent oriental del Cinca (tot i que no el que més) és l’Ésera (que neix al peu de l’Aneto i passa per Benasque). La sisena conca és la del Gállego, que neix sota Sallent de Gállego i s’ajunta amb l’Ebre sota Saragossa. La setena conca és la de l’Aragón. El riu neix a Astún i passa per Candanchú, Canfranc i Jaca. Els seus afluents principals o secundaris més importants, pel seu marge dret, són, de llevant a ponent: Aragón Subordano (Echo), Veral (Ansó), Esca (Roncal), Salazar, Irati, Erro i Arga. La vuitena conca és la del Bidasoa. Neix a Erratzu i, com a riu Baztán, arriba a Santesteban. D’allí passa a denominar-se inequívocament Bidasoa. Mor entre Irún i Hendaye, a la ria de Txingudi, al peu del Monte Higuer.
Els Pirineus tenen moltes més deus termals que els Alps. Abunden especialment el cantó septentrional. La majoria són sulfuroses i força calentes. Algunes a menys altura són ja només tèbies i amb Seleni (a l’Aude, al Nord d’Axat: Rennes-les-Bains/Campagne). De ponent a llevant, destaquen, per exemple, les termes de: Cambó, Salies-de-Béarn, Saint Christau, Laruns, Eaux-Bonnes, Panticosa, Argelès-Gazost, Beaucens-les-Bains, Cauterets, Luz-Saint-Sauveur, Capvern-les-Bains, Bagnères-de-Bigorre, Benasque, Bagnères-de-Luchon, Barbezan, Lès, Bohí, Salies-du-Salat, Arties, Tredós, Aulus-les-Bains, Aix-les-Thermes, Les Escaldes, Seniller (Llés), Dorres, Llo, Saint-Thomas, Alet-les-Bains, Rennes-les-Bains, Molitg-les-Bains, Vernet-les-Bains, Lapreste, Amélie-les-Bains, i Le Boulou. El bany salvatge a aigües termals, sense pagar, és possible poc més amunt dels Banys de Tredós, al riu; i em diuen que també en un racó d’un dels estanys de Cabidornats (poc més amunt del de Colomers) i en un racó d’un dels llacs de Batisielles.
Els màxims exponents del gran interès que per a la espeleologia pot tenir el Pirineu són les xarxes de galeries subterrànies de més 100 Km de longitud, a la regió d’Aspet, sota la Pierre-Saint-Martin, i també la Sima del Infierno, a la Collarada (Villanúa), de 2000 m de desnivell vertical. Però hi ha un fotimer d’altres cavitats seques, o amb rius, o amb llacs, repartides per totes les zones calcàries pirinenques i subpirinenques. Potser la cova de Lombrives, a Ussat-les-Bains a 2 Km al SE de Tarascon, a l’Ariège, al S de Foix, sigui la més gran d’Europa, com diuen.

Pel que fa a les explotacions minerals, hi ha hagut força forges per fondre el ferro amb carbó: més al cantó septentrional que al meridional. Hi ha una mina de talc a l’Ariège (Trimoun) que és la més productiva d’Europa. L’Urani no està en suficient concentració com per a extreure’l (Montanuy: 9 g/Tm). Diverses mines de Plom tampoc estan obertes actualment. S’ha fet alguna recentment extracció de gas (Larrés). De carbó mineral se n’havia extret molt de Saldes/Peguera (Prepirineu, Berguedà), però a tot el Pirineu actualment (2010) ja no hi ha extracció industrial. Les prospeccions de petroli han donat resultats molt minsos, ja que la carena està massa plegada com per a retenir aquest líquid. L’Or és molt escàs. La toponímia reflecteix que n’hi havia hagut (Valle de Aurín, Bisaurín, Ezkaurre, Neste d’Aure, Prat d’Or, Soulor), però actualment només se’n troben algunes engrunes molt menudes (Castillon-en-Couserans, Vall d’Aran), sedassant la sorra durant moltes i moltes hores.

El vulcanisme més antic als Pirineus és de l’Ordovicià i està representat pels estrats volcànics de riolites grogoses, sobre Malpàs, Cava (Cadí), Nevà, Campelles, Bruguera. El vulcanisme està molt ben representat (40 volcans) a la zona d’Olot, fora ja del Pirineu estricte. Segurament allí es formà pel col•lapse recent (10.000-700.000 anys enrere) del llavi llevantí de la Serra Transversal (Puig Sacalam-Montseny), format ja al Pèrmic (Era Primària). Del Pèrmic (Autuninese) són els afloraments de riolites piroclàstiques a sobre Gréixer (al peu del Moixeró). I també al Pèrmic aparegué el Midi d’Ossau (volcà en xemeneia, d’andesita) o el seu petit veí l’Anayet, el vessant llevantí de Izas o els basalts del País Basc (La Rhune) o de Bedous-Osse en Aspe (peridotita de placa oceànica) o d’Herrère i Bélair, prop d’Ogeu (Arudy/Oloron). El vulcanisme de l’Albià (Cretàcic mitjà) apareix a algunes zones del Prepirineu Septentrional, al front del cavalcament, en indrets dispersos com ara a Asson (ofita i lherzolita) (al Nord de Ferrieres, entre Lourdes i Laruns), Plateau de Bénou (cons volcànics característics: Turon de la Técouère) i diversos afloraments de la franja entre Larrau i Laruns, i a Fos (a la sortida de la Vall d’Aran), o a l’estany de Lers (Lherz) (8 Km al Sud de Massat) o a Salvezines (al Sud de Puylaurens). Aquest vulcanisme albià arriba a estar representat per basalts, diabases, piroclasts, lapilli, lampròfirs i bretxes volcàniques. La lherzolita és un tipus de roca volcànica que ha pres el nom de l’estany de Lers (Lherz), a l’Ariège, suara mencionat.


MAPES
http://www.igme.es (mapes geològics)



http://www.localizatodo.com/mapa/ (mapa interactiu de relleu del SW d’Europa, tret de Google Maps/relleu). Podem enfocar la zona dels Pirineus, i a més, veure-hi els vols, quasi en temps reals, dels avions que el sobrevolen.



Si es vol simular vols virtuals, més val fer-ho amb el programa Google Earth que es pot descarregar a http://www.google.com/earth/index.html
Tenen el gran avantatge de poder veure el paisatge des de diferents punt de mira o d’inclinació i no sempre en visió zenital. Aeroports importants vora la franja pirinenca són els de Girona (02-20), Lleida (13-31), Saragossa (15-33), Osca (12-30), Pamplona (03-22), Sant Sebastià (03-22), Baiona (09-27), Pau (13-31), Tarbes-Lourdes (02-20), Toulouse-Blagnac (14-32), i Perpinyà-Llabanère (14-33). A Toulouse n’hi ha 4 més d’aeroports. Al cor dels Pirineus hi ha aeroports per a avionetes almenys a Sanavastre (Puigcerdà) (07-25), Castellciutat (La Seu d’Urgell), i a La Quillane (Mont Lluís).
De mapes de Garmin per a gps, apart el Mapsource Hispania, n’hi ha un del SW de França i un altre del SE. O sigui, que si volem tenir tots els Pirineus al gps amb detall, haurem de comprar els tres o bé ja el de tot Europa, que surt més econòmic que no pas comprar els tres.
Una visió oficial de la part espanyola del Pirineu (i tota Espanya) la podem trobar al Sigpac http://sigpac.mapa.es/fega/visor/ Sempre la foto o mapa estaran orientats al Nord i ho veurem en visió zenital. En algun moment de la programació del nostre itinerari ens pot ajudar la visió de la parcel•lació de les finques. I el detall de la foto a vegades és millor que al Google Earth.
 
INTRODUCCIÓ HISTÒRICA

QÜESTIONS HISTÒRIQUES
LLEVANT
Actualment i en línies generals la part Nord dels Pirineus és d’administració francesa i la part Sud d’administració espanyola. La Vall d’Aran és una excepció, perquè queda a Espanya i és una conca que vessa (riu Garona) cap el Nord. I part de la Cerdanya, la que queda entre el Coll de la Perxa, la Vall d’Eina, la Vallcebollera i la vall del Querol, n’és una altra, ja que queda a la part francesa, però vessa les aigües cap el Segre o el Sud. Em sembla que els francesos creuen, o els han fet creure, que els visigots d’Espanya va envair el seu territori on “de tota la vida” s’havia parlat francès. Però al segle V els visigots ocupaven tot el Sud de l’actual França (414-769) i la península hispànica, llevat del Cantàbric, Galícia i el Nord de Portugal. És cert que després dels romans, els visigots establiren relacions comercials potser millors que les dels romans entre les dues vessants dels Pirineus. La toponímia del regne visigot (o de les petites repúbliques posteriors) encara roman a nombrosos indrets des de La Vall d’Aran fins a l’Atlàntic. Per saber si algú ha heretat dels antics visigots (escandinaus) part de la genètica associada a aquella idiosincràsia, només cal preguntar-li si troba ridícul això d’anar nu en espais públics com ara les platges nudistes, si troba del tot cert que el sexe debilita, si troba que les lleis ho són tot per a un poble, si troba que només cal banyar-se un cop a la setmana com a màxim, i si li encantaria anar a cavall per les muntanyes. Si respon afirmativament a tot, no hi ha dubte que és essencialment un visigot. Els vascons eren més cap el vessant Sud, en principi, però els visigots els empenyeren al segle VI cap al que a l’edat mitjana es coneixia com a Aquitània.
No sé si era de justícia que recuperessin la llengua nova les lleis franceses el 1660. Però la petita globalització de l’exèrcit, l’escolarització dels nens i la immigració, tot això va afavorir una llengua comuna a França.
La majoria de madrilenys creuen que el català és un dialecte del castellà. Hi ha una inscripció ibera a Tavèrnoles (Osona) on posa paraules que ara són catalanes o occitanes. Els arqueòlegs suposen que és d’uns 300 anys abans de Crist. Em pregunto on són les inscripcions en castellà del segle V abans de Crist. El rei Francesc I dubtava si fer llengua oficial la langue d’oeil o la langue d’ock, i al final (1530) va optar per la del Nord. Si s’hi parlava francès molt abans, des del temps dels romans, em pregunto també si hi haurà inscripcions franceses al Sud de França d’aquella època. No en tinc constància, de moment. Oficialment el primer escrit en francès data del 842: “Serments de Strasbourg”, però, de fet, és una barreja d’occità i de llatí, com ho eren part de les lletanies carolíngies del 780. El mot occità prové del mot “ock” i del mot “aquità”, i es va posar de moda a partir del segle XIII com a llengua dels trobadors. L’ “Académie Française” va ser fundada el 1635 pel cardinal Richelieu. Suposo que les regions romanes eren l’Aquitània, al SW, i la Septimània o Narbonense, al SE. Enmig hi hagué, en època visigòtica, el Tolosí. Tot formava antigament part de les Gàlies (dels romans). Quan els moros varen envair França fins a Poitiers, em pregunto si varen ser ells (amb llurs acompanyants) qui varen introduir el català fins a Clermont-Ferrand, Torino i l’Engadina suïssa, o només van introduir l’art mossàrab. Se’n troben mostres d’art mossàrab a L’Hôpital-St.-Blaise, St. Pé-de-Bigorre, St.-Savin de Lavedan. Estic d’acord amb que el llatí en bona part és la mare de les llengües romàniques (portuguès, castellà, gallec, català, occità, provençal, llemosí, francès, italià, piemontès, valdès, romanès, romanx), però alguna altra cosa hi havia abans a cada regió envaïda, sorgida independentment, o bé d’un tronc comú amb l’itàlic ancestral.
El traçat dels Pirineus del 7 de novembre de 1659 insta a fer la separació entre França i Espanya a la carena que geogràficament limita el vessant Nord i el Sud dels Pirineus. Per què, aleshores, els francesos varen estar un any pressionant per anar més al Sud? La cosa encara no està clara avui en dia. Si no us ho creieu, pregunteu-l’hi a l’alcalde de Guils, a veure perquè els de La Tour de Querol volen l’aigua de l’estany de Guils. No sé si els rossellonesos es rebel•laren després del tractat dels Pirineus per la supressió de les institucions “autonòmiques”, i si els francesos causaren més de 500 assassinats de catalans, com escriu mossèn Sanabre al seu llibre sobre el tractat. No sé si Paris ho va veure tant magre que se sentia temptat de retornar part dels Pyrénées Orientales un altre cop a Espanya. Potser sí que varen ser els madrilenys els qui pressionaren per a desestimar-ho, degut al poc interès d’Espanya per la Catalunya Nord o perquè Catalunya fon gran com abans. A mi em consta que hi hagué, en canvi, un intent de reconquerir el Rosselló en temps de Ferran VI. Almenys he vist algunes trinxeres ofensives que encara queden sobre Vilafranca de Conflent.
A la pregunta de si Catalunya és una potència nuclear, tothom respondrà que no. Però jo no ho tinc tan clar. El Conflent és o no Catalunya? Catalunya francesa, ... potser? El director del programa nuclear francès durant molts i molts lustres ha estat un català de Conflent, que, però, no parla català. Només l’entén una mica. Es fa difícil diferenciar els personatges de la regió occitana entre “francesos” i “occitans”. Frederic Mistral, de vora Avinyó, va rebre el premi Nobel de literatura el 1904, essent els seus estudis sobre la llengua occitana els més coneguts. François Mauriac, de Bordeus, guanyà el Nobel de Literatura, escrivint en francès, el 1952. Albert Fert, de Carcassona, va rebre el premi Nobel de física el 2007 pels seus descobriments sobre les propietats anòmales de les capes fines de metalls, la qual cosa ha donat peu a l’emmagatzemament de memòria per als ordinadors en dispositius cada cop menors. Tenim, doncs, tres premis Nobel occitans. Podem afegir-hi un de mig català (per part de mare), de qui visqué a Perpinyà, Claude Simon (premi Nobel de Literatura el 1985). D’altres personatges occitans molt influents o coneguts internacionalment han estat, per exemple, Montesquieu (estadista nascut a Brède, prop Bordeus); Michelle de Montaigne (polític i escriptor nascut també vora Bordeus); Pierre Theillard de Chardin (filòsof i paleontòleg nascut vora Clermont-Ferrand); Paul Valéry (escriptor nascut a Sète, i educat a Montpeller); i Daniel Cohn-Bendit (polític famós per dirigir la revolta de maig del 1968, nascut a Montauban, al Nord de Tolosa).
Jo no trobo pas que hi hagi gaire diferència entre el català i l’occità (la llengua mare del català). Crec que només una mica més que entre el valencià i el català. Entenc perfectament tot el vocabulari escrit en una novel•la occitana com ara: Setembralas, de Joan-Frederic-Brun, editat per l’IEO (Institut d’Estudis Occitans). El que sí és cert és que la immersió lingüística del francès a Occitània i a la Catalunya francesa ha estat molt superior a la castellana dins la Catalunya espanyola.
Abans d’unir-se el regne de Navarra amb Aragó (i Catalunya), del 800 (Oriol), al 925 regnaren a Aragó els comtes francs. La filla del penúltim (Galí II) es casà el 925 amb Garcia Sánchez I de Navarra. La dinastia Ximena regnà a Navarra i Aragó entre el 925 i el 1162, Ramir I el 1035 formà el regne independent d’Aragó. Petronella d’Aragó es casà el 1150 amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, inaugurant així la dinastia de Barcelona.
LLISTA DE MONARQUES DE LA CORONA D’ARAGÓ
DINASTIA XIMENA
Ramir I d’Aragó 1035-1063
Sancho I d’Aragó i Navarra 1063-1094
Pere I d’Aragó i Navarra 1094-1104
Alfons I d’Aragó i Navarra 1104-1134
Ramir II d’Aragó 1134-1137
Peronella d’Aragó 1137-1162

DINASTIA DE BARCELONA
Ramon Berenguer IV el Sant Ajuda Alfons VII de Castella a conquerir Almeria 1131-1162
Alfons I el Cast Ajuda a Alfons VIII de Castella a conquerir Cuenca. Bearn i Bigorra territori de la confederació 1162-1196
Pere I el Catòlic Montpeller s’afegeix a la confederació. 1212 batalla de Navas de Tolosa. El
1213 el rei mor a la batalla de Muret contra Simó de Montfort 1196-1213
Jaume I el Conqueridor Regala Múrcia al seu sobre Alfons X el Savi. Conquesta de Mallorca. Tractat de Corbeil (1258) renunciat a bona part del Sud de França i més tard a la Provença (que queda per a Lluís IX de França al casar-se amb Margalida (filla de Ramon Berengeur V). Montpeller i Foix queden per a Jaume I 1213-1276
Pere II el Gran Invasió de Felip II de França 1276-1285
Alfons II el Franc Agafa Mallorca del seu oncle Jaume I 1285-1291
Jaume II el Just Conquesta de Sardenya i Grècia, i Sicília passa al seu germà Frederic 1291-1327
Alfons III el Benigne Sardenya es revolta 1327-1336
Pere III el Cerimoniós Gènova es revolta. Lluita contra Pedro I de Castilla i a favor d’Enric II de Trastámara. 1336-1387
Joan I el Caçador Matances de jueus el 1391 1387-1396
Martí I l’Humà Expedició a Sardenya dirigida pel seu fill Martí, rei de Sicília 1396-1410
DINASTIA TRASTÁMARA
Ferran I d’Antequera Revolta a l’Urgell (dominada) 1412-1416
Alfons IV el Magnànim Depuració de funcionaris castellans. Conquesta de Nàpols el 1443 1416-1458
Joan II Sense Fe Defensa del príncep de Viana pels catalans i capitulació de Barcelona 1458-1479
Ferran II el Catòlic Es casa amb Isabel de Castella. Expulsió dels jueus. Cau Granada i el Nord d’Àfrica. 1492 Colom descobreix un nou continent. 1479-1516

LLISTA DE REIS D’ESPANYA
DINASTIA DELS ÀUSTRIES
1504-1516 Joana I
1516-1555 Carles I
1556-1598 Felip II
1598-1621 Felip III
1621-1665 Felip IV
1665-1700 Carles II
DINASTIA DELS BORBONS
1700-1746 Felip V
1746-1759 Ferran VI
1759-1788 Carles III
1788-1808 Carles IV
1808 -1813 Pepe Botella (germà de Napolió)
1808-1833 Ferran VII
1833-1868 Isabel II
1870-73 Amadeu de Saboja
1873-74 Primera república
1874-1885 Alfons XII
1876-1931 Alfons XIII
1931-36 Segona República
1936-39 Guerra civil
1939-1975
Dictadura del General Franco
1975-... Joan Carles I


PONENT
Els límits fronterers entre França i Espanya a Euzkal Herria, de parla trilingüe (castellà, francès, euskara), són més difícils de precisar, almenys sobre el terreny, que a la resta de la serralada. La raça basca sembla haver-se format al finalitzar la darrera glaciació. Mostra dels seus membres, Cromagnons encara transhumants, en tenim a les restes de les coves d’Urdax i Oyarzun. Sembla ser que, al Pirineu, la població de Cromagnons descendia d’Hel•lena, una de les set mares europees. Ella venia d’Orient Mitjà. Almenys això revela l’estudi de l’ADN mitocondrial (sempre de la mare). Al neolític, les poblacions migren de la plana a la muntanya, o de la vall al mar. A l’Edat del Coure i a l’Edat del Bronze, apareixen un fotimer de monuments megalítics i hi ha immigració, almenys des d’Almeria. A l’Edat del Ferro apareixen els cromlecs celtes, la fosa del ferro i els carros. El domini de la llengua basca ha de ser força estès pel Pirineu prehistòric, si fem cas a la toponímia actual i als qui diuen que fins el segle X es parlava euskara a la Vall d’Aran. Al segle I a C, els romans aprofitaven les mines d’Oyarzun (argent i plom), conreaven les valls fèrtils de l’Iparralde i de la Navarra meridional, i aprofitaven els ports de mar. Passaven, o bé per Irún, o bé per Roncesvalles, per endinsar-se des d’Aquitània (país d’ibers) al País Basco-Navarrès. Però, ni el tipus celta ni el romà podem dir que formen part del prototipus de basc actual. La llengua basca o euzkara, tot i que té mots similars al finlandès i d’altres al bereber, no té massa en comú amb cap altra llengua indoeuropea. És una llengua fòssil vivent encara des dels temps del Cromagnon o almenys des dels ibers. Amb els romans, la religió primitiva, politeista, i els furs antics no desaparegueren d’entre els bascs.

El cristianisme monoteista dels visigots també va tenir poca penetració en el món basc de pescadors d’alta mar, pastors de muntanya o pagesos de les valls i riberes. L’OLENTZERO segueix conjurant les SORGUIÑAS (curanderes amb poders, molt enteses en remeis naturals), la guarició de les malalties del ramat o l’apaivagament de les turmentes, al passar per les cases per Nadal amb els regals. Al sopar de les bruixes (aquelarre) a indrets com les coves de Zugarramurdi, cal estrenar una peça de vestir per tal de foragitar ell mal dels esperits geniüts (dimonis). Es fan fogueres per Cap d’Any i per Sant Joan. Als plenilunis, es conjura a Basajaun. [BASAJAUN o el “Senyor dels Boscos” diuen que va ser un gran home de 3 m d’altura, que va inventar els molins de moldre gra i el cultiu dels cereals i la fosa dels metalls, i les monuments megalítics, i les serres per tallar els arbres Els seus crits alarmen els pastors abans d’una turmenta. La seva presència allunya els llops dels corrals. Es nota perquè els bens fan sonar les esquelles]. Les danses, la música, i els cants poètics (bersolaris) també són propis. I no diguem dels concursos esportius de tallar arbres (aizkolaris) o la pràctica diària de la pilota basca (pelotaris).

Durant la romanització es va fer palesa la propietat privada de territoris grans, la creació de l’estament nobiliari i l’esclavatge i la construcció de grans i petites vies de comunicació. Al Comminges, per exemple, abunden els camins l’alta muntanya fets per esclaus. Hi hagué moltes mines, balnearis i viles romanes al Pirineu. De les ciutats a Peu de Prepirineu septentrional les més importants eren Carcassona i Narbona. I no es podien comparar amb Jaca o Pamplona. Només amb Saragossa. Alguns assentament romans pirinencs foren els següents:


• ASPET
• BANYERES DE BIGORRA
• BENASC
• BIELLE
• COSTOJA
• COTLLIURE
• EL PERTHÚS
• ELIZONDO
• ESCOT
• HECHO
• IRÚN
• JACA
• LA JONQUERA
• LA SEU D’URGELL
• LARUNS
• LLANÇÀ
• LLÍVIA
• PLAN
• PORT DE LA SELVA
• RIPOLL
• SANT BERTRAND DE COMMINGES
• SANT JULIÀ DE LÒRIA
• SANT PAU DE SEGÚRIES
• SARE
• VIELHA
• VINÇÀ

De mostra de l’art visigot n’hi ha al vessant Nord a Oloron i a Lourdes, per exemple. El 507 (batalla de Vouillé), els francs expulsaren els visigots de Toulouse. Els visigots fugiren cap a Navarra. L’any 632 Dagobert, rei merovingi, recolza la rebel•lió del governador de Saragossa contra el rei visigot Suintil•la. Després intenta envair el país basc però només aconsegueix, el 636, un jurament de fidelitat cap el duc saxó de Bordeus, no una submissió total. El patrici Fèlix de Tolosa, el 672, domina les terres fins la carena pirinenca i al SW el País Basc. Sembla ser que en algun moment dels segles VI o VII hi havia hagut una invasió dels bascs cap el Nord on expandiren el territori de la llengua basca que denominaren allí Gascunya. Al segle VIII, gran part de l’Euskadi estricte passà a Astúries. Quedà la vall d’Oyarzun (Irún) com a afegitó de la Navarra basca. Carles Martel vencé als àrabs a Poitiers (732). Però això acabava amb la independència d’Aquitània governada pel prestigiós Odó, ja que havia estat ell qui havia demanat l’ajuda al rei franc i es veia obligat ara a agrair-li el favor d’haver-lo ajudat a de treure’s els àrabs de sobre. El fill de Carles Martel, Pepino, extingí el poder dels monarques merovingis i s’entronitzà no ja com a nissaga de majordoms dominants sinó com rei a ell mateix, de la nissaga carolíngia. El seu fill Carlemany es proclamà emperador. Expandí el regne franc a ponent i cap el Nord, però no tingué massa èxit cap el Sud, especialment a Roncesvalles. La marca Hispànica fou un cinturó que ocupava el vessant Sud del Pirineus i només a l’extrem de llevant s’allargà més al Sud (Catalunya). A Roncesvalles, EL 778, els vascons s’aliarien amb els àrabs contra les tropes carolíngies. A mitjans del segle IX, tant Ludovic Pius (fill de Carlemany) com els comtes que rendien acatament als francs, el d’Eblo i el d’Aznar, començaren a renunciar a la dominació dels territoris bascs. Íñigo Jiménez Aritza es proclamà a la Peña Ezkaurre rei de Navarra el 810. Era fill d’un cabdill basc i sa mare es va casar en segones núpcies amb el governador musulmà de Tudela.

A finals del segle IX, els víkings feren presoner el rei basco-navarro Garcia Íñiguez, qui demanarà ajuda al d’Astúries. El territori francès és envaït pels normands des del Nord, i pels hongaresos des de l’Est, i pels àrabs des del Sud. Els descendents de Carlemany es divideixen el territori. Carles el Calb es queda la part francesa, i Lluís el Germànic l’alemanya. Però, al segle X, el rei de França, Hugo Capeto, que ja no és descendent de Carlemany, regne només sobre una petita regió al voltant i al Sud de París. La resta de territori queda molt repartit entre diversos senyors feudals. La part major era l’Aquitània o Guyenne. El segle X queda referenciat també per les lluites entre els castellans, els àrabs i els navarresos per dominar Euskadi. Sant Sebastià i Irún queden sempre fora de la dominació castellana. Sancho el Mayor eixample els dominis de Navarra cap a Castella (des de Santander a Àvila), Euskadi i a llevant fins a la Ribagorça i Vall d’Aran. Però, al morir ell (1054, a Atapuerca), les terres es tornen a dividir.

El 1066 té lloc la conquesta dels normands sobre Anglaterra i Guillem II de Normandia es corona rei d’Anglaterra, per dret de parentesc i per dret de conquesta. El 1076 el rei de Navarra, Sancho el del Peñalén, mor assassinat pels seus germans, Ramon i Ermesinda i això el poble no ho tolera, per més esquerp que hagués estat Sancho. Per fer fora els regicides uns reclamen l’ajuda dels castellans i els altres l’ajuda dels aragonesos. Alfons VI de Castella té les de guanyar i guanya, però no s’apropia de la zona de Sant Sebastià/Irún. Al segle XII, el rei Alfons VIII de Castella i el rei Sancho el Sabio, de Navarra, arriben a un entente cordiale i es redistribueixen les terres. Logroño i La Rioja passen de Navarra a Castella. Àlaba i Guipúscoa (i Durango) passen de Castella a Navarra. El 1137 Leonor d’Aquitània es casa amb Lluís VII, rei franc, però el matrimoni és anul•lat el 1152, després de tenir fills i moltes peripècies i discussions dignes d’una pel•lícula de Hollywood (amb la Katharine Hepburn com a protagonista). Dos anys després ella es casa amb Enric II d’Anglaterra. Així el nou matrimoni regeix els destins d’un territori vuit vegades major que el que regeix el rei de la encara petita França. S’inaugura l’hegemonia anglesa sobre Aquitània que durarà fins la fi de la guerra dels cent anys, al 1453, coincidint amb el debilitament de la casa de Lancaster. El rei castellà Alfons VIII, l’últim any del segle XII, aconsegueix l’anexió a la corona castellana d’Euskadi, mig guerrejant, mig per capitulació voluntària. L’afavoriren la col•laboració de Pere II d’Aragó, la mort de Ricard Cor de Lleó a Anglaterra, i el viatge diplomàtic a Àfrica de Sancho VII el Fort, rei de Navarra i cunyat, amic i aliat de Ricard Cor de Lléo. Sancho VII el Fort està enterrat a Roncesvalles i és qui va promocionar més el Camino de Santiago com a via d’obertura cultural. Als segles posteriors, Oyarzun quedarà com a un corredor entre gascons, bascos, castellans i navarresos més aviat perillós. I Navarra ja no serà qui mani a Euskadi.

Els segles XII i XIII foren de progrés per al territori francès, tant pel que fa a l’agricultura com al nombre d’habitants o al comerç. També per Guipúscoa. A principis del segle XIII, es funden Fuenterrabía, Guetaria, Zarauz. Felip II August, a principis del segle XIII, es sobreposà als Plantagenet (Joan sense Terra) i eixamplà territori cap el Nord i l’Oest. El seu fill Lluís IX, el Sant, endegà la universitat a Paris, el parlament, les catedrals gòtiques, l’estament judicial, la comptabilitat estatal. Teobald II de Navarra rep, en correspondència de l’amistat amb Alfons X el Savi, les viles de San Sebastià i Fuenterrabía, el 1256. Al morir, el 1274, Enric I de Navarra, França començà a regir Navarra, mentre Espanya regia Euskadi. Felip IV el Formós recolzà la proclamació del Papa d’Avinyó (1309). A la mort del monarca (1314), comença una guerra civil en territori francès (dels 100 anys). Eduard III d’Anglaterra i Felip de Valois comencen la contesa per fer-se amb la dominació del territori.

El rei Joan II el Malvat, de Navarra, pacta amb Pere IV en Cerimoniós, d’Aragó, auxili mutu en cas d’atac exterior. Però també aconsegueix una treva de 5 anys amb el rei de Castella, Pedro I. El sobrenom de Malvat li ve per haver fet penjar del pont de Pamplona com per estrenar-se en el regnat uns quants rebels desllenguats que capitanejaven unes petites revoltes a Pamplona. Refusa propostes matrimonials amb la filla de Pere IV i deixa al seu germà Lluís com a regent durant els 10 anys del viatge a França. El 1352 Joan II de Navarra es casa amb Joana de Valois, filla de Joan II de França. Ella té 11 anys i ell 20. El 1354 és acusat d’haver matat al fill del contestable (Alfons de la Cerda) de França. L’Infant Lluís posa pau amb força èxit moltes vegades a les lluites civils internes. El 1355 Joan II de Navarra cau pres a mans de Joan II de França, el seu sogre. Durant dos anys, farà un pelegrinatge per les presons dels castells francesos. A la contesa entre Castella i Aragó, els navarresos semblen més proclius als aragonesos, malgrat l’obligació de treva amb Castella. Al final, el rei de Navarra és rescatat pels nobles. El 1358, Joan II s’alia amb els anglesos, cosa que l’ajuda a recuperar la Normandia (1360). El 1363 Aragó i Navarra prometen ajuda a Enric (II) de Trastàmara per derrocar al rei de Castella, Pedro I. El 1364 les tropes franceses derroten Joan II el Malvat a gairebé tot arreu del territori francès perifèric, però Navarra conserva Montpeller i alguna altra plaça. El 1366 Navarra annexiona Guipúscoa i Àlaba, gràcies a un tracte amb els anglesos, les tropes dels quals podran passar per Navarra lliurament. Joan II el Malvat es desdiu i es referma un altre cop del pacte. El 1379 la Pau de Briones obliga a Castella a alliberar l’Infant Carles de Navarra, i obliga a Navarra a no pactar més de cap manera amb els anglesos. El 1380 els anglesos tenien gairebé tots els territoris costaners atlàntics de França, des de Calais fins a Baiona. El 1387 mor el rei Carles II, a Cognac, cremat pels bandatges xops de conyac als quals accidentalment la infermera ha calat foc. No ha pogut acabar d’endegar el seu darrer projecte, la universitat de Pamplona. Enterren a Roncesvalles les seves entranyes, el cor a l’església d’Ujué, i la resta a la catedral de Pamplona.

El 1407 comença una altra guerra civil a França, aquest cop entre armanyacs i borgonyescs, essent aquests darrers aliats dels anglesos. Joana d’Arc, el 1429, tutela la coronació de Carles VII com a rei de França, i no reconeix a Enric V d’Anglaterra el seu domini sobre territori francès. La contesa durant el segle XV és entre Lluís XI i Carles l’Ardit (borgonyesc aliat dels anglesos). El 1453 acaba la dominació anglesa de la part occidental del territori francès. El 1512 Ferran el Catòlic fa envair Navarra a les tropes comandades pel Duc d’Alba. Ho aconsegueixen en dos mesos, amb el beneplàcit del Papa, però la dominació és seguida de moviments independentistes i d’un intent tutelat per Catalina de Foix de reconquerir Navarra des del Nord. L’Alta Navarra serà la Navarra espanyola definitivament per a la monarquia, i la Baixa Navarra serà la Navarra francesa. Ja no hi haurà un monarca de Navarra per a tota Navarra. Al segle XVI, Francesc I dominava la Lombardia, gràcies especialment a l’ajuda del seu cunyat, el rei Enric II de Navarra; però deixà Nàpols per a Carles I d’Espanya (nebot de la muller d’Enric VIII d’Anglaterra, monarca anglès que ja no és un Plantagenet sinó un Tudor). Francesc I importa el Renaixement d’Itàlia a França i acull definitivament a Leonardo da Vinci, inventor entre altres molts invents, de la bicicleta. El 1521 el poble de Navarra es rebel•la contra Carles I d’Espanya i accepta l’ajuda del rei franc per foragitar les tropes espanyoles de Navarra. Però al cap de mesos, especialment després de la batalla de Noáin, les tropes espanyoles recuperen bona part de territori. La resistència contra Espanya és molt forta a Baztán i Bidasoa. Al final s’imposa la diplomàcia, i Carles I domina l’Alta Navarra, que no la Baixa (o del Nord del Pirineu). L’Iparralde dependrà de Foix fins a l’extinció del comtat (1607). A partir de 1610, la Baixa Navarra és mencionada oficialment no com a un regne (Navarra) sinó com a una part del territori francès, tot i que fins just abans de la revolució francesa es parla encara del Regne de Navarra. El rei franc Francesc I cau presoner a la batalla de Pavia (1525) i és alliberat de Madrid (Torre de los Lujanes, a la plaça de l’ajuntament) un any més tard. Enric II renuncia ja a tots els territoris italians. Apareix el comerç i la competència comercial amb Amèrica i també el moviment religiós protestant (hugonots). Enric III de França, intenta posar pau religiosa al territori francès però és assassinat.

La unitat de França estava en perill i hom pensava recórrer a la monarquia espanyola per a salvar el nucli de França del protestantisme. Enric III de Navarra i IV de França, borbó nascut al Bearn, a Pau, i protestant (hugonot), un cop arribat a les immediacions de París (1610), es converteix al catolicisme perquè “París bien vale una misa”. Instaura així la monarquia dels borbons a França, que farà expandir el territori fins a l’actual continental almenys. La monarquia durarà fins la revolució francesa del 1789. Lluís XIII delega molt poder al cardenal Richelieu, qui ha de dominar moltes revoltes, i Lluís XIV delega també molt poder al cardenal Mazarino. El 1659 es firma el tractat dels Pirineus, en el qual han intervingut els dos cardenals. Lluís XV envaeix Guipúscoa (i l’Urgell) el 1719. La línia divisòria a Navarra serà la geogràfica que parteix el vessant Nord del Sud. La coronació del borbó Felip V a Espanya hauria de posar fi a la contesa territorial al Pirineu ja que els dos països estaven regnats per borbons cosins entre sí. Navarra havia recolzat la causa de Felip V en la guerra de successió i així conservà els furs. Molt més tard, el 1936, Navarra activarà El Alzamiento Nacional i Franco després ho agrairà instaurant-hi els furs de nou. A partir d’aquell moment de l’extinció dels austries com a casa regnant a Espanya, les discussions frontereres seran de caràcter menor. La revolució francesa anul•la les divisions en comtats o antics regnes i estableix els departaments. El dels Pirineus Atlàntics agafarà, apart l’Iparralde, una mica de l’antic Bearn. El 1810 Napoleó, que envaí Espanya, adhereix a Biscaia el corredor del Bidasoa, i així ha quedat. Espanya es divideix definitivament en províncies el 1833. Des del punt de vista antropològic hi ha tres Navarres, la del Nord, on es parla francès i una mica de basc. La de les muntanyes del vessant Sud, on es parla castellà i molt de basc, i la Navarra del Sud, on es parla només castellà. Aquesta darrera al segle XVI era la dels agramontesos i les dues primeres la dels beaumontesos. El corredor d’Irún queda encara per aa Biscaia i la unió a banda i banda de la serralada s’ha intentat amb la creació de l’eurociutat Sant Sebastià-Irún-Baiona.

LLISTA DE REIS DE NAVARRA

810-852 DINASTIA ARISTA-ÍÑIGA
ÍÑIGO JIMÉMEZ ARISTA

852-870 GARCÍA ÍÑIGUEZ
870-905 FORTÚN GARCÉS

905-925 DINASTIA XIMENA
SANCHO GARCÉS I
925-931 JIMENO GARCÉS & GARCÍA SÁNCHEZ I
931-970 GARCÍA SÁNCHEZ I
970-994 SANCHO GARCÉS II ABARCA
994-1004 GARCÍA SÁNCHEZ II EL TREMOLÓS

1004-1035 SANCHO GARCÉS III Castilla – Sobrarbe – Ribagorza- Navarra
1035-1054
GARCÍA SÁNCHEZ III, EL DE NÁJERA
1054-1076 SANCHO GARCÍA IV EL DE PEÑALÉN
1076-1094
SANCHO V RAMÍREZ, rei d’Aragó, de Navarra
1094-1104 PERE I, rei de Navarra i d’Aragó

1104-1134 ALFONS I EL BATALLADOR, rei de Navarra i d’Aragó

1134-1150 GARCÍA RAMÍREZ EL RESTAURADOR
1150-1194 SANCHO VI EL SAVI

1194-1234 SANCHO VII EL FORT




DINASTIA CHAMPAÑA

1234-1253 TEOBALD I

1253-1270 TEOBALD II

1270-1274 ENRIC I

1274-1305 FELIP EL FORMÓS, IV de França & JOANA


DINASTIA CAPETA

1305-1316 LLUÍS I (X de França))

1316- JOAN I EL PÒSTUM (I de França)

1316-1322 FELIP II (V de França)

1322-1328 CARLES I (IV de França)


DINASTIA EVREUX

1328-1343 FELIP III & JOANA II

1349-1387 CARLES II EL MALVAT

1387-1425 CARLES III EL NOBLE


DINASTIA TRASTÀMARA

1425-1479 BLANCA I & JOAN II D’ARAGÓ

1441-1461 CARLES IV, Príncep de Viana

1461-1464 BLANCA II

DINASTIA FOIX

1479 LEONOR I
1479-1483 FRANCESC I FEBUS


DINASTIA ALBRET

1483-1512 CATALINA I & JOAN III ALBRET



HISTORIA DE LA BICICLETA

Leonardo da Vinci va dissenyar la primera bicicleta a Europa el 1490. Algú diu que algú ha vist un baix relleu de l’antic Egipte on hi figura una bicicleta, suposadament d’uns quants mil•lennis abans de la nostra era. A la segona meitat del segle XIX hom pot dir que va començar el renaixement de la bicicleta, que ha arribat actualment a duplicar en nombre als cotxes. El 1869 les batejades “bicicletes” tenien ja pneumàtics de goma massissa. El 1888 Dunlop fabricava pneumàtics amb càmera inflable. El 1887 Thomas Stevens emprengué amb èxit una volta al món en bicicleta que acabà al cap de tres anys. De les tres grans curses europees la primera en organitzar-se va ser el Tour de France, el 1903. El color del maillot del guanyador, el groc, era el de la publicació que patrocinava la proba, Auto-Vélo. Després, va venir el Giro d’Italia, el 1909. Allí el maillot del guanyador era rosa, perquè les pàgines de la Gazetta dello Sport, la patrocinadora, eren roses. I la Vuelta no va començar fins el 1935, patrocinada per la fàbrica de bicicletes Éibar. El color del guanyador aquí ha anat canviant, ha estat carabassa, vermell o blanc, o fins i tot groc, com al Tour.

Potser el màxim exponent espanyol al ciclisme de carretera ha estat Miguel Induráin. Nascut el 1964 a Atarrabia (=Villaba), una vila fundada pel rei Sancho VI el Sabio el 1184, va guanyar, i va ser el primer a fer-ho, cinc Tours seguits, de 1991 a 1995. Apart, va guanyar els Giro de 1992 i 1993. En plena forma feia 1.88 m d’alçada i pesava uns 78 Kg o una mica més. En màxim rendiment consumia 7 L d’Oxigen per minut i tenia un consum miocàrdic d’Oxigen de 88 mL/Kg/min. El cor li bombejava 50 L de sang per minut i tenia una capacitat pulmonar de 7.8 L. En repòs, el cor li bategava a 28 ppm. I ha estat dels ciclistes professionals de primera fila menys sospitosos de dopar-se. Només prenia un medicament contra l’asma i la bronquitis crònica que patia sovint.

Un altre ciclista de carretera pirinenc han estat Fernando Escartín, de Biescas (1968). Va quedar segona a la Vuelta de 1998 i tercer al Tour de 1999. José Antonio Hermida, de Puigcerdà (mountain bike) entre d’altres trofeus ha aconseguit l’or a campionats mundials, el 1999 i el 2000 per equips, i el 2002 a Zurich i el 2010 a Canadà, individualment.

Competicions pirinenques n’hi ha com la Quebrantahuesos un dia de mitjans del mes de juny entre Jaca, Sabiñánigo, Portalet, Somport i la Marie-Blanque. Sol tenir uns 8000 participants i encara en queda un nombre igual fora del sorteig. És per a bici de carretera. També sol tenir 8000 participants l’etapa per afeccionats de la carretera als Pirineus francesos imitant una del Tour i organitzada per Mondovélo, a mitjans de juliol. I pel que fa al món de la mountain bike, cal mencionar els campionats estatals de mountain bike (MTB) o de descens (DH) a La Molina o a Certescans. O la Transpyr Adventure, travessa de mar a mar en MTB, organitzada pels germans Francesc o Oriol Sallent. Hi participà Jordi Laparra a la primera edició el 2010. Cal participar en parella. Es fan quasi 900 Km en 8 etapes (52 hores de recorregut actiu) la primera setmana de juliol: Roses - Camprodon - La Seu- Pont de Suert – Aínsa – Jaca- Isaba - Elizondo – Sant Sebastià. Hi ha l’opció de fer només mitja travessa (fins o des de Aínsa). L’organització dóna el gps (amb race-tracker) amb el track, mapes, perfils, i tres avituallaments al dia. També massatge i servei mèdic i assistència tècnica (amb rentat) al final del dia. I furgoneta escombra durant el dia. Hi ha un explorador (en moto) al començament del dia, i aixopluc a la nit: o bé senzill (pavelló esportiu), o d’hotel. Apart, una altra competició és la ja famosa Pedals de Foc, circuit entre la Vall d’Aran, la Ribagorça, el Pallars Jussà i el Pallars Sobirà: Vielha –Vilaller – Malpàs – Torre de Cabdella – Espot – Alòs d’Isil – Montgarri – Vielha. Es pot fer per lliure, o bé amb assistència especial de l’organització un dia al voltant de Sant Joan (24-25 de juny). El 2011 l’organització promet donar 10 euros de premi per cada minut en que qualsevol participant rebaixi el rècord anterior (11 hores 13 minuts per als homes, i 14 hores 38 minuts per a les dones). L’itinerari comença i acaba a Vielha i és d’uns 230 Km lineals i 6000 m de desnivell acumulat. Una altra proba clàssica, també organitzada per Probike, és la volta a la Cerdanya. Se sol fer en dos dies, cap el 20 de setembre. Un altre circuit de 230 Km, ja no competitiu però sí amb registres, ciclistes-guies (opcionals) i “diploma” commemoratiu, és el dels “pedals d’Occitània”. Comença i acaba a Vielha i de la Vall d’Aran passa al Comminges.

Les bicicletes de muntanya es varen començar a fabricar el 1970 a Califòrnia (Breeze, Fischer, Kelly, Ritchey). El 1987 Trek fabricà la suspensió davantera, i dos anys més tard ja la doble suspensió. La velocitat màxima que en una bici de descens s’ha arribat a anar és a 254 Km/hora. No està mal, per començar, no?






DIVISIÓ TERRITORIAL

REGIONS FRANCESES. A França parlen de regions, departaments, districtes (arrondissements), regions naturals / històriques / turístiques, cantons, i municipis (communes). La numeració dels departaments correspon al numeral que li toca dins al llista dels departaments de tota França, ordenats per ordre alfabètic.

Concretament, a la zona pirinenca francesa, o si voleu, occitana, hi ha tres regions, de ponent a llevant: Aquitanie (10) [Pyrénées Atlantiques 64], Midi-Pyrénées (11) [Haute Pyrénées 65, Haute Garonne 31, Ariège 09] i Languedoc-Roussillon (20) [Pyrénées Orientales 66, Aude 11].

A l’edat mitjana (segle XII), la Gascogne comprenia bona part del Sud de l’Aquitanie i de la regió actual del Midi-Pyrénées (la part a ponent i al Nord de Foix). És a dir, comprenia l’Adour (Dax), el Bearn (Pau), la Bigorre (Tarbes), Comminges (Muret) i el Cousernas (Oust), pel que fa a la zona pirinenca. A llevant termenejava amb el Comtat de Toulouse; i, al Sud (de llevant a ponent), amb el Comtat de Barcelona, el Regne d’Aragó i el Regne de Navarra.


Vist amb més detall, el Departament dels Pirineus Orientals (66) (de la regió del Languedoc-Roussillon) coincideix amb el que hom anomena la Catalunya Nord. Comprèn, al SE, i en primer lloc, la comarca del Vallespir (Ceret), o vall del Tec, entre Prats de Molló i les Alberes i, cap el Nord, els Aspres, que s’allarguen també cap el Conflent i el Rosselló, fent de punt de junció entre els tres districtes. La zona costanera del Vallespir (Banyuls) s’anomena la Côte Vermeille. A la zona central o de ponent dels Pirineus Orientals hi ha el Conflent (Prada). El Conflent comprèn la vall del Tet, situada més al Nord que la del Tec. També comprèn la Cerdanya francesa (Font Romeu) i el Capcir (Formigueres), i, cap a ponent, els cantons de Vinçà i, més al Nord, Sournià. El Pirineus Orientals, a més del Vallespir i el Conflent, comprenen, a peu de serralada, més al Nord i força planer, el Rosselló (Perpinyà), amb la seva Côte Radieuse vora el mar. El Rosselló també comprèn les Fenolledes, a l’interior, cap el Nord de Sournià.

Per altra banda, ja a l’ Aude (11), al NW de Sournia, hi tenim el Pays de Sault, des de Belcaire fins quasi Axat. Le Pays Catare ve a ser una regió històrico-turística que comprèn la zona Sud de l’Aude.

Tornant a la regió central dels Midi-Pyrénées, a l’Ariège hi tenim la capital Foix, capital del departament (09) i del districte sud-llevantí de Foix. Al Nord, llinda amb el districte o arrondissement de Pamiers, i, a ponent, amb el de Saint-Girons. Al districte de Foix destaquen, a part la capital, al centre, Tarascon (al Sud de Foix); al SW, Vicdessos; al SE, Ax-les-Thermes; a l’E, el Querigut; a al N el Plantaurel (des de Mas-d’Azil fins a Roquefixade, de W a E; i des de Foix fins a Varilhes, de S a N). Al districte de Saint-Girons destaquen, al N, el Bas Couserans, llindant al seu torn al Nord amb el Volvestre. Al centre, i una mica al Sud de la capital del districte, el Couserans (o Haut Couserans) amb Castillon a l’W, Oust al S, i Massat a l’E. El Massif de l’Arize és la franja de muntanyes que uneixen Saint-Girons i Foix una mica pel Sud.

A l’Haute Garonne (31), al Nord tindríem el districte de Toulouse o Toulousin. Al centre, el districte de Muret, amb el Savès al NW, i el Volveste al SW. I, al Sud del departament, el tercer districte, el de Saint Gaudens, on destaquen Barbazan (al SW), Aspet (SE) i, a l’extrem Sud, Bagnères-de-Luchon. La regió històrica de Comminges podríem dir que va des de Saint-Gaudens fins a Bagnères-de-Luchon.

Finalment, a l’Haute Pyrénées (65) tenim, al Nord, el districte de Tarbes, amb la Plana de Tarbes al centre-Sud, i el Pays de Rivière a l’extrem Nord. Les Montanères queden mig ja fora del districte (comprenen almenys alguns enclavaments ubicats al NW). Al SE del departament, hi ha el segon districte, el d’Arreau, amb el Pays des Nestes al centre. A part la capital, hi destaquen, al NW, Bagnères- de-Bigorre i, al NE, Saint-Laurent-de-Neste. Les Baronnies seria la part NW des Nestes, entre Hèches i Bagnères. Al SW del departamenint d’Haute Pyrénées hi tenim el tercer districte, el d’Argelès-Gazost, capital a la vegada del Lavedan (franja ampla al Sud de la capital) o del Pays Toy o la Barège. Destaquen a més, al Nord d’aquest districte, Saint Pé (NW) i Lourdes (N), i, al Sud, Luz-Saint-Sauver (SE). La Vall de Gavarnie, la més meridional del districte, està dins el cantó de Luz-Barèges.

Al departament dels Pyrénées Atlantiques (64) (de l’Aquitanie) hi trobem tres districtes. A NE, el de Pau, on just cap el Nord de la capital hi trobem el Soubestre; i, més al NE, el comtat de Vic-Bilh. L’Orthez queda a l’extrem NW del districte de Pau. L’Orthez llinda o forma part ja del Pays d’Orthe, que comprèn la zona apaïsada al NE de Bayonne (tercer districte). El segon districte, el central, és el d’Oloron-Sainte-Marie. Just cap el S de la capital hi ha el Barétous. Al NW queda el Soule, que comprèn també la zona central ponentina del districte de Bayonne. Molt més al Sud d’Oloron-Sainte-Marie, queda l’Aspe (Accous); i, al seu llevant, l’Ossau (Laruns). Encara més a llevant, i llindant ja amb el districte d’Argelès – Gazost (Hautes Pyrénées), hi ha Les Ferrières. El tercer districte, el més occidental dels Pirineus Atlàntics, és el de Bayonne. La capital queda al Nord, prop la costa atlàntica. Al Sud, i a la costa mateixa, hi ha Hendaye. La zona entre Bayonne i Sare (al Sud) és el Labourd. Molt a ponent de Bayonne queda l’esmentat Soule (també del districte d’Oloron). La zona Sud del districte de Bayonne també s’anomena Basse Navarre. Hi destaquen Saint-Étienne-de-Baygorry, a ponent, i, al centre, Saint-Jean-Pied-de-Port.

Les matrícules dels cotxes corresponen a la numeració de cada departament:

• 09-Ariège (Foix, Saint Girons, Pamiers)
• 11-Aude (Axat)
• 31-Haute Garonne (Toulouse, Muret, Saint Gaudens, Bagnères de Luchon)
• 64-Pyrénées Atlantiques (Pau, Oloron Sainte Marie, Bayonne)
• 65-Hautes Pyrénées (Tarbes, Arreau, Argelès-Gazost)
• 66-Pyrénées Orientales (Perpinyà, Prada, Ceret)



REGIONS ESPANYOLES

La part espanyola dels Pirineus comprèn, de ponent a llevant, el País Basc, Navarra, Aragó, (Andorra) i Catalunya.


De la vintena de comarques d’Euzkadi, a les travesses dels Pirineus en btt només tocarem el Baix Bidasoa, de la província de Guipúzcoa (Sant Sebastián = Donosti), amb Irún com a capital. Res, doncs, de les altres províncies, de Bizcaia (Bilbao = Bilbo) o Álava (Vitoria = Gasteiz), les muntanyes dels quals formen ja la prolongació pirinenca que hom coneix com a Montes Cántabros.

De Navarra, res tampoc tocarem de la zona meridional o baixa Navarra, coneguda com La Ribera (Ribera Alta, Tudela), ni la zona central (Tierra Estella, Pamplona, Navarra Media). De la zona humida septentrional, tocarem la zona dels qui parlen vasc al NW (Navarra Humida) i també al NE (Navarra Pirinaica). [Les merindades eren les cinc regions històriques. Al Nord estava la de Pamplona. A ponent, la d’Estella, i, a llevant, la de Sangüesa. Al centre, la d’Olite i, al Sud, la de Tudela]. La Navarra Humida del Noroest comprèn ara les comarques de Cinco Villas (Echalar, Lesaca, Vera), Baztán (Arizcun, Elizondo, Errazu, Lecároz), Alto Bidasoa (Santesteban) Ulzamaldea (Ezcabarte, Ulzama), Norte de Aralar=Leitzaldea (Larraun, Leiza, Lecunberri) i, la més meridional, La Barranca = Sakana (Alsasua, Echarri-Aranaz, Irurzun). Però les transpirinenques creuen, de la Navarra humida, només les comarques de Cinco Villas i Baztán, i només de refiló l’Alto Bidasoa (Elgorriaga). La Navarra Pirinenca o del NE comprèn les comarques d’Auñamendi (Esteríbar, Burguete = Roncesvalles), Roncal-Salazar (Ochagavía, Isaba), i les més meridionals d’Aoiz i Lumbier. Les transpirinenques creuen només les comarques septentrionals d’Auñamendi i de Roncal-Salazar.

De les tres províncies d’Aragó tocarem la província d’Osca (=Huesca). La de Saragossa arriba fins a 7 K al WSW d’Ansó; i les transpirinenques no passen més al Sud d’Ansó. De ponent a llevant, l’Osca pirinenca o septentrional comprèn la Jacetania (Jaca), l’Alto Gállego (Sabiñánigo), el Sobrarbe (Aínsa) i la Ribagorza (Graus). Les capitals de comarca s’ubiquen sempre al Sud. El Serrablo és una subcomarca de l’Alto Gállego que va de Sabiñánigo a Biescas. I encara la part mitja-alta del Serrablo es coneix com a Sobrepuerto (Oliván).





Venint de ponent, entrem a Catalunya per la Vall d’Aran (Vielha), o, més al Sud, per l’Alta Ribagorça (Pont de Suert). La Catalunya espanyola es divideix en quatre províncies. (Alguns creuen que les Terres de l’Ebre haurien de ser la cinquena província). Tocarem la de Lleida i la de Girona; i, en alguna variant, el Nord de la de Barcelona. Més a llevant de la Ribagorça (província de Lleida), trobem el Pallars Sobirà (Sort, Llavorsí) i, una mica més al Sud, i a ponent, hi trobaríem el Pallars Jussà (Tremp, La Pobla de Segur). Més a llevant del Pallars Jussà, ja hi ha Andorra. Andorra és un país de sobirania mixta, compartida entre el president de França, en nom de l’extint comte de Foix, i el bisbe de la Seu d’Urgell. Està subdividit en parròquies, equivalents als municipis. La capital és Andorra la Vella. Hi conflueixen les dues branques del Valira. A l’occidental hi destaquen La Massana i Ordino. O l’oriental, Les Escaldes, i Engordany (junt a Andorra la Vella), Encamp, i Canilló. Valira avall d’Andorra la Vella, destaquen Santa Coloma (junt a Andorra la Vella) i Sant Julià de Lòria. Andorra llinda al Sud amb l’Alt Urgell (Seu d’Urgell). Després, cap a llevant de l’Alt Urgell, comença la província de Girona amb la Cerdanya (Puigcerdà), que llinda al Sud amb el Berguedà (Bagà, Berga) (província de Barcelona). La Cerdanya llinda a llevant amb el Conflent (França, Pirineus Orientals) i, aquest, més a llevant encara, amb el Vallespir (França, Pirineus Orientals). Més a llevant del Berguedà trobem, ja a la província de Girona, el Ripollès (Ripoll, Ribes de Freser). I més a llevant del Ripollès, i també a la província de Girona, hi trobem la Garrotxa (Olot); i, finalment, ja vora el Mediterrani, acabem a l’Alt Empordà (Figueres).

PARAL•LELISME ENTRE INDRETS
FRANCESOS I ESPANYOLS
FRANCE Ceret Sournià Foix Massat Castillon-
Couserans Aspet
ESPAÑA Agullana Camprodon Puigcerdà
Carlit Pica d’Estats Vaqueria Vielha

FRANCE Hèches Argelès-
Gazost Laruns Bédous
ESPAÑA Possets Monte Perdido Sallent de Gállego Candanchú
Jaca
FRANCE Licq Saint Jean
Pied de Port Ainhoa Hendaye
ESPAÑA Roncal Roncesvalles Elizondo Irún


Fent una darrera visió de ponent a llevant dels Pirineus, als Pirineus Occidentals podem començar enfocant la franja Nord-Sud que va entre Bayone i Pamplona. En aquesta franja, a la secció transversal fronterera hi trobem, sempre de ponent a llevant: Hondarríbia, Hendaye i Irún, vora al Mar Cantàbric. Després ve el Collado de Ibardin, Vera de Bidasoa, Etxalar, La Rhune, Sare, Zugarramurdi, Elizondo, Aïnoha, Arizcun, Errazu, Bidarray, Aldudes, Banka, y el Puerto de Ibañeta. Al Sud d’Ibañeta queda Roncesvalles, i al Nord Saint-Jean-Pied-de-Port. A llevant d’aquesta secció, encara als Pirineus Atlàntics o Occidentals, hi ha la Selva de Irati amb el pantà d’Irabia, i el Pic d’Orhy sobre mateix el Port de Larrau. Més a llevant encara hi trobem Larrau, Isaba, Lic-Atherey, Ansó, Col de la Pierre-Saint-Martin. Enfilant ja el tram final cap el SE trobem el Pic d’Anie, La Mesa de los Tres Reyes, Las Agujas de Ansabere i el Pic d’Aspe; i finalment el Collado de Somport (entre Jaca/Canfranch i Bedous/Oloron-Sainte-Marie).

Als Pirineus Centrals podem començar enfocant per ponent, pel meridià entre Jaca/Sabiñánigo i Pau. A la zona fronterera comencem a trobar-hi, després de Somport, la Collarada i el Puerto del Portalet (entre Sabiñánigo/Sallent de Gállego i Gabas/Laruns). Més a llevant trobem el Midi d’Ossau, el Col d’Aubisque, Panticosa i el Balaitús. Després, el Vignemale, Argelès-Gazost i Torla, i (molt al Sud) Fiscal. Després ve Ordesa, Gavarnie, el Mont Perdut, el Pic de Neouvielle, el Pic du Midi de Bigorre, Bagnères-de-Bigorre, el Valle de Pineta, Aínsa (molt al Sud), Bielsa, Saint-Lary-Soulan, Col d’Aspin, i Arreau. Més a llevant, i començant pel Nord, tenim una àmplia franja meridiana amb Saint-Bertrand-de-Comminges, Nistos, Genos, Col de la Peyresourde, Pico de Posets, Sant Juan de Plan, Cotiella i la Serra de Chía. Una mica més a llevant, i començant aquest vegada pel Sud, tenim Castejón de Sos, Benasque, el Cim d’Aneto, i Bagnères-de-Luchon. Ja una mica més a llevant passa el meridià que partiria per la meitat de Nord a Sud els Pirineus i passaria per Saint-Gaudens, Aspet, Vielha, i Pont de Suert. Encara dins els Pirineus Centrals i seguint cap a llevant trobem més zones meridianes mixtes (franco-espanyoles). Encara al meridià llevantí de la Vall d’Aran trobem Castillon-en-Cousernas, el Mauberme i tots els cims del Parc de Sant Mauruci-Aigües Tortes. De ponent a llevant, hi destaquen els Besiberris, el Montarto, el Tuc de Colomers, el Pic de Peguera i el Montsent de Pallars. Més al Sud queda Llavorsí. Una mica més a llevant, en sentit meridià més ampli, trobem Seix, i Massat, al Nord. I al Sud del Port de Salau trobem les tres valls que conflueixen a Llavorsí (Àneu, Cardós i Àreu). Ja més a llevant tenim el mateix límit llevantí dels Pirineus Centrals amb la Pica d’Estats com a partió principal. Pel mateix meridià de la Pica hi trobem el Col de Port (vora Massat), Pic de Salòria, Castllbò i Organyà.

Seguint pels Pirineus Orientals, el meridià a llevant de la Pica d’Estats, comprèn, de Nord a Sud, Foix, Tarascon, Niaux, el Pic de Casamanya, Andorra la Vella i la Seu d’Urgell. Una mica més a llevant trobaríem en el mateix sentit Rocafixade, Pic de Saint-Barthélemy, Pic d’Envalira, Llés, el Cadí i Tuixén. Encara més a llevant trobaríem un meridià amb Montségur, Ax-les-Thermes, Col de Puymorens i el Carlit, Puigcerdà, i (al Sud) Bagà. Més a llevant, la zona meridiana al Nord tindria el Pays de Sault (des de Belcaire a Axat). Al Sud quedaria el Capcir (Puyvalador, els Angles, Formiguères). I encara més al Sud d’aquest mateix meridià quedaria el Puigmal, el circ de Núria, Ribes i Ripoll. En un meridià més llevantí que el d’Axat, hi trobaríem Puylaurens i Sournia, Prades (de Conflent), el Vernet i la Pica del Canigó, Prats de Molló, Molló, Camprodon i Sant Pau de Seguries. Una mica més a llevant encara i començant també pel Nord, trobaríem Saint-Pau-de-Fenouillet, Vinça, el priorat de Serrabone, Valmanya, Col Fourtou, Arles-sur-Tech, Serrallonga, Coustouges, Gorges de Sant Aniol i Tortellà. I més a llevant hi trobaríem un meridià amb Perpinyà, Ceret, Les Salines, le Boulou, el Perthus, la Jonquera, Agullana, Darnius i Figueres. A llevant del Perthus queden les Alberes. Al Nord hi tenim, a la costa amb, de NW a SE, Argelès, Port-Vendres, Colliure, Banyuls i Cerbère. I al Sud de les Alberes hi ha, d’W a E, Cantallops, Espolla, Rabós, Vilamaniscle i Llançà. Entre Llançà i Cerbère, a la costa, hi ha Colera i Port-Bou. I al Sud de Llança, per la costa i donant la volta al cap de Creus, hi trobem el Port de la Selva, Cadaquès i Roses.


COGNOMS O POBLES CATALANOESPANYOLS QUE COINCIDEIXEN AMB POBLACIONS PIRINENQUES FRANCESES



ALEU
ALOS
ANTRÀS
ARTIGUES
BAGES
BARTRÈS
BASTIDA
BATALLA
BEC
BIGORRA
BELLCAIRE
BELLESTA
BELVIS
BENAC
BIERT
BIGORRA
BIZA
CABÚS
CAMBÓ
CASTELLNOU
CAZAL
ESCOT
FOIX
FONTCOBERTA
FREIXENET
GUXEN
IGUALADA
JUJOLS
LABASTIDA
LABORDA
MACAIA
MARÇA
MASSAT
MATAMALA
MAURY
MIRAPEIX
MOLINS
MONFORT
MONNÉ
MUSTÉ
OMS
PRADES
ROSSELLÓ
ROSSINYOL
SEIX
SEGALES
SENTENAC
SERRALLONGA
VALLESPIR
VALMANYA
VEL(V)IANES
VIELLA
VIVES

VISIÓ NATURALISTA

ARQUEOLOGIA

El jaciment paleontològic més famós de la zona pirenaica en sentit ampli és el de Tautavel (prop i al Nord-est de Perpinyà), de 450.000 anys d’antiguitat, al peu de la serralada, ja a la plana del Rosselló. El neandertal era a les coves de Gargàs (paleolític mitjà o 25000 anys enrere). També a Gargàs (Haute Garonne) hi havia homes al paleolític superior que deixaren pintures rupestres esplèndides, a part les de Niaux (Ariège). El Mas d’Azil (20 Km al’WNW de Foix) caracteritza l’època de 10.000 anys enrere (Holocè). El període final de l’edat de pedra es caracteritza pels monuments megalítics, molt abundants a tot el Pirineu (cromlecs, menhirs, túmuls, dolmens). L’edat dels metalls (bronze i ferro) es caracteritza per les forges, i per les incipients fortaleses. La història hi comença amb els grecs a Empúries cap el 575 a.C.; i amb els romans a la resta de Catalunya cap el 210 a.C, o a la zona de Narbona cap el 118 a.C.



FAUNA

Els animals més emblemàtics del Pirineu, apart els excursionistes, són els isards. No baixen gaire del nivell de les neus perpètues (2800 m snm). Poden anar en ramats grans (de més de cinquanta) o anar esgarriats. Es distingeixen dels isards alpins perquè els alpins tenen les banyes bastant separades a la base i encara molt més a dalt, i, en canvi, els isards pirinencs tenen les banyes juntes a la base i més paral•leles a dalt que no pas els alpins. Heu de tenir cura a l’hora d’acampar o fer bivac a la nit perquè els ramats d’isards van molt de pressa i podrien trinxar la tenda si no la ubiqueu ben arrecerada.

L’ós ha estat reintroduït fa poc a la Vall d’Aran, des dels Càrpats. Potser n’hi havia hagut sempre algun esgarriat per l’Aran, o per la Vall Ferrera, o pel massís del Mont Perdut, o a Navarra i Pirineus Atlàntics (Arbailles, Arette, Bitet, Borce, Larrau, Lescun, Irati, Lourdios, Pierre-Saint-Martin, Santa Engràcia) o als Alts Pirineus (Arrens, Cauterets, Neste d’Aure). Parlen fins i tot d’una dona que va conviure des de nena, cap a mitjans del segle XIX, amb un ós mascle per la zona de Gavarnie. Després, quan dormia sola es delia i trobava a faltar l’escalforeta de l’ós, clar.

Les marmotes també han estat reintroduïdes recentment a l’alta muntanya. Hi destaquen per llurs xiulets. Allà on viuen hi sol créixer la Regalèssia de Muntanya, Trifolium alpinum, fent claps densos i aromàtics. Els forats d’entrada als caus solen ser fàcils de veure. Dormen tot l’hivern però a l’estiu estan força actives.

La cabra del Pirineu es va extingir cap el 1960, malgrat els “esforços” burocràtics de l’estat. Fou excepcional el que succeí amb un cérvol re-introduït a La Molina. N’hi deien l’Alpi. Es va fer molt manyac sota la cura del secretari de l’ajuntament d’Alp i demanava menjar i carantoines a tothom, i de bones maneres. Quan el secretari es va morir, cap el 1950, el cérvol es va sentir tant colpit que va anar de motu propio a l’enterrament. Després, amb el canvi hormonal de l’edat adulta, va canviar de personalitat i es captenia malèvolament, demanant menjar de males maneres i empaitant i banyegant les persones que veia a la muntanya. Els mascles dels antílops criats per humans solen perdre la por, d’una banda, al tracte amb persones; però, de l’altra, com que les consideren de la “mateixa espècie” que ells, les tracten com a competidors pel territori. Algun cérvol actualment conviu amb un ramat de cabres, llevat de a la nit. No té gaire contacte amb humans, o sigui que els té respecte però no por.

Els cabirols han estat reintroduïts a la franja de la muntanya mitjana. Amb el seu crit preferit sembla que estosseguin. Malgrat llur estatura reduïda, o precisament per aquest motiu, alguns cabirols domesticats han arribat a matar algú. S’atansen aparentment en so de pau i quan són molt a prop banyeguen l’entrecuix. Els corns són petitets però fins i tallants com un bisturí. Les femelles dels antílops tenen tendència a anar a parir a les coves o als corrals del bestiar. Allí els pastors recullen i crien les cries, que després, al créixer, es converteixen en mascles perillosos.

Les llúdrigues costen molt de veure al Pirineu Central. Val la pena visitar les instal•lacions adaptades de la piscifactoria a Pont de Suert per veure-les nedar. A alguna li encanta que l’admirin.

Altres animals com els llops, bisons, guineus, etc. viuen en semi-captivitat al zoo dels Angles. Pel que fa als grans ocells val la pena acudir a l’espectacle programat vora i a 2 Km al SE d’Arglès-Gazost, a Beaucens, a l’anomenat Donjon des Aigles. Entre els ocells de gran envergadura destaquen el trencalòs, i el voltor, que es poden veure, per exemple, des dels voltants de San Juan de Plan. A les avetoses de la Vall d’Aran o de Sant Joan de l’Erm o d’Issaux podem veure el gall fer, de vol pesant i crit intens i sord. Pel soroll podrem distingir també fàcilment el picot negre, a les pinedes subalpines o més avall, al colpejar com un martell pneumàtic els troncs secs. El cos és negre i el cap vermell.

De llops re-introduïts recentment sembla ser que se n’ha vist algun molt esporàdicament. A La Molina abundaven, diuen, al segle XIX. No tots els topònims relacionats amb el llop es deuen a l’animal, ja que Llop també és un cognom. De molts és conegut que hi ha dues races de gossos típiques dels Pirineus, el Mastí dels Pirineus i el Gran Pirineus. Són races molt iguals. El gos de muntanya dels Pirineus va de la part francesa, és més blanc, més àgil, menys corpulent, amb pèl més flonjo que no pas el mastí, que és de la part d’Aragó, amb algunes taques negres o marrons més o menys grogoses, amb pèl més rígid i més curt. El gos d’atura és típic de la zona dels Pirineus Orientals, mentre que el Border-Collie, oriünd d’Escòcia, es més comú als Pirineus Occidentals com a gos pel ramat. A Castellar de N’Hug se celebra un concurs d’habilitats dels gossos d’atura el darrer diumenge d’agost (des de 1962). Un altre esdeveniment relacionat amb gossos és Pirena, una travessa sobre la neu de bona part dels Pirineus amb trineus arrossegats per gossos (des de 1991). Sol tenir lloc al febre durant dues setmanes.

Els cavalls ocupen la part més alta de les pastures. Les vaques solen estar més avall, com les cabres i ovelles. Però tots es poden habituar a conviure en zones properes. És curiós el món de les races de les vaques. La bruna, de color gris o bru més o menys grogós o marronós, és típica de la Vall d’Aran i la Ribagorça. La betiza, de cap estret i pelatge de color marró rogenc o grogós, és típica d’Aquitània, Navarra i Biscàia. L’albera és típica d’aquesta muntanya, entre el Perthús i el mar (Cap de Creus). És negra grisosa i amant tant de parts com de boscúries.

Els escurçons són les serps més verinoses. Val la pena conèixer-les, pel cap triangular amb escates triangulars petites (no planes i grans). Els endemismes de la fauna pirinenca de vertebrats són escassos, apart la cabra pirinenca (extingida), hi ha alguns pocs tritons i granotes, i també el Desmà Pirinenc, una mena de talp aquàtic dels rius de baixa muntanya pirinenca. Per a més detalls, podeu consultar la “Guia de los Pirineos (geología- ecología – biología)”, de CLAUDE DENDALETCHE (Ed. Omega), autor també d’altres obres sobre els Pirineus. Per cert, força caòtiques.




FLORA
La flora pirinenca compta amb un munt d’endemismes (entre 70 i 400, segons diferents botànics), especialment entre les plantes de clima alpí. Una bona obra de referència és la de JOSEP VIGO I BONADA sobre “L’alta muntanya catalana, flora i vegetació” (Institut d’Estudis Catalans). De la part catalana es pot consultar també el web http://biodiver.bio.ub.es/biocat/homepage.html
De la part d’Aragó és fàcil consultar el web construït per CSCIC per l’equip format per PEDRO MONTSERRAT RECODER
http://www.ipe.csic.es/floragon/index.php
De la part espanyola en general, es pot consultar http://www.anthos.es/ com a finestra a Internet de Flora Iberica, obra coordinada per SANTIAGO CASTROVIEJO
I de la part francesa: www.tela-botanica.org
De la part pirinenca molta informació ha estat treta dels estudis de MARCEL-HENRI GAUSSEN.
Pel que fa a plantes remeieres, l’únic jardí botànic pirinenc, de moment (2010), es troba a Gombrèn: http://jardibotanic-gombren.cat/

La vegetació als cims molt alts és inexistent, llevat dels líquens. Les pastures alpines coronen les zones altes. Per sota, hi ha una franja de vegetació encara alpina (subalpina), amb Pi Negre (Pinus mugo ssp. uncinata). A vegades s’hibrida amb el Pi Roig (Pinus sylvestris), típic de zones més baixes. I a vegades es barreja amb Bedoll (Betula pendula, B. pubescens). Als vessant assolellats de l’alta muntanya pirinenca sol haver-hi Bàlec (Balansia purgans), florit de groc a mitjans de juliol. I a les bagues sol haver-hi el Neret (Rhododendron ferrugineum), de flors d’un vermell rosat. Ja a la franja inferior, a les zones humides (vegetació de muntanya mitjana) hi creix el Faig (Fagus sylvatica) i l’Avet (Abies alba). I encara més avall i ocupant una gran extensió hi ha les pinedes de Pi Roig (Pinus sylvestris). I ja a la franja basal podem veure rouredes i encara més avall alzinars. A ponent, a la zona basca de Navarra domina el Quercus pyrenaica (Reboll) i el Q. robur (Roure Pènol), dos espècies de Roures l’un amb fulles ben peludes i blanques i l’altre ben verdes i aparentment sense pèls. A la zona més oriental de Navarra apareix el Q. lanuginosa, i més avall el Q. cerrioides, similars al Roure Martinenc (Q. pubescens), però amb lòbuls més rodons o més aguts, respectivament. A la zona central dels Pirineus hi ha molta hibridació però encara s’hi pot distingir almenys Q. mas (que alguns pensen que és una variant de Q. petraea) i també Q. viverii a més del Roure Martinenc. Als híbrids diversos sembla que hi tinguin part Q. cerrioides i Q. pubescens. Esporàdicament apareixen Q. fontqueri (canariensis x pyrenaica) i un munt d’espècies (de Roures) menors barrejades. A les zones molt humides centrals (Vall d’Aran) i orientals (Camprodon) torna a aparèixer el Q. robur (Roure Pènol). I pel que fa a les Alzines, sembla ser que tot, llevat de a la zona llevantina, sigui la ssp. rotundifolia. Les Sureres apareixen només a la zona de Massanet de Cabrenys, a la zona llevantina, enmig d’Alzines típiques (Q. ilex) i Castanyers (Castanea sativa). Quercus faginea (Roure de Fulla Petita) apareix acompanyant a les alzines a la zona meridional central seca. Allí també apareixen altres varietats de Roures com ara el Q. crataegyfolia i el Q. giolii (de fulla blanca peluda amb pocs nervis i lòbuls poc marcats triangulars acuminats). A la zona Nord seca Q. faginea s’hibrida amb Q. mas i Q. viverii (mas x robur x canariensis) amb Q. pyrenaica. A tota aquesta zona basal de muntanya mitjana abunda el Boix com a arbust de sotabosc.
Els habitats típics pirinencs de les plantes són molt diversos: parets rocoses, tarteres, congestes, ribes d’estanys, rierols, mulleres, pletes, pastures seques de les altures, pastures humides, boscos, marges de boscos o de camins, etc. Cal parar molt de compte a no agafar espècies protegides, com la mateixa Herba Tora, per altra banda força tòxica. Entre els fruits comestibles dóna alegria poder menjar alguna poma encara que sigui petita dels pomers assilvestrats vora els camins. També menjar maduixes o nabius de terra o gerds o móres de més amunt pot endolcir-nos el viatge.

ESQUÍ
Hi ha moltes estacions d’esquí (alpí i nòrdic), però les més innivades són la de Vaqueira-Beret (Vall d’Aran) i la de Pas de la Casa - Grau Roig (Andorra). A Andorra, a Vallnord, s’han habilitat uns recorreguts a l’estiu per a fer baixades en bici de descens (pròpies o de lloguer) i fent servir els remuntadors (cabines) per a les pujades. A La Molina (Tossa d’Alp) i als Angles també s’hi pot pujar la bici a les cabines a l’estiu. Per a més detalls (webcams incloses) consultar: http://www.ski-cams.com/





PARCS NATURALS

Als parcs nacionals no està permès anar en bicicleta fora de les carreteres i pistes aptes per a vehicles normals. Quan hi ha cadenes, o pels caminets, cal una autorització especial. És curiós com contrasta la prohibició de circular en bicicleta per camins fressats i pistes barrades, als parcs nacionals, amb la possibilitat de caçar grans animals, pagant, clar.

El parc nacional més gran (d’uns 100 x 25 Km) és el Parc National des Pyrénées. Queda situat a la franja que va des del SW de Pau fins el SE de Tarbes, i des de la carena axial fins tan avall com Arudy o Bagnères-de-Bigorre. Comprèn des de les altes valls d’Osse-en-Aspe (a ponent) (a la zona de Bédous) fins al Riumajor (a llevant) (a la zona de Saint-Lary Soulan). Comprèn, doncs, les muntanyes d’Anie, Aspe, Midi d’Ossau, Balaitous, Néouville, Midi de Bigorre, la carena del Sud de Gavarnie, i el Vignemale. Comprèn també les contrades de Cauterets, La Mongie, Bagnères-de-Bigorre, Luz-Saint-Sauveur, i Laruns (fins més avall de Louvie-Juzon). Al Sud de la conca de Gavarnie, a la zona espanyola, hi trobem el Parque Nacional de Ordesa y Monte Perdido. I, al Sud de la Vall d’Aran, entre Boí i Espot, trobem el Parc Nacional d’Aigües Tortes i Sant Maurici, famós ara per circuit de cros anomenat Carros de Foc.

A més d’aquests tres parcs nacionals, hi ha parcs naturals, de menor categoria administrativa. Qui sap si es pot anar en bici o no pels parcs naturals! En cas de dubte, si volem estalviar-nos disgustos, més val quedar-se a casa i no sortir en bici mentre hi hagi més bojos autoritaris contraris a la bici que no pas bojos que no hi vagin. Començant pel Cantàbric, arran d’Hendaye, trobem el “Parc Naturel d’Abbadia”, a la península al Nord-Est dels illots coneguts com Les Deux Jumeaux. Anant a llevant, abans d’arribar a Azpilkueta, i venint d’Etxalar, trobaríem, al Sud, el “Señorío de Bertiz”. Entre San Juan de Plan i Senet trobaríem el “Parque Natural de Possets-Maladeta”. Entre Sort i Sant Joan de l’Erm hi ha el Parc Natural de l’Alt Pirineu (des del 2003). Al Sud i a llevant de la Seu d’Urgell trobaríem el “Parc Natural del Cadi-Moixeró” (que no comprèn La Molina, per sort). I ja vora el Mediterrani trobaríem el “Parc Natural de l’Albera”; i, al mateix cap de Creus, el darrer parc natural.

METEOROLOGIA

Diuen que la durada de les pluges mai no passa de tres dies al Pirineu. Posem-n’hi quatre. Respecte a la calor, qui diu que en fa allí a l’estiu? És fer calor estar a 4 º C a la matinada a primers d’agost? En general, fa més calor a les nits de juliol que no pas a les d’agost. Algun setembre fa millor temps que a l’agost. Per la Mare de Déu d’Agost, o poc després, solen formar-se turmentes fortes; i després de la Mercè (24 de setembre) també. Les altres turmentes depenen de l’activitat solar. Si es veuen moltes taques al sol, mirant-lo amb el vidre especial de soldar o mirar eclipsis, senyal que hi haurà mal temps.

La previsió del temps in situ seria molt més fàcil si hi hagués cobertura de telefonia mòbil a tot el Pirineu. També seria més fàcil i segura si ens podés acompanyar en Josep Palol, de Setcases, home jovial que només s’equivocava d’un o dos minuts com a màxim en les seves previsions de pluja d’un dia per l’altre. Les imatges dels radars es podrien tenir en temps gairebé real i saber per on vindrien les tamborinades, si hi hagués cobertura a tot arreu. Les previsions escrites, o de paraula, als principals medis de comunicació a vegades fallen estrepitosament. El vessant Nord té un clima atlàntic humit i fred, des d’Hendaye fins el Coll de Puimorén i el de la Perxa. Això vol dir que el mal temps hi pot durar 4 dies i que les pluges no són gaire torrencials, sinó continuades i més aviat fines. És a dir, no sol diluviar-hi. Però calen hi com! A la part mediterrània o meridional, el clima és més extrem: més fred, més calor, precipitacions més brusques, i a vegades rèpliques del diluvi universal! El mal temps, però, no sol durar-hi més de dos dies. Sovint la pluja dura mitja hora a principi de la tarda, amb alguna rèplica més tard.

El vent més temible és la tramuntana i el mestral (de NW), que als cims pren el nom de torb. A vegades se sent de lluny, des de les valls, com un cric-crac, com si algú arrugués un paper de cel•lofana. Això és indici de vents de més de 100 Km/hora allí dalt. En aquest cas, cal renunciar a pujar a les zones esventades si és que volem anar a passar-ho bé. Un altre inconvenient del vent, per a la majoria, és que no deixa dormir, almenys dins una tenda de campanya.

Les nevades, almenys a la part més occidental, o a la part atlàntica, poden crear problemes fins a primers de juliol. Cal parar molt de compte amb el gel. Cal anar, aleshores, sense cal•les, i amb els peus, en baixada, a punt de corregir el rumb. Caldria posar l’estómac sobre el seient de la bicicleta i la cintura sobre el transportí. Sempre queda el recurs d’anar a peu, per salvar distàncies no ciclables, fins el tram de tornada o tram bo.

El temps més bo i amb nits més caloroses el tenen les tres setmanes darreres de juliol. El mes d’agost pot començar amb fredorades. Les turmentes poden formar-se durant tot el mes, però especialment el 15 d’agost o a partir del 15. El mes de setembre sol ser força bo, llevat de la usual onada de mal temps després del 26. A l’octubre sol fer bon temps, però les nits són ja molt fredes. Les nevades intenses poden venir ja a primers de novembre o a finals de desembre. Els freds més aterradors són al mes de gener i de febrer. La primavera és variable, però sempre amb nits molt fredes. Hi ha una pàgina de predicció a llarg temps (3 mesos), d’en José Ramón:
http://jakindamet.blogspot.com/2008_01_01_archive.html

Les previsions del Instituto Nacional de Meteorología solen ser per a només 8 dies. http://www.aemet.es/es/eltiempo/prediccion/montana

I les del servei de meteo de França igual:
http://france.meteofrance.com/france/accueil

Per a Catalunya, la previsió general sol ser de dos dies, tot i que a muntanya, sense gaire fiabilitat, es pot allargar fins a vuit.
http://www.meteo.cat/mediamb_xemec/servmet/index.html

Una noiva font de previsions per al Pirineu Català és aquesta: http://www.meteopirineuscatalans.com


Sembla impossible que algun ciclista pugui morir endut per una allau de neu. Doncs, ha passat, a la zona entre Camprodon i Ribes de Freser. Si voleu informar-vos sobre el món de les allau, vegeu la meva pàgina a Internet: http://allaus.galeon.com/


CAMINS I CARRETERES

Actualment ja no hi ha els problemes fronterers que hi havia hagut. Hi ha francesos que venen a peu a Espanya i espanyols que van a França també, sense ser empresonats per fer-ho. Les policies i els serveis de correus poden endinsar-se uns 30 Km al país veí.

La crisi de voltants del 2007 ha fet que hi hagi més places als hotels i potser menys tràfic a les carreteres. Per altra banda, les carreteres han millorat recentment en general. Encara es podrien millorar alguns trams per on els camions passen molt justos; i en passen masses. És una mica suïcida aventurar-se per aquests trams en bici. Un exemple: el Congosto de Ventamillo, mentre no eixamplin la carretera per sobre el riu. Caldria dur llums al davant i al darrere, no només per circular de nit, sinó per fer-ho per dins d’alguns túnels llargs i inesperats i potser també sempre que s’escaigui que els vehicles puguin suposar un perill gran per al ciclista.

Hi ha “grands randonées” que recorren la serralada de mar a mar. El GR-10 pel cantó francès i el GR-11 per l’espanyol. També hi ha una ruta HRP que va entre les dues i per terrenys més accidentats. Alguns diuen, amb fal•làcia, que està prohibit circular en bicicleta pels GR. I quan van per les voreres de les carreteres, també? Hi ha prou carreteres i pistes per trobar, en cas que vagin mal dades, pel temps, per exemple, una ruta alternativa per a un dia determinat, ja sigui fent marrada o fent drecera.

Si pel cantó francès hi ha una autopista fantàstica que va de mar a mar, pel cantó espanyol el famós eix pirinenc encara està, en gran part, per acabar. L’eix pirinenc anirà o ja va (per trams) de Sant Sebastián a Pamplona, Jaca, Aínsa, Castejón de Sos, Pont de Suert, Poble de Segur, Sort, La Seu d’Urgell, Puigcerdà, Ripoll, Olot, i Figueres. L’orografia fa que les obres siguin molt més difícils de fer al cantó meridional que no pas al septentrional. El terreny és molt més accidentat i ho és en una franja molt més amplia al Sud que no pas al Nord.

Evidentment, està prohibit anar en bicicleta per l’autopista. Celebraria, però que un cop cada deu anys preparessin una bicicletada un dia per alguna autopista. Per autovia, s’hi pot anar, sempre que no hi hagi una via propera alternativa. Per carreteres asfaltades, en principi es pot circular en bicicleta, però hi ha excepcions. Són els maleïts feus d’alguns ajuntaments que permeten només circular a vehicles autoritzats per ells, o bé algun tram militar, o bé algun tram on amablement se’ns convida a circular pel carril especial annexa (cap problema). Pels parcs nacionals, en principi està prohibit anar en bici, però en algun cas no. O està tolerat. Per pistes barrades per cadena, en principi se suposa que s’hi pot circular, perquè, si no hi ha cap rètol homologat més específic, se suposa que està prohibit el pas a cotxes, camions i motocicletes que no siguin dels amos o dels serveis de l’administració (i amics de l’alcalde).

Hi ha pocs senderols de llarg recorregut ciclables. O bé són massa tècnics, o bé no tenen connexió entre sí. La zona de Saldes i Catllaràs pot ser una excepció. Vora Foix, per l’Ariège n’hi pot haver alguna altra. Però, en general, al Pirineu, o bé aneu per carreteres, o per pistes, o heu d’empènyer la bici per trams tècnics molt difícils o molt poc ciclables. O us fiqueu per les pastures, cosa que agradarà ben poc als vaquers i pastors.


RECOMANACIONS TÈCNIQUES PER A BTT

EL PES- La qüestió del pes és delicada. Si es té previst dormir en albergs, en teoria es pot dur menys pes. Però ens arriscarem a haver de fer trams molt llargs per arribar al punt de destinació (hotel o alberg). Per altra banda, els trams tècnics seran més fàcils anant menys carregat. Sempre hi ha l’estratègia de repartir el pes fent tres viatges en trams curts, per a un mateix trajecte. És a dir, descarregar tot el pes de les alforges i posar-lo a la motxilla. Fer un primer viatge amb la motxilla, i acabat aquest primer viatge abandonarem el fato en un lloc fàcil de retrobar. Farem un segon viatge de retorn, sense res de pes, fins on haguem deixat la bicicleta. I un tercer viatge, amb la bicicleta buida fins on haguem deixat la motxilla o una mica més enllà. Però per no dur pes, pot passar que ens falti una determinada eina.

ELS ITINERARIS - La veritat és que es podrien arranjar alguns trams de la Traversée i d’altres de la Travesía, i molts del Raid, igual que s’ha fet amb el camí de Sant Jaume. Potser hi hagi joves universitaris forts o esportistes professionals capaços de fer tota una transpirinenca de pet en vuit dies. Però el més sensat seria dividir la ruta en dues o tres etapes a fer en temps diversos. Hi ha d’altres joves més amants de les festes que en un mes només poden fer mitja transpirinenca. Això, sí, han estat a un munt de festes majors. No té perquè fer-se tota la transpirinenca en el mateix sentit. Suposo que si s’és jove, es va en equip, i es té un cotxe amb avituallament i servei tècnic que et pugi ajudar, les coses van millor que si s’és vell, es va sol, sense ningú que et pugi ajudar i sense mòbil, sense GPS o sense Spot. Actualment hi ha els GPS que ajuden molt. La única cosa que no pot fer l’aparell és construir una carretera o fer un camí que no existeixi a la realitat. També hi ha els Spot, que donen la posició GPS en pantalla i l’envien tot sovint a un ordinador, el de casa, per exemple. Hi ha un codi a prémer en cas de dificultats i un altre en cas d’emergència.

El GPS pot donar-nos una extrapolació dels canvis corregits a una mateixa altura de la pressió baromètrica, bona per a saber la tendència del temps. La pantalla es pot regular per a una regleta de 200 m en general, però a les cruïlles difícils, com ara als pobles, és millor posar-la a 50 m. Repassar la ruta amb el Google Earth pot ser molt bo per a mentalitzar-se mesos i mesos abans. Però a l’hora de la veritat, ni el GPS, ni els mapes, ni el Google Earth, ni els consells dels mals amics ens poden ajudar a superar un escull perillós, difícil, impossible o molt impossible de superar. Hi ha encara un grau superior de dificultat: “a oblidar”. Caldrà renunciar abans no sigui massa tard en més d’una ocasió. Tampoc ens hem d’encaparrar en fer l’itinerari fil per randa. En ocasions, serà bo modificar-lo lleugerament, i en d’altres serà bo agafar carretera per escurçar els temps. Com a mínim, hi ha tres mètodes de seguir la ruta: El Route-Book, la descripció per trams molt curts i amb comptaquilòmetres, i el track del GPS. Tots tres tenen els respectius inconvenients i avantatges. Els comentaris dels qui han fet la ruta poden ajudar també d’alguna manera. El mal és que a vegades hi ha camins que queden tallats o els prohibeixen per obres i que pot costar de trobar-hi alternatives. Crec que hauria d’estar obligat d’indicar, per part de l’empresa responsable de les obres, quina és la ruta alternativa. Cas de no fer cas d’aquesta obligació, caldria pensar en les contraprestacions. En d’altres casos, la prohibició és particular o d’un ajuntament, o bé de caire militar. Recordem, per exemple, el sentit únic, també per a bicicletes, de la carretera de les gorges d’Añisclo, en sentit de pujada, és a dir, des d’Escalona cap a Fanlo.


BIBLIOGRAFIA -
— Le Raid Pyrénéen vtt de l’Atlantique à la Méditerranée. Georges Véron Altigraph Édition-1992.
— La Traversée vtt des Pyrénées Françaises de la Méditerranée à l’Atlantique. Georges Véron. Altigraph Édition-1998.
— La Travesía de los Pirineos en btt del Mediterráneo al Atlántico por el Pirineo. Jordi Laparra. Prames-2002.

GEORGES VÉRON (1933-2005) ha estat un famós pirineïsta, col•laborador al CAF i al CEC. Va inaugurar les travesses de mar a mar o transpirinenques (1968) i va traçar la ruta HRP publicada a la seva guia de la qual se n’han venut setanta mil exemplars. Després de dedicar-se a l’atletisme, va ser professor de biologia i geologia a Tarbes, des de 1978. Ha escrit algunes obres més locals sobre vtt als Pirineus, sobre el País Basc, el Béarn, la Bigorre, Luchon, l’Ariège i els Alts Pirineus (Aure, Louron, Barouse, Nistos).

IMPERMEABLE - Apart una bona previsió per a calcular on quedar-nos a aixopluc, per combatre la pluja, val una capelina de les antigues, unes estoretes d’alumini i escuma per tapar les alforges, lligades amb alguna corda, i, en cas de fort txarvescat, un túnel o tub de làmina de plàstic d’uns 3.5 m, per 1 m de diàmetre, millor transparent, suficient per cabre-hi dins i tapar els peus i les sabates sobradament. Podem seure dins el túnel efímer, sobre un marge herbós. La caputxa serà el tram sobrer de dalt. I així podrem aguantar un diluvi. Però cal ficar-s’hi a temps. Els paravents serveixen pels plugims o per si estem vora casa o en un lloc sec a la fi del dia. Si anem fent càmping salvatge o bivac, dur roba mullada serà un gran inconvenient. Com que fisiològicament no estem preparats per anar despullats i no patir fred, caldrà anar lleuger de roba, sense passar fer, per evitar mullar-la amb la suor des de dins. Això vol dir, abrigar-se a les baixades. Si agafem per desgràcia una pluja de tres dies, el millor que podem fer és plegar i quedar-nos en un racó d’un hotel o en un lloc esperant que amaini.

MÒBIL - En molts trams pirinencs no hi ha cobertura de mòbil. N’hi ha a vora els pobles, i en general a les collades àmplies i a les capçaleres de les valls. Diuen que en cas d’emergència, si no hi ha cobertura, és millor enviar un missatge escrit a algú que pugi avisar els serveis d’emergència locals. En tot cas, és més probable que arribi el missatge escrit que no pas que aconseguim parlar de viva veu quan no hi ha cobertura. Una de les primeres coses que solen preparar els guies és un mapa de les zones de cobertura per al mòbil, sobre el terreny. Potser Vodafone sigui la companyia que ofereixi més cobertura als Pirineus (2010).

HORARIS - Els horaris canvien d’una regió a una altra. En general, als hotels a França donen l’esmorzar a les nou del matí. En canvi, a Espanya poden donar-lo, a les vuit. Per altra banda, per dinar, a França se sol fer a la una o abans, i a Espanya a les dues o a les tres del migdia. Per sopar, els francesos ho fan a dos quarts de vuit, o abans, i els espanyols a les nou o més tard. En general, a França les botigues obren a les nou del matí més o menys i tanquen a la una per reobrir a les quatre. A Espanya moltes botigues obren a dos quarts de nou. Tanquen a les dues. I obren a les cinc i fins a les vuit o més tard. Els darrers anys els horaris s’han anant acostant els uns als altres entre ambdues parts del Pirineu. Els francesos ara van més tard i els espanyols van més d’hora que abans.

CÀMPING - Si es fa càmping salvatge, caldrà allunyar-se més de 100 metres de la carretera i més de 300 del poble. Caldrà esperar a muntar la petita tenda a que es faci fosc i llevar-la a les set del matí o abans. El sac de dormir millor no rentar-lo mai, només orejar-lo. Al rentar-lo, perdria capacitat aïllant. Si el sac és nou, escalfa molt. N’hi ha de lleugers i molt aïllants. Per dins el sac, és bo tenir-hi un llençol tubular de seda, que evitarà que l’embrutem amb la suor i, a més, ens ajudarà a estar més calents. Per fora el sac, és bo tenir una funda de goretex que ens aïllarà de la humitat de fora. La tenda individual és bona perquè així podrem trobar lloc per acampar més fàcilment que no pas amb una tenda doble. I a més pesa menys. Per sota el terra, podrem posar-hi una estoreta d’escuma i alumini, d’aquelles que s’empren per als cotxes i són enrotllables. Per sobre el terra de la tenda, és bo posar-hi una estoreta inflable, de la marca Thermarrrest, de les curtes, que són més gruixudes. Per al cap, venen uns coixins inflables, de càmping, molt bons. Si hem fet bivac, haurem d’aixecar-nos abans de les set, o abans que s’hi vegi, perquè la tenda no sigui visible a aquesta hora. Normalment, entre una cosa i una altra, es triga una o dues hores en posar-se en marxa. Per exemple, havent-los llevat a les sis, podrem emprendre la marxa a les set o a les vuit, depenent de la quantitat de roba que vulguem orejar o rentar, i de les ganes que tinguem d’aixecar el vol, o de quedar-nos a llucar els ous. Si hem dormit en un hotel, no sol caler aixecar-se tant d’hora. A més, qui no s’esperarà per esmorzar-hi a gratcient? Una nit sense dormir es pot aguantar. Dues nits sense dormir a l’alta muntanya ja destrempen molt. Però tres nits sense dormir ja no s’aguanten. El bon senyal és tenir ganes de continuar.

LA BICI I L’EQUIPATGE- Si volem dur e4l mínim de pes i d’equipatge, podem optar per tenir una bici de fibra de Carboni sense suspensió i dur el pes en un transportí agafat a la tija de la sella. El següent pas de tolerància envers el pes seria el quadre amb suspensió al darrere i al davant. Però, si volem dur més pes, ens podem oblidar de la suspensió al darrere. Una reixa forta ens ajudarà a fixar el transportí i les alforges, i també unes quantes brides per la cara de dins. Val la pena comprar les alforges ja ben impermeables. Hi ha la opció de comprar un trio d’alforges, essent la de dalt com una motxilla. El carret/remolc, per rutes per pistes amples va bé, però, per terrenys tècnics, pot ser un escull insuperable. Cal anar dues persones per ajudar-se a pujar-lo al tren quan s’escaigui. Millor tenir confiança i haver tingut experiència prèvia amb la bici. La sella haurà de ser ni massa ampla ni massa estreta, ni massa dura ni massa tova. Els seients prostàtics van millor per als homes, mentre que els amples, per a les dones. Les llantes, millor que siguin més resistents del normal, si volem dur pes. I els radis ben gruixudets. Les gomes, també ben gruixudes, per evitar punxades. Les tubeless es poden dur amb càmera dins, i la càmera amb líquid de tubeless, del blanc, no del verd normal per a càmeres. La cadena és millor que sigui nova o gairebé, i de les que tenen un esperó per enganxar les peces i desenganxar-les sense el tronxacadenes. A més, es millor dur esperons i peces de la cadena de recanvi. Els pedals, millor sense enganxes, ja que pels terrenys difícils podem no tenir temps de sortir de la trampa del peu. Els enganxes van molt bé per circular per carretera o per terrenys una mica tècnics però ja ben coneguts. A les baixades fortes, és molt millor anar amb pedals que deixin total llibertat als peus. I no val a pensar que els pedals amb enganxes si no posem la sabata en la posició adient no s’enganxaran a les sabates. Ben aviat s’enganxen i malauradament a vegades ben tard es desenganxen Els pinyons del darrere és millor que siguin 9, és a dir amb nou marxes. No hem d’oblidar mai la manxa i alguna càmera de recanvi. L’aigua és millor dur-la en cantimplores metàl•liques d’excursionista, de les lleugeres. O al camel-bag. Les ampolletes a la barra solen saltar. L’aparell d’ultravioletes Steripen esterilitzarà l’aigua de meravella, si cal. Dur l’aigua als bidonets agafats a la barra inclinada del quadre va bé mentre dura. Quan el cargol de ferro dur eixampla massa el forat de la rosca (d’alumini), s’ha acabat la història. Pot passar quan fem un sotrac molt fort. Per tant, és millor, o bé el camel-bag (netejat sempre amb bicarbonat) a l’esquena, o les cantimplores a les alforges. El comptaquilòmetres marca a partir de 3Km/hora, la qual cosa farà incalculables els trams anant a peu i empenyent o sostenint la bici, a menys que disposem d’un gps. La millor manera d’agafar la bicicleta és, un cop situada al nostre darrere, agafar-la amb la ma dreta pel manillar esquerre, i, amb la ma esquerra, agafar-la per la llanta i alguns radis sota el transportí. Així, fins i tot podrem fer servir la ma dreta per agafar-nos a alguna presa, mentre amb la mandíbula sostenim el manillar. Cal parar compte amb els pedals, que no ens rasquin les cames. Un cable amb cadenat pot servir per les ocasions en que haguem d’entrar a alguna botiga o supermercat i deixar-la fora, i no tinguem un company que la vigili.

INDUMENTÀRIA - Les sabates, que siguin de tres o quatre números més grans que les normals, per poder dur mitjons gruixuts si cal. I que siguin de sola dura i resistent. Si la sola està molt gastada, podrem relliscar fàcilment. Les botes de muntanya són força cares en l’actualitat. Suposo que són eficients. Els mitjons que siguin com siguin, però que s’eixuguin de pressa, com totes les peces de roba tècnica. Un sol parell ens valdrà, potser un parell més de recanvi, que servirà en cas d’haver ficat la pota en un toll emmerdat de tifa de vaca. Val la pena dur un culot curt i un mallot integral, pels dies més calorosos i pels més freds. El casc és aconsellable fins i tot pel pla i les pujades. Ara, estant aturat, i si no hi ha bojos a la vora, ens el podem llevar. Els guants, millor uns de fins a sota, i uns de normals de bici a sobre. I encara uns tercers d’esquí, guardats a la motxilla o a algun lloc fàcilment assequible, per a les ocasions excepcionals de molt de fred, que també es presenten. Les proteccions de colzes, genolls i canells fan riure molt a alguns inexperts. Podem optar per fer-los cas i arriscar-nos, o bé per ser cauts i evitar lesions que ens poden inhabilitar per setmanes. Contra el sol, almenys hauríem de dur crema protectora de factor 50. I ulleres de sol.

MENJAR - Pa amb tomàquet i oli i ceba i formatge, aquest pot ser un aliment de base bo. Fruita o suc de fruita, xocolata o iogurt, també. En cas de manca d’energies, podem prendre un ampolleta de guaranà amb carnitina i taurina, o bé begudes energètiques de les de les gasolineres, amb cafeïna i taurina. Hi ha altres complements que es poden trobar als Estats Units o a Anglaterra i són molt bons, però aquí res de res per als mortals insignificants. La creatina caldria prendre-la uns dies abans de fer el tour de force. Augmenta la capacitat de resistència, a més de la de força ràpida. La glutamina dóna també més resistència al cansament. Havent perdut les ganes de continuar, més val aturar-se i descansar. Les vitamines són bones a vegades, però no són per prendre-les cada dia, tot l’any. Durant la travessa, potser és millor prendre’n només els dos primers dies. L’oli de Senush és un bon complement. Si no sabeu què és, pregunteu-ho a algun marroquí. Veureu com se li il•lumina el rostre.

RASTRES - Recordeu de tancar o deixar les tanques per al bestiar tal com les havíeu trobades. No llenceu papers ni deixalles quan us puguin veure, i millor no ho feu mai, si no és als contenidors. Sigueu discrets a l’hora de pixar o de cagar, i no deixeu rastre visible de les vostres deixies o necessitats. Que tothom que passi per on ho heu fet no noti res. Un foradet a terra, i terra, pedres i branques o fulles per sobre poden dissimular el rastre.

PROBLEMES DE CONVIVÈNCIA - Diuen que si t’enxampen fent alguna cosa prohibida el millor és fer-se l’orni, com si no se sabés res de res, amb cara de sorpresa, i no pas fer-se el savi. Immediatament d’haver-se fet l’orni, cal fer el que ens manin o fer bondat una bona estona. Després, quan ja no ens veuen, podrem tornar a la nostra. Però parant molta cura que no ens enxampin una segona vegada, que aleshores la cosa podria complicar-se massa. A la part francesa, la policia no sol donar explicacions i va directament a atacar els infractors o llurs propietats. Aleshores hi ha la opció de posar-se més violents que ells, si en som capaços, o bé donar la consigna de la maçoneria “lux mundi”, a veure si cola, o almenys somriure i tenir els ulls ben blaus i el cabell ben ros o parlar en anglès. Gràcies als anglesos es fa poder fer el tractat dels Pirineus. I gràcies als anglesos els alemanys no varen acabar d’atorgar més privilegis als espanyols durant la segona guerra mundial. I si ens donen la ma els policies, estrènyer-la dues vegades, a l’estil maçó, dissimuladament. A la part espanyola, la policia sol ser més benigna ara que no pas en temps de Franco al poder. Almenys als Pirineus. Si ens ataca un gos no deixem de mirar-lo, ni qui sigui indirectament. O bé fugim a tot drap si creiem que no ens pot atrapar, o bé ens quedem aturats fent el “plus-parlé”. Si fugim i li donem l’esquena estem atiant-lo a mossegar-nos. La resta d’animals és millor no molestar-los o fer-ho el menys possible. L’ós és millor no trobar-se’l, però en tot cas, aleshores no hem de fugir, ni cridar, i hem d’anar fent el que fèiem, a poc a poc, com si l’animal no existís, però sense atansar-nos-hi. Sense fer gaire soroll. De cap manera hem de fugir ni fer moviments bruscs o deixar que olori menjar que duguem a sobre. Estaríem perduts.

ESTRIS SANITARIS - Com a farmaciola poden dur benes elàstiques, tiretes (moltes) i esparadrap, mercromina o sangre de drago, algun desinfectant i, per prendre, apart els estimulants, algun antinflamatori i algun antibiòtic. Cal no oblidar l’Steripen. Es pot comprar a Barrabés (Benasque), per Internet. Triga només unes hores en arribar al domicili. Es prem el botó principal un sol cop. I s’espera a que el llum verd parpellegi. Aleshores, es fica el broc de vidre dins el de la cantimplora plena i aleshores s’inverteix la posició de la “parella copulant”. Ara, el mascle quedarà a baix. Aleshores, anem remenant suaument la parella amb moviments circulars, fins que al cap de tres minuts el llum verd s’encén (s’havia apagat abans). La cosa ja està llesta. Invertim la parella i traiem l’Stripen. Posem el caputxó blau per sobre el broc de vidre, i tot dins l’estoig, i llestos. Si l’aigua fos de qualitat molt dubtosa, podem fer el mateix amb mig litre d’aigua o bé fer l’operació dues vegades amb un litre.

PILES - Cal dur piles de recanvi per a tot, per als llums del darrere, per a la màquina de fotografiar, per als llums del davant o el de ma, i per al GPS. Les no recarregables són fàcils de trobar als pobles grans i a les gasolineres. A menys que dormim en hotels no podrem recarregar ni les piles. El mòbil, potser encara en algun lavabo d’alguna gasolinera.

NETEJA - El sabó líquid o la pastilla per a netejar la roba ens pot ser útil si fa sol i tenim temps de rentar el que hem anat posant en una bossa apart. És una llàstima que, excepte a la Seu d’Urgell i a la part francesa, sigui tant difícil de fer-se eixugar la roba en poc temps. O no hi ha tintoreries, o no volen fer-ho a l’instant. A la part francesa, els hotels i albergs solen tenir assecadora, que és la part més d’agrair, ja que rentar la roba es pot fer a qualsevol font, tot i estar prohibit per lleis del segle XIX. Un estenedor artesanal, piramidal, posat sobre el transportí, és la millor solució que he vist. Però no he retrobat a l’artista per comprar-n’hi un. Per altra banda, l’invent de les tovalloletes planes primes, d’escuma ensabonada, d’ús hospitalari, són un gran invent. Amb un glop d’aigua, podem mullar-ne una; i amb tres o quatre tovalloletes podrem quedar ben nets. Una pel cap i la cara. L’altre per les cames. L’altre pels braços i el tors. I l’altre per l’entrecuix. I no cal despullar-se del tot. Es pot anar fent per zones. Ara, si fa caloreta, sempre dóna gust despullar-se.






POBLES PELS QUALS HE PASSAT A LES TRAVESSES EN BTT DELS PIRINEUS

AGULLANA. Poble de l’Alt Empordà, a la part de ponent de l’autopista AP2, famós pels monuments megalítics, i també per les cases de putes arran l’autopista, molt visitades pels francesos i, esporàdicament, per algun personatge madrileny famós. (D’aquests establiments n’hi ha també als termes veïns de La Jonquera i de Capmany, i sense separar-se massa de l’autopista). Encara hi ha pagesos que menen conreus de secà, ramaderia i boscos (castanyers, sureres). Cooperativa agrícola. La carretera que ve la La Jonquera es bifurca al nucli principal del poble. La rama de dalt va a La Vajol, i la de baix, i al Sud, a Darnius. El menhir dels Palaus, és molt a prop el Mas del Forn, vora l’autopista. És molt fàcil de veure així que s’ha creuat l’autopista per sota, anant a ponent. A més, hi ha dos dolmens al terme: La Barraca del Lladre, i la Llossa de la Jaça d’en Torrent. De la prehistòria, destaca també el camp d’urnes funeràries de Can Bech de Baix. Malgrat ser un poble petit (de 600 habitants), Agullana té edificis moderns del segle XIX notables: asil Gomis, la Concòrdia, el cine, les escoles públiques. L’església de Santa Maria és del segle XI. Hi ha rutes btt pels voltants, marcades pel grup “els senglanassos” <cabrenys@ddgi.es> . L’ermita de Santa Eugènia, al coll del Portell, compta amb una devoció especial per part dels agullanencs. [Santa Eugènia va salvar la vida, de moment, quan l’acusaven, tenint-la per home i abat del convent, d’haver violat a l’encarregada de la intendència. L’acusadora se n’havia enamorat malaltissament, després de ser guarida per la santa d’una malaltia crònica, i l’havia denunciada, després, per despit. Eugènia s’havia fet passar per home, amb el nom d’Eugeni, en principi, per poder estar amb aquells monjos que cantaven cançons tant delicioses com aquella que diu que “el Senyor és el meu pastor, no em manca res”. La va jutjar el governador romà d’Alexandria, que la creia ja morta, després de tant de temps desapareguda. Ben fàcilment va poder comprovar que la santa no tenia penis. S’esqueia, a més, que el jutge va saber que ella no era altra que la seva filla desapareguda. De seguida ell es va convertir al cristianisme i més endavant va arribar a ser bisbe. Pare i filla varen dur vides santes i varen morir martiritzats, a mitjans del segle III]. El poble d’Agullana està situat a la Vall de la Guilla, al peu del massís de Les Salines (Roca Frausa, 1440 m snm). Hi destaquen entre els arbres monumentals, les sureres del Fadrí, de la roca del bolet, del Mas Molinàs i del Mas Perxés; l’alzina de Can Batlle de l’Estepa; i el castanyer de Santa Eugènia. La festa major d’Agullana és el 15 d’agost. El darrer diumenge d’agost és la festa de l’Estrada (agregat). Hi ha cases rurals i bungalows per llogar, però no hi cap fonda o hotel al nucli principal. Motels, com s’ha dit, vora l’autopista, sí.


AINHOA. Poble de cases boniques, una mica separades, amb murs blancs, amb trams de pedra vista i entramat vertical de columnes de fusta pintada, balcons de fusta pintada plens de flors, i teulades roges planes marselleses. És a l’Iparrpalde, o país basc francès, o, més concretament, a la Xareta (Ainhoa, Sare, Zurragamurdi, Urdax). Queviures (Identité Basque), al barri de Karrika, a la D20, davant l’església. Té uns 600 habitants i és només a 120 m snm. Hi havia hagut mines de ferro i forges. Cases típiques labordines dels segles XVII i XVIII. Església del segle XVI. Santuari d’Ardantza = Aubépine (aplec el dilluns de Pentecosta), petit, però molt bonic. Fàbrica de pa d’espècies. Càmping. Hotels: Etchartenea 0559 29 90 26 // Ithurria 0559 29 92 11 // Ur-Hegian 0559 29 91 16 // Oppoca 0559 29 90 72 // Argi Eder 0559 93 72 00.

AÍSA. Nucli principal del poble amb cases juntes, de molta pedra ocre vista, de tall imperfecte, i carrers poc amples, i una plaça gran, amb font. Deu tenir uns 300 habitants. Aísa era el nom d’una de les dones del profeta (Mahoma), enemiga en especial dels xiïtes. L’estació d’esquí de Candanchú pertany a la part més septentrional d’aquest terme municipal. Dolmen. Ermita d’Alfons I el Batallador. Instal•lacions esportives i picnic, vora el riu (Santa Juliana). Pesca, caça, fonts, alberg (tlfn. 974 356 861 / 362 420). Hostal Higuier www.hostaliguer.com (tlfn. 974363924). Posada naturista: Las Tiesas Altas (tlfn. 974348087 - http:// www.posadalastiesasaltas.es/indexes.htm). Ala-delta i parapent (Pico de las Blancas, Sayerre). Càmping-restaurant: Borda Juan Ramón (tlfn. 616493792). [Cal no confondre-la amb Aínsa, capital del Sobrarbe, situada 10 Km al Sud d’Escalona, a la confluència dels rius Ara i Cinca, molt i molt ben comunicada].

ALBANYÀ. Un àrab entendria que hi ha “un constructor”, i és ben probable que signifiqui això el nom del poble. És un poblet de menys de 200 habitants de l’Alt Empordà, a la capçalera de la vall de la Muga. Carrer de cases baixes, algunes de pedra vista, baixes i juntes. Hi ha boscos d’alzines esponerosos (amb algunes tòfones esgarriades), i alguns retalls de conreus (farratges, verdures, blat de moro). El monestir de Sant Pere, al centre del poble, va ser fundat al segle IX (820) pel frare Dònnul. El municipi arriba fins a la Mare de Déu del Mont (festa, el segon diumenge de setembre), Lliurona, el Bassegoda (Sant Miquel: festa el darrer diumenge de setembre) i Solls (festa, el 27 d’octubre). Fonda Cal Tet (tlfn. 972 56 91 87). A 1/2 Km vall amunt hi ha el gran càmpig Bassegoda Park: telf. 972542020. http://www.bassegodapark.com Però també hi ha, abans, una zona de càmping lliure provisional.

ALDUDES. Petit poblet de cases blanques, separades, amb alguna pedra vista, teulades roges de teula àrab o, algunes, de pissarra grisa, d’uns 400 habitants, enmig de pastures molt verdes, a l’Iparralde (país basc francès). És a la vall del Nive, més al Nord d’Urepel, al Nord-Oest de la carena d’Orreaga. Hi ha un enclavament espanyol al Sud del poble que és conegut com “le pays du quint” o “kintoa”. En concepte de lloguer, Espanya rep uns 15000 euros, anualment, per aquestes pastures (1500 Ha) de mans dels francesos de la vall. Destaquen els ramats de bens (per fer formatge d’ovella) i les baconades de porcs (per fer pernil). A més, hi ha una piscifactoria per criar truites de la varietat “arc de Sant Martí” amb una pesca anual d’uns 1600 Tm. Hi ha una botiga de queviures i una fonda (hotel Baillea) tocant a l’església. Tlfn. +33 (0)559 375702 / fax +33 (0)559 375561. Personatge del poble: Perkain (jugador de pilota basca). Església del segle XVII, amb capella de l’arxiduc Maximilià d’Austria. Deu d’aigua diürètica a Harpia. Mercat els dimarts (alterns). Cannoying.

ALT ÀNEU. Municipi del Pallars Sobirà a la part més alta de la vall del Noguera Pallaresa, al Nord d’Esterri d’Àneu. Comprèn: Alòs d’Isil, Les Ares, Àrreu, La Bonaigua, Borén, Isavarre, Isil, Son, Sorpe, i València d’Àneu (el poble principal). Les cases tenen gairebé totes teulada de pissarra grisa. Algunes són de pedra vista i les altres arrebossades amb colors clars. Sorpe, Son i València d’Aneu són a la vall de la Bonaigua, mentre que (de dalt a baix) Alòs, Isil, Àrreu, Borén, i Isavarre són a la vall principal de la Noguera Pallaresa. És ben curiós el topònim pronunciat “verosa” (Borda de Perosa) a la vall Alòs d’Isil amunt, ja que “verosa” en rus és “bedoll”. Hi havia hagut allí un gran telefèric per a endur-se fusta cap a França. La festa major d’Alòs d’Isil és el 27 d’agost. Té fama la baixada amb torxes enceses des del Far, la revetlla de Sant Joan (23 de juny). Patró: Sant Lliser (Lizier, Lázaro). L’església és del segle XII, però n’existia una altra ja al segle IX. Ara compta amb uns 400 habitants. Boscos i ramaderia. Centre de Natura (cria de gall fer) de La Caixa, a Planes de Son. Serradora hidràulica a Alòs d’Isil. Un hotel a Sorpe (Els Avets: 973 626 355) i dos a València d’Àneu (La Morera: 973 626 124; Lo Paller: 973 626 129). Forn de pa i queviures a València d’Àneu.

ANSÓ. Poblet de cases boniques de teulada de teula roja àrab, murs blancs i, a vegades, murs de pedra. Es ja a la Jacetania. És l’ampla vall més occidental del Pirineu d’Osca, la del riu Veral, a la capçalera del qual hi ha Zuriza. La vall del Veral és encara més occidental que la vall d’Hecho (amb Acherito a la capçalera). El terme d’Ansó s’extralimita de la vall i comprèn una llenca de la vall d’Hecho, des de Zuriza fins a l’ibon d’Acherito i el d’Estanés. Allí, a Aguas Tuertas, vora el riu Subardan, hi destaca un dolmen. Pel Sud, el terme arriba fins el canal de Berdun (riu Aragón), més concretament, fins la Foz de Biniés. A 7 Km al SW del nucli principal hi ha l’agregat de Fago, poble famós per un succés truculent que afectà l’alcalde. La vall a Zuriza es divideix en dos: Linza, cap el Nord (fagedes amb pistes d’esquí de fons: 5 dolmens), i Tacheras, a llevant. El dialecte de la vall és l’ansotano. Al segle XI, Ramiro I, fill natural (però major que l’hereu) del rei de Navarra, Sancho el Mayor, va marxar a Aragó. Va adjudicar-se la vall d’Ansó, i la va passar a la diòcesis de Jaca. El segle XIII, el rei Jaume I va atorgar privilegis als qui anessin a viure a la vall, per tal de reforçar la pressió de la corona d’Aragó sobre els seus veïns de Navarra i del Béarn. La fita comuna era la Mesa de los Tres Reyes, i ho havia de continuar essent. Els navarresos envaïren i saquejaren la vall a finals de segle, però els ansoans, al final, els foragitaren. Agraït per la feta, el rei Pere III els condonà tots els impostos bèl•lics i reduí a la meitat els civils. Jaume II, ja al segle XIV, augmentà encara els privilegis dels ansoans: els atorgà lliure circulació (sense peatges) per tot el regne. Al segle XVII, Felip IV encara seguia atorgant privilegis als habitants de la vall. Bolets, quarter de la guàrdia civil, cabres, bens, vaques. Queviures (al carrer major), forn de pa (al carrer de Navarra). Hotels: Lo Foraton: Cruz Alta s/n (tlfn. 974 375 311). Usón: crta. Oza Km-7 (tlfn. 974 375 358).

ARAGÜÉS DO PUERTO. Poblet de cases de pedra grisa amb teulades de pissarra, algunes molt noves, al cantó d’una vall grisa i calorosa a l’estiu. Queda entre Hecho y Aísa, per sobre Jasa. Queda al Sud de l’Ibon d’Estanés i la Sierra Bernera. Pistes d’esquí de fons. Hi ha dos pensions: Calvo (974 37 14 63), Lizarra (974 37 15 19). Turisme rural (974 37 14 47). Restaurant, queviures. Festa major el 5 d’agost. Personatge del poble: Felipe Pétriz Calvo (rector de la universitat de Zaragoza, almenys fins el 2008).


ARGELÈS-GAZOST. Capital de la comarca del Lavedan, entre l’Adour (Bagnères-de-Bigorre), a llevant, i el Béarn (Laruns), a ponent. Vila famosa per agrupar set valls als Hautes Pyrénées (antiga Bigorra). Queda uns 13 Km al Sud de Lourdes. Si bé no és un nus de connexions de carretera principals, sí és un nus de connexions de rutes diverses. Pels voltants hi ha uns 450 Km de camins marcats per a btt. Des de Bagnères-de-Luchon una ruta ciclista de carretera (de 112 Km), sovint seguida pel Tour de France, passa des de Luchon, a ponent, pel Col de Peyresourde, Arreau, Col d’Aspin, Col du Tourmalet, i Luz-Saint-Sauveur, abans d’arribar a Argelès-Gazost i pujar a Cauterets (11 Km afegits en pujada cap el Sud), o bé abans de seguir cap a ponent pel Col d’Aubisque fins a Laruns (42 Km afegits). La comunicació amb Lourdes es pot fer patinant, per la via verda, que és una via fèrria reconvertida. A ponent d’Argelès-Gazost queda la vall de Bergons, que arriba fins el Col de Spandelles. Al SW d’Argelès-Gazost, queden la vall d’Azun i, una mica més al Sud, la de Labat de Bun. Conflueixen sota Bun. La Vall d’Azun rep, al tram superior, el nom de Vall d’Arrens. A la capçalera, hi trobem el Balaitous (3144 m). Seguint la vall principal del Gave de Pau cap el Sud, hi ha Pierrefitte-Nestalas, Luz-Saint-Sauveur i Gèdre. Al SW de Pierrefitte-Nestalas queda el Gave de Cauterets que neix al peu del Vignemale (3341 m). A llevant, i una mica al Nord de Luz-Saint-Sauveur, queda la vall del Bastan o de Barèges, amb indrets tan famosos com el Col du Tourmalet, el Midi-de-Bigorre (2865 m), o la Mongie. [Barèges, per les seves termes, va ser el punt de descoberta inicial dels Pirineus per al fundador del pirineïsme, Ramond de Carbonières (1755, Starsbourg- 1827, Paris). De pare occità i mare alemanya, a més d’advocat políglota, era diputat, botànic i geòleg. Va ser el primer a pujar el Midi de Bigorre (1781) i al Mont Perdut (1802). Abans de 1800 va ser professor de ciències naturals a l’escola de Tarbes]. Al SW de Gèdre i ha la famosa Vall de Gavarnie amb un circ de cims que sobrepassen els 3000 m (Gabietous Oriental, Taillon, Torres de Marboré, Picos de la Cascada, Marboré, Astazous). Al SE del Marboré queda, i molt a prop, el Cilindro, el Monte Perdido (3355 m) i el Soum de Ramond (dedicat al pirineïsta Ramond de Carbonières). A llevant de Gèdre queden els cims del Néouvielle (3092 m) i (més al Sud) el Pic Long (3194 m). Argelès-Gazost, base per a tantes ascensions, gaudeix d’un clima temperat. És a uns 400-600 m snm. És una vila compacta, amb uns 3000 habitants, amb cases boniques, acolorides o blanques, amb teulada de pissarra grisa o de teula roja plana (de Giraldoni, marsellesa o alacantina). Restaurants i hotels, més d’una vintena. Fins 1897 es deia Ourout-et-Vieuzac. Ourout i Vieuzac són ara dos poblets agregats. A la vila hi ha aigües termals, adients contra varius i afeccions pulmonars, i un parc molt verd, de 20 Ha, d’estil anglès. Les termes varen ser visitades per personatges com ara Victor Hugo, George Sand, Lamartine, i Alfred de Vigny. Construccions antigues interessants: la torre de Vieuzac (segle XIII), i el castell d’Ourout. El vescomtat de Lavedan fou creat al segle X pels comtes de Bigorra. Després, passà als reis d’Aragó, i al segle XIV passà als anglesos. Després, al comte de Foix (segle XV) i, finalment, a la corona francesa (18 de juliol de 1607). Amb la revolució francesa s’acabaren les aspiracions autonomistes de la vall. Festes per Sant Sadurní (tota la setmana abans, i fins el 8 de desembre). Personatge de la vila: René Billères († 2004), diputat d’esquerres, i ministre d’educació (1956-58). Va fundar una escola especial per a nens que patissin dels pulmons, a Argelès-Gazost, a la seva vila natal. Val la pena visitar almenys un cop a la vida el Donjon des Aigles, al SE de la vila, al castell de Beaucens. Hi ha grans aus ensinistrades per a la falconeria que sobrevolen una explanada per sobre els caps dels espectadors durant l’espectacle impressionant. Tlfn. 05 62 971959.


ARIZKUN. És a Navarra, a la riba esquerra del Bidasoa, a la vall del Baztán, a uns 4 Km al NW d’Elizondo. Els romans hi trobaren un petit jaciment d’or. Cases la majoria separades entre si, de murs blancs, amb alguna pedra vista; balconades de fusta amb moltes flors, i teulades de teula roja. Vila enmig d’una ampla vall molt verda, que consta de sis nuclis: Aincialde, Arizkun (al S), Bergara, Bozate (habitat pels agotes) (al NE), Ordoki (el més modern) (al NW), Pertalas i San Blas. Els agots, segons Pío Baroja, tenen “...Cara ancha y juanetuda, esqueleto fuerte, pómulos salientes, distancia bi-zigomática fuerte, grandes ojos azules o verdes claros, algo oblicuos. Cráneo braquicéfalo, tez blanca, pálida y pelo castaño o rubio; no se parecen en nada al vasco clásico. Es un tipo centro-europeo o del norte. Hay viejos de Bozate que parecen retratos de Durero, de aire germánico”. Eren molt discriminats i ridiculitzats per falses creences sobre la seva anatomia, i tinguts apart per creure’ls portadors de la lepra i de malastrugança. Els obligaven a tenir una marca vermella en forma de petjada d’oca al cap. Els dels altres barris pensaven que “al agote, ¡garrotazo en el cogote!”. O, per advertir un company contra una possible acció maldestres, li deien “¡no me seas bozarate!”. Almenys, Unamuno ho deia o se li escapava. La discriminació forta va durar fins primers de segle XX. Al segle XIV, els habitants d’Arizkun ja eren tots hidalgos. El segle XVII, s’oposaren a que Joaquín Francisco de Arizcun prengués possessió de la vall com a senyor feudal. A Ordoki, hi ha el Palau Ursúa, on nasqué don Pedro de Ursúa, assasinat el 1561 pel seu company Lope de Aguirre, allà a les Amèriques, quan eren a la recerca del Dorado. Un altre personatge famós de la vall fou Juan Bautista de Iturralde (ministre d’hisenda al segle XVIII). L’església del convent de Nuestra Señora de los Ángeles (feta edificar per JBI) té un orgue especial (amb alguns registres de flauta basca o txistu). Festa major del 24 al 28 de juny. Personatges de la vila: Antonio Goyeneche (jesuïta al segles XVII –XVIII). Juan de Goyeneche (secretari de Carlos II i tresorer de María Luisa de Orleans i d’Isabel de Farnesio; industrial al segles XVII-XVIII, i fundador del BOE). El conjunt del poble d’Arizkun té uns 700 habitants i una indústria metal•lúrgica (estructures metàl•liques). Fàbrica de formatges. Queviures, farmàcia. Hotel a Ordoki, a tocar el Palacio Ursúa, a la part més oriental del barri: Señorío de Ursúa (tlfn. 948 453 500). (Té sauna i jaccuzzi).

ASPET. Vila de cases ocres o blanques, de diversos estils, la majoria amb teulades de teula roja, ja sigui àrab, ja sigui de Giraldoni (=alacantina o marsellesa). És a la base d’una clotada ampla de prats on s’ajunten diverses valls boscoses. La baronia del segle XI va ser integrada al regne de França en temps d’Enric IV (a principis del segle XVII). És a l’alta Garonne. Fagedes. Diverses construccions dels segles XIV i XV. Centre des Loisirs (0561 88 50 21) i residència de vacances “Le Bois Perché” (0561 94 86 00) bois.perche@wanadoo.fr a 1 Km al NW del centre del poble. Camp de futbol. Queviures. Mercat els dissabtes. Càmping. Habitacions (05 61 95 68 80 – 0561 88 40 61 - 0561 88 44 66 – 0561 70 10 01). El cantó d’Aspet és anomenat també de les Tres Valls (Ger, Job, Arbas) i comprèn 21 municipis. Aspet: capella de mitja costa (segle XV), font de la plaça principal (segle XVI), safareigs amb sarcòfags (buits). Cantó d’Aspet: vila romana del segle I, a Montmaurin. Grutes de Gargas (Aventignan). Grutes d’Arbas (informació a la mairie o al tlfn. 0561 11 71 60). Botiga de bicicletes a Saint Gaudens 0561 89 01 93 i una altra a 1 Km a llevant del poblet de Pujós, al NE d’Aspet. El proper Col d’Aspet és famós per passar-hi molts anys el Tour de France.

AXAT. Poble d’uns 700 habitants, allargat al costat del riu Aude. Cases senzilles però agradables, de teulada de teula roja. És a l’extrem SW del departament de l’Aude. Té uns 800 habitants. Hi ha restes prehistòriques a la Grotte de la Chapelle. El castell sobre un petit promontori era dels marquesos de Dax Axat. El pont vell sobre l’Aude és del segle XVI. Hi ha 3 fonts del segle XIX. L’església vella (amb campanar prismàtic/triangular) és del segle XVI. Hi ha una central hidroelèctrica, fusta, bolets, fruita, xarcuteria, caça, pesca, gran piscina. Farmàcia, cafè, forn de pa, botiga de queviures, hotel http://www.hotelaxat.com/ Tlfn.: 33 (0) (només des de fora de França) 6 42 30 87 87. Un petit museu paleontològic. Les festes són els primers diumenges d’agost. Estació de tren turístic (país càtar i Fonolledes) de 60 Km de recorregut fins a Rivesaltes. Càmping - caravàning. Ràfting (gorges de l’Aude o de Saint George). Coves; via ferrada.



BAGÀ. Poble de l’Alt Berguedà situat a la capçalera del riu Llobregat, a uns 800 m snm, a la vall del Bastareny, a uns 2 Km al NE de Guardiola de Berguedà. Té uns 2000 habitants. Hi havia hagut explotació minera (carbó) i indústria tèxtil. Supermercat SUMA. Farmàcia. Empresa d’esports d’aventura, inclosa la bicicleta de muntanya: Altitud Extrem: c/ Pau Casals, nº 2. Mòbil: 689 13 85 02. Telèfon fix: 93 824 47 77. Web: www.altitudextrem.com
Aigües sulfuroses - magnèsiques. Mercat els dimecres. Forns de pa, carnisseries, peixateria, fruiteria, farmàcia, etc. Fàbrica de xocolata i d’embotits. Església de Sant Esteve. Boscos, ramaderia. Cereals, patates, fruiters. Central hidroelèctrica (Pendís). Hi comença la pujada de l’autovia del túnel del Cadí-Moixeró. Càmping. Fondes: Amagat (93 824 40 32), Batista (93 824 41 26), Blat (938 255 737), Pineda (93 824 45 15).
En una balma vora el poble de Bagà s’hi varen trobat puntes de sílex fetes fa uns 5000 anys. A l’edat mitjana, Bagà pertanyia al bisbat d’Urgell. Al segle IX, Guifré el Pilós escullí a Daguí, de Gréixer (poblet veí, ara al terme de Bagà), com a primer abat del monestir de Ripoll. Al segle XII, Galceran II de Pinós va acompanyar, com a almirall, a Ramon Berenguer IV en la conquesta d’Almeria. Diuen que, al caure presoner dels moros, no li va caler pagar el rescat (100 donzelles, 100 vaques prenyades, 100 cavalls blancs, 100 peces de brocat i 100 doblons d’or) perquè en va tenir prou resant al patró del seu poble, Sant Esteve, per ser miraculosament alliberat. Al segle XII, Galceran IV de Pinós va urbanitzar la vila i atorgà privilegis als qui volguessin instal•lar-s’hi. Al segle XV, Pere Tomic escriví una història general dels reis d’Aragó i comtes de Catalunya.


BAGNÈRES-DE-BIGORRE. Petita ciutat d’uns 8000 habitants a la vall de l’Adour, als Alts Pirineus. És famosa per les seves termes (2000 metres quadrats), i per passar-hi gairebé sempre el Tour de France (per la ciutat, i per estació d’esquí de La Mongie, i pel Tourmalet). Cases de tres pisos i planta baixa, la majoria amb teulada de pissarra. Algunes de pedra vista, d’altres amb arrebossat de colors diferents i més o menys envellides. A la vila hi ha golf i casino. I molts hotels. Un altre indret molt famós i proper és el Pic du Midi de Bigorre, de 2872 m, que alberga un observatori astronòmic modern i un restaurant. Un telefèric (que accepta vtt) puja fins el cim. La baixada es pot fer, doncs, en vtt. Bigorre és el nom basc antic per al Viscum album, però alguns creuen que també vol dir camp de falgueres. Les aigües termals de Bagnères-de-Bigorre tenen fama de curar afeccions pulmonars (asma) i reumàtiques. A la vila hi nasqué Sir Alan Brooke, al si d’una família anglofrancesa. Fou general de l’exèrcit britànic, molt destacat durant la segona guerra mundial, i gran amic del mariscal Montgomery. El municipi ha estat, a més, el bressol d’industrials (Pierre Georges Latécoère), polítics (Charles Duclerc; membres de la família Bedat), economistes (Jean-Paul Betbèze), compositors (Charles Dancla, Alfred Roland), tenors (Tony Poncet) i jugadors de rugby (Jean-Michel Aguirre, Jean Gachassin). Va ser i és la seu de la Societat Ramond, fundada per Henry Russell i d’altres exploradors pirineïstes del segle XIX, dedicada ala memòria de Ramond de Carbonières (1755-1827), primer gran pireneïsta. A la seu de la Societat Ramond hi ha l’herbari d’uns 800 plecs, confeccionat pel naturalista al llarg de les seves excursions pels Pirineus Centrals. Henry Russell (1834-1909), home que havia viatjat moltíssim de jove, va enamorar-se definitivament dels Pirineus. Nascut a Tolosa, de pare irlandès, descendent dels comtes de Killough des del segle XI, i mare occitana, descendenta de l’enginyer Riquet, qui endegà el Canal de Midi al segle XVII. Russell va ser el primer a promocionar la construcció de petits refugis de muntanya, especialment al massís del Vignemale, així com la confecció de sacs de dormir. De jove va viatjar per tot el món (llevat de l’Antàrtida), però als 40 ja adoptà el massís del Vignemale com el seu paisatge preferit. Comprà el terreny del massís (per 99 anys) i hi excavà unes 7 coves, on dormia i hi celebrava reunions o festes amb personalitats una mica excèntriques també com ell. Els romans conqueriren la vila de Bagnères de Bigorre el 28 a. C. i hi establiren més piscines termals a la novament batejada Aghon, com a Vicus Aquensis. Les termes acolliren els reis Gaston IV (de Navarra) i Henri IV (de França). A partir de Lluís XIV, ja acolliren molts aristòcrates de la noblesa francesa. Durant el segle XIX, les visitaren Napoleó, Flaubert, Lamartine, George Sand, i Rossini. A més de les estacions d’esquí del Tourmalet i la Mongie, són famoses les grutes de La Médous (visitables pagant, i amb un tram navegable).

BANKA (=Banca). Poblet allargat de cases blanques, amb teulada de teules roges aplanades o de Giraldoni (alacantines o marselleses). El ressegueix la carretera D948, en lleugera pujada, a la pregona i verda vall del Nive, al Nord d’Aldudes i al Sud de Saint Étienne de Baïgorry. És a uns 280 m snm, aproximadament i de mitjana. Té uns 370 habitants. Bars. Hi havia hagut foneria de coure (fins a finals del segle XIX). Personatage del poble: Manex Souhouroa (jugador de pilota basca). Monuments protohistòrics al pic d’Adarza. Mina de ferro. Alt forn. Forges (restes). Tombes de soldats morts en la batalla contra el duc de Wellington (1814). Pastures, piscifactoria, central hidroelèctirca. Festa el 29 de juny. Hotel restaurant Erreguina (05 59 37 40 37).

BANYULS-SUR-MER. (=Banyuls de la Marenda). Poblet de mar molt lluminós, amb cases l’una tocant a l’altra, o separades, de murs arrebossats, molts ocres, alguns blancs, i teulades de teula en general plana i roja o de Giraldoni (alacantina o marsellesa). Marenda vol dir maresma (=marisma, en cast.). És al Vallespir, a la Costa Vermella. Vinyes (amb 6000 Km de murets). Hotels: Fanal (0468 88 00 81). Les Pêcheurs (0468 88 02 10), Manoir (0468 88 32 98), Canal (0468 88 00 75). Però al poble també lloguen habitacions d’hostes (0468 88 51 13, 0468 88 32 51). Ermita de la Sallete (segle XIX) a 200 m snm. Rectoria (segle XI). Costa poc urbanitzada (reserva marina). Càmping municipal. Oppidum romà al Puig del Mas. Museu Maillol (escultor). Port, activitats subaquàtiques. Centre de talassoteràpia Marie Curie & Aragó.

BASARAN. Poble esperpèntic, abandonat, al massís del Peña Oturia, enmig una boscúria baixa i atepeïda, a la comarca del Sobrepuerto. Totes les cases de mur de pedra seca, sense teulada ja. Després de ser abandonat pels seus habitants, el 1960, va passar a formar part del patrimoni forestal de l’estat. A finals del segle XIX, tenia 100 habitants. L’església mossàrab del segle X va ser desmuntada i reedificada al Formigal (1972-74). El nom en basc deriva del nom del Prunus spinosa. És un cognom corrent a Turquia. El Crist en fusta policromada és al Museu d’Art de Catalunya (Montjuïc). Personatges del poble: Luís Fernández Fuster, mestre de Basaran i arqueòleg (professions ben compatibles en aquest cas), propulsor del trasllat de l’església a Formigal.

BÉDOUS. Poblet de cases blanques, amb teulades de pissarra, separades la majoria, enmig d’immenses pastures molt verdes. És a la riba del gave d’Aspe, als Pirineus Atlàntics, al SSW de Pau, uns 14 Km a ponent de Laruns, dins encara el Parc des Pyrénées. Hi havia hagut un hospital (que havia acullit el rei d’Anglaterra el 1288), però un incendi i una posterior inundació el varen destruir. Ermita romànica del segle XII. Un Laclède del poble va fundar la ciutat de Saint-Louis als Estats Units (assolada curiosament també per inundacions). Un altre Laclède morí assetjat a Zaragoza el 1808. A la vila hi ha el castell de la família Laclède. Sobre Bédous, hi ha un llogarret que es coneix com a Aydius, a uns 4.5 Km a llevant del nucli principal de Bédous. Un sagal (Urdos), cabrer molt espavilat, va escapar-se d’allí fins a Bordeus, on hi va vendre les cabres (que no eren seves) per comprar el bitllet que l’embarqués a l’Índia. Allí va fer fortuna i va arribar a general. Retornat al poble natal, indemnitzà als propietaris de les cabres i comprà les forges que fonien el mineral de Peyranera. El 1808, l’empresa va ser arruïnada per alguns espanyols en represàlia a la invasió francesa. Després, se li va morir un fill i aleshores ell es va tornar mig boig. El 1825, Frederic Abel (un enginyer alemany) comprà les forges, que van passar de dir-se les Forges d’Urdoa, a dir-se les Forges d’Abel. Al poble hi ha banc, i restaurants. Antiga font termal (Suberlaché). Formatges de granja. Molí d’Orcun (pa de pagès). Mercat els dijous. Festa major el 29 de setembre. Canoes, kaiaks, pilota basca. Càmping. Taller artesanal de llana (Estives). Oficina de turisme. Passeig en tartana, amb guia.

BELCAIRE. Poblet francès, senzill, de cases baixes de colors clars amb teulada de teula plana roja d’encaix (de Giraldoni o alacantina), algunes separades, d’altres juntes. És al Plateau de Sault (altiplà d’uns 400 Km quadrats), a l’Aude. Sault és una planura situada a uns 1100 m snm, amb moltes pastures, esbatanada i voltada de serres amb boscos d’avets i pins (i algunes gorges, com les del Rébentey, al Sud). Plini el Vell ja anomenava Saltes Pyrenaeum com a indret poblat. Saltes vol dir boscúries. Castell a Roquefeuil (segle XIII). La família Nègre ha estat vinculada a Sault des del segle XVII. A la comarca només hi ha 400 habitants. Le Pays de Sault té els municipis de: Aunat, Belcaire, Belfort-sur-Rébenty, Belvis, Bessède-de-Sault, Caillens, Campagne-de-Sault, Camurac, Comus, Coudons, Éspezel, Fontanès-de-Sault, Galinagues, Gesse, Joucou, la Benague, la Malayrède, la Fajolle, Lapeyre, Marsa, Mazuby, Mérial, Montaillou, Montmija, Munès, Niort, Prades, Rodome, Roquefeuil, Trassoulas. Hi ha albergs i hotels: Auberge du Pays de Sault, Camurac (0468 20 32 09); domaine du Chioula (0561 64 20 00); la Font Blanche, Belvis (04 68 20 33 70); la Marmite, Camurac (0468 20 73 31); Anne Pagès, Comus (0468 20 33 69). Vol amb ultralleugers, a Éspezel. Estació d’esquí, a Camurac. Supermercat/oficina de turisme a Belcaire (0468 20 75 89). Càmping, a Roquefeuil. Per a més informació sobre hostatgement al Pays de Sault:
http://www.paysdesault.com/heberge.htm


BENASQUE (=Benàs). És a la capçalera de la vall de l’Éssera, a la Ribagorça (Aragó). Poble gran de cases robustes, la majoria de mur de pedra i teulada de pissarra, amb llucanes, les més noves amb balconades de fusta. Etimològicament, Riba Gorzeak ha de voler dir “la riba dels cels”. Ben Asque pot derivar de “ben lliure”, ja que “aske” és un mot basc que vol dir lliure, (i un poble al Sud de la Sierra de Guara). També pot derivar dels mot ibers Bin (muntanya), i Asc (roca). O de “ben” i “askri”, o sigui, en àrab, “fill del soldat”. El document més antic de la vila data del segle XI. S’hi parla el benasquès, un dialecte aragonès amb moltes paraules de català antic. Hi ha una gramàtica i un vocabulari del patuès benasquès (Ángel Ballarín). No hi ha cap dubte que Benasque (1140 m snm) és famós per estar al peu del Cim d’Aneto (3404 m snm). Hi ha l’empresa d’alpinisme Barrabés, una de les que ven més material per a fer alpinisme al món. Podríem dir que és la capital dels Pirineus Centrals. Hi ha centrals hidro-elèctriques. Càmpings. Farmàcia, moltes botigues i molta gent: 2000 habitants residents, més molts més visitants. Quarter de la guàrdia civil. Festes el 30 de juny i el primer de juliol (balls folklòrics). Dos personatges de la vila tenen el cognom Ferraz: Antonio C. Ferraz Doz (ministre de guerra el 1809), que va fer fer els Baños de Benasque; i Valentín Ferraz i Barrau (alcalde de Madrid i ministre de guerra, al segle XIX). El 1660 un terratrèmol destruí bona part de les cases de la vila. Aproximadament, cada 100 anys hi ha hagut una forta crescuda al riu amb inundacions (1727-1834-1925). La propera serrà, doncs, cap el 2029. Hi havia hagut una mina de pirita (Cerler). Turisme de muntanya. Ramaderia, boscos, pastures, vaques, ovelles. Festes a Cerler el 10 d’agost; a Anciles en 29 de juny. Torneig internacional d’escacs (ajedrez). Al mes de juliol (tercer cap de setmana), cursa ultra-trail Aneto, de 62 Km de recorregut i 3700 m de desnivell acumulat: Benasque – Senarta – Pont de Corones – Coll de Vallivierna – Llausset – Pont de Salenques – Coll de Salenques – La Besurta – Hospital de Benasque – Banys de Benasque – Senarta – Benasque. Es pot fer en 9 hores, però deixen 24 h de temps límit. No es dóna avituallament. Hi ha tres refugis alpins pels voltants: Ángel Orús (entre Eriste i el Posets), Estós, i la Renclusa. Llocs molt interessants són els ibons de Batissielles. El Forau d’Aigualluts es on desapareix el Garona que seria més avall l’Éssera si no es desviés cap a la Vall d’Aran. Es un gorg d’uns 150 m de diàmetre que comunica secretament amb el Gúell del Joeu a la Vall d’Aran, a l’Artiga de Lin i donar aigua al Garona. Hi ha força pics que superen la cota 3000: Aneto, Maladeta, Margalida, Tempestats, Russell, Alba; Posets, Espades, Eriste; Perdiguero, Royo, Literola, Gourgs Blancs. Els banys sulfurosos probablement ja eren explotats pels romans. Balneari actual de luxe (tlfn. 974 344 000). L’Hospital de Benasque és un hotel de luxe (tlfn. 974 552 012). Hi ha una zona de càmping amb dutxes al costat a baix cost o gratis. Hi ha molts hotels per escollir a Benasque i als poblets de la vall. L’exèrcit republicà en retirada va enfilar-se pel Port de Benasc i va baixar a Luchon (camps de concentració). Alguns, però, es van equivocar i van baixar altre cop a Espanya, per l’Artiga de Lin. Hi ha hagut accidents mortals de ciclistes a la carretera d’ús restringit a la Besurta per xocar amb vehicles (de les autoritats) inesperats. Des d’aleshores els autobusos van lents als llocs amb poca visibilitat, i als altres es veuen bé de lluny. Hi ha autobusos des de Benasque a Vallivierna o bé a la Besurta, ja des de primeres hores de la matinada (Alosa). Almenys, de finals de juny a primers d’octubre. Moltes restriccions s’aixequen fora d’aquesta temporada d’estiu.

BERGUA. Poble amagat i que sembla mig abandonat a la vall del riu Ara, al Sud de Broto, a la comarca del Sobrarbe, sobre un afluent occidental, el Forcos. Cases, la majoria, amb murs de pedra vista, amb teulades de pissarra algunes i d’altres amb teules ondulades grises modernes. És a uns 1050 m snm. Ara pertany a Broto. És a la baga del Monte Berroy. Església romànica i torres defensives del segle XI del temps del rei Sancho III el Mayor. Els Bergua han estat una nissaga noble del poble. Al segle XI, Pere de Bergua acompanyà el rei Pere I a la reconquesta d’Osca, però va ser decapitat per orde de Ramiro II en la feta de “la campana”. Un dels seus fills serví a Jaume I en la reconquesta de València, i un altre en la de Mallorca. Festa major el 15 d’agost. S’hi canten jotes, es regala vi i tortes i es fan curses dins el poble. Durant uns anys, va estar habitat per uns hippies neorurals naturistes i nudistes que atreien més visites al poble que tots els altres habitants junts. A la conjunció del Forcos amb el Barranc de la Pera hi ha uns gorgs molt atractius d’aigües de color blau clar on s’hi solien banyar. Casa rural Chera (tlfn. 902 294 141). Ermita de San Bartolomé (segle X).

BIDARRAY.(=Bidarrai). Poblet a la riba del Nive, al Baztán septentrional (francès), de cases blanques (amb pedra vista a les llindes i cantonades) amb teulada de teules planes roges d’encaix (de Giraldoni o alacantina), finestres amb paravents pintats de vermell. Cases separades, i tot enmig una plana de pastures molt verdes. Té uns 600 habitants. És a uns 80 m snm (almenys la part baixa del poble). Tren (estació Pont-Nobilia). Priorat depenent de Roncesvalles, al segle XII. Al segle XVII, depenia de Osses, i al XVIII es va independitzar. Hi ha un cromlec i menhirs. Ponts romànics del segle XIV. Ramaderia (pottoks), piscifactoria, pesca (anguila, salmó), formatges. Jai-Alai. Kayak, rafting. Göte Arteka (tlfn. 0559 37 78 92). Hotel Nobilia (tlfn. 0559 37 70 89). Alberg o gîte d’étape Auñamendi (nom basc per a Pirineu), a la part de dalt del poble (tlfn. 0559 37 71 34). http://www.aunamendi.com/es/index.html i refugi Etxezaharria, més enllà (de la mateixa assocaicó Auñamendi). Esports de riu.


BIELLE. És un poble de la bonica vall glaciar d’Ossau, 7 Km al Sud de Laruns. Cases senzilles de murs blancs envellits, amb teulades de pissarra, la majoria, i l’una tocant a l’altra. Cases senyorials del segle XVI-XVIII (Arrascles, Correste, Gavin, Labadiolle, Larrieu, Larrouy, Latrille – on hi visqué el premi Nobel de literatura de 1960 Saint-John Perse-, Nouzeret, Passimourt, Poymédou, Puyaucalle, Salle, Sarrailh. Castell de Jean-Joseph de Laborde, comerciant amb l’Índia, financer i economista d’estat, mort el 1794, guillotinat pels revolucionaris. Restes de vil•les romanes amb mosaics, columnes de marbre, sarcòfags. Bielle deriva de vil•les. Els romans s’hi establiren l’any 51 a.C. Publius Crassus conquerí el lloc en nom del Cèsar. La vil•la depengué del diumvirat d’Oloron. Els romans aportaren a la vall el cultiu del mill, del sègol i de l’ordi. Hi passava el camí de Santiago. Cap el 877, els normands atacaren la vila, on s’havien refugiat els habitants de la vall d’Ossau. Demanaven la dona rossa del senyor del poble, en Béon, la bonica Margalida, per deixar-los en pau. Però els sitiats no acceptaren el tracte. El colossal cabdill dels normands, durant la lluita aferissada, va ser decapitat per un cop de destral d’en Béon. Tal com va prometre Margalida, van edificar una capella en honor de la verge, donant gràcies a Déu per la victòria. La capella de Nostre Senyora d’Aygualade encara existeix. El règim feudal, des del segle XII, va ser molt suau. Hi havia una “jurade” mixte (Bielle, Laruns, Santa Coloma) que dirimia els assumptes de la vall, i la defensava especialment dels abusos dels feudals. Un costum curiós: el qui interrompia els altres, els havia de pagar una ronda de vi. Queviures (Ménage), forn de pa, hotel (Aygualade:; tlfn. (33) (0)5.59.82.60.06 - Fax (33) (0)5.59.82.61.17. http://www.hotel-ayguelade.com


BILHÈRES. Cases boniques amb teulada de pissarra, unes de murs blancs d’altres a pedra grisa vista, separades. És a la pujada de Bielle a la Marie-Blanque, el famós port (entre les valls d’Ossau i Aspe) per on sol passar el Tour de France. El poble té grups de cases a diferents nivells. La part més baixa és només a 2 Km de Bielle (fons de la vall d’Ossau). El Plateau de Bénou i els cims que el coronen són uns dels racons més bonics de la regió (Aquitània). Té uns 150 habitants. Poble amb furs especials (fins la revolució francesa). Grup de cromlecs al Plateau de Bénou (Mondas & Accaüs). De fet, el Plateau de Bénou es podria considerar que està format per tres replans: Houndaas (800 m), Roland (875 m), Técouère (900 m). El darrer està dominat per un con i dic volcànics. Avets monumentals (Abies pectinata de més de 40 m) a sobre el pPateu de Roland i prop del cromlec d’Accaüs (sobre Houndaas). Abadia del segle XII. Cases pairals dels segles XVI a XVIII. Capelleta de Houndaas (principis de segle XVIII). Festa major del poble, el 26 de juny. Càmping. Esports d’aventura (hidrospeed, ràfting, equitació, espeleologia). Escultor ceramista (Labarraque). Formatges. Gîte rural (0559 82 62 79). Alberg (0559 82 66 89).

BONANSA. Cases de murs envellits, la majoria, de pedra vista amb arrebossat d’argila, la majoria amb teulada de teules àrabs roges, alguna amb teulada de pissarra. L’una tocant a l’altra. Poblet petit i atapeït, que té uns 70 habitants. És a la franja d’Aragó, a la Ribagorça, a ponent de Pont de Suert. Bibiles, Buira, Cirés, Gabarret, Espolla i Torre de Buira formen part del municipi, però són molt poc habitats. Personatge del poble: Joaquín Marín Julià (1896-1973). Fou secretari general de la CNT, i del POUM, i membre actiu al PCE i al BOC. Entre els temps de la dictadura del Primo de Rivera i els de Franco, passà 12 anys a la presó. El 1946, va ser indultat i emigrà a New York, on es dedicà al periodisme (agència de prensa). A Bonansa hi ha una ermita de Sant Roc (segle XIII) i una altra de Sant Aventí (segle XI). Festa major del poble, el 15 d’agost. Club nàutic a l’embassament d’Escales, al Sud del Pont de Suert.

BROTO. Cases de murs robustos a pedra vista grisa, amb teulada de pissarra, amb balconades a vegades de fusta, a vegades de reixa de ferro, amb flors. Cases l’una tocant a l’altra, la majoria. És a la riba del riu Ara, a 6 Km al Sud de la Vall d’Ordesa i a 3 Km més al Sud de Torla. És al Sobrarbe (antic comtat). A partir del segle XIII, hi havia una Junta del Valle que dirimia assumptes de govern judicials i legislatius (parlament) de la vall (Broto, Torla). El segle XII s’hi establí l’ordre de Sant Joan de Jersualem. Construïren els hospitals de Gavarnie i de San Nicolàs de Bujaruelo. S’establiren a Oto fins el segle XV. Poc després, la vall perdré la seva independència i s’integrà a la corona d’Aragó. Hotels: Pradas: 974486004/ Sorrosal: 974486010 / 974486038 / H. Gabarre: 974486052 / H. Latre: 974486053 / H. La Posada: 974486336 / 974486361. Farmàcia. Queviures. Bancs. Microbusos a Sabiñánigo i a Aínsa. (Hudebus - 974480409). El terme municipal comprèn Bergua, Broto, Buesa, Oto i Sarvisé. Turisme rural (12 cases). Pizzeria, restaurants. Guies i activitats de muntanya: 974486392 / 974486432 / 974510008/ 974486323. Fotografia i taller mecànic.

CADAQUÉS. Almenys, pel que fa al nucli antic dels pescadors, és un poble de cases blanques vora el mar, amb teulada de teula roja àrab, molt juntes. Són ganes això de començar la transpirinenca a Cadaqués, havent-hi tren a Llançà, o costa amunt, encara a Espanya, a Colera, o a Port-Bou; o ja a França, a Cerbère o a Banyuls-sur-mer. Però, sense tren, Cadaqués i el Port de la Selva, i tota la zona del Cap de Creus, tenen el seu encant especial. I ningú no dirà que no és la punta del Pirienu lo que s’hi ensorra. Aquesta zona forma una península, que a la vegada és la part més oriental de la gran península hispànica. I qui no associa Cadaqués al gran pintor Dalí? Ell deia que era el primer espanyol (peninsular) que veia sortir el sol. Pero són molts més els pintors (i escriptors) que han volgut immortalitzar el paisatge coster d’aquest racó de món tan mediterrani. El Puig Paní i el Puig dels Bufadors el separen de la resta de l’Alt Empordà. Etimològicament, el nom del poble deriva de “cap de roques” o potser de càdec i quers (muntanyes amb càdec = Juniperus oxycedrus var. macrocarpa). Ha estat fins a mitjans de segle XX un poble de pescadors i res mes. Abans, un de pirates i contrabandistes. També hi havia pagesos que es dedicaven a les oliveres, i hi havia hagut molta vinya i n’hi torna a haver. La casa - museu de Salvador Dalí a Port-Lligat (tlfn. 972 25 10 15) i la badia de Port-Lligat bé valen una visita. A més, l’aigua de la badia de Port-Lligat sol estar més calenta que la dels voltants. A Cadaqués s’hi celebra un festival internacional de música (la primera setmana d’agost). Com a tota la Costa Brava, s’hi parlava salat, amb l’article determinat “sa”(femení) o “es” (masculí). A la punta del Cap de Creus hi ha un far que va inspirar i ser l’escenari d’una pel•lícula “El faro del fin del mundo”, sobre el llibre de Jules Verne, i co-dirigida per George Orson Welles, i interpretada per Kirk Douglas, Youl Brinner i Fernando Rey, entre d’altres. Més enllà, hi ha l’Illa de Sa Rata. Els voltants són lluminosos però ferèstecs, i formen part del parc natural del Cap de Creus. Un avís: hi és molt fàcil punxar la roda de la bici si sortiu del camí, per les punxes de l’Astragalus tragacantha. Una llegenda local explica que dos nois joves enamorats l’un de l’altre varen mancar a la missa del diumenge, i no varen retronar mai més al poble. Els del poble i els familiars especialment, després de l’espant, i tot i escorcollant les platges properes, varen descobrir les seves tovalloles en una platja i a ells petrificats i convertits en roques. La base militar dels Estats Units ubicada al Puig Paní va ser el pont cultural que va ensenyar les ases catalanes a l’exèrcit nordamericà, que les va emprar a la guerra del Vietnam, ja que són les únics burros que no s’espanten amb les bombes. És una llàstima que s’hagi edificat tant i tant, trencant l’armonia del paisatge a la part de dalt de Cadaqués. O és una sort que s’hagi conservat la zona del Cap de Creus com a parc natural. Tant pel que fa al paisatge com a la flora, hi ha rareses excepcionals. La festa major de Cadaqués és el 5 i 6 de setembre. Hi ha hotels, pensions, campings, apartaments, supermercats (Valvi: c/ Riera). Botiga de bicicletes: JUNCÀ VILA, M.: Av. Caritat Serinyana, 7. (tlfn. 972 258 226). Per a més informació: www.cadaques.org

CAMPRODON. Poble gran de cases grans, algunes de mur de pedra vista, d’altres arrebossades amb color suau, la majoria de les del nucli antic de planta baixa i tres pisos, amb teulada de teula roja àrab, i l’una casa tocant a l’altra. Algunes de la perifèria amb teulada de pissarra. Camprodon és al Ripollès, vora la confluència del Ter i el Ritort, i al peu de la Serra Cavallera. Famós per les galetes Birba, i pel barri de torres amb arbredes frondoses. El terme municipal comprèn també els nuclis de Beget, Bestrecà (deshabitat), Bolòs, Cavallera, Colònia Estebanell, Creixenturri, Freixenet, El Riberal, Rocabruna, i Salarsa. Hi ha indústria tèxtil, de la fusta, i alimentació. Pastures, vaques, porcs i gallines. Cereals, patates i llegums, i bolets. L’església de benedictina de Sant Pere data del 950. Als segles XVII i XVIII sofrí uns anys (7 en total) d’invasió francesa. Isaac Albéniz potser és el personatge més famós de la vila. El músic tenia una manera molt peculiar de saludar quan entrava en una reunió d’amics, “al cul us hi pixo a tots”. Nasqué a Camprodon, el 1860 i va morir el 1909 a Cambó. El Dr. Robert (alcalde de Barcelona) i Juan Negrín hi estiuejaven. Joaquim Claret (escultor) hi nasqué el 1879. Hi ha uns 2000 habitants censats actualment a Camprodon. L’Hostal els Avets accepta de bon grat ciclistes (carretera a Molló, nº 3 - tlfn. 972 74 00 71). Però hi ha molts més hotels. Càmpings. Fonts.

CAMURAC. Petit poble de 130 habitants, situat a uns 1200 m snm a l’extrem NW del Plateau de Sault, una mica més al Sud que Comus. Cases senzilles, la meitat amb teulada de pissarra, la meitat amb teulada de teules roges planes. Algunes amb murs de pedra vista, d’altres amb arrebossat gairebé blanc. Moltes separades. Prop, hi ha el vell castell de Montaillou. Té, a la vegada, un aire alpí i un aire càtar. Seu de la novel•la de costums crítica “Montaillou, village occitan”, de Emmanuel le Roy, on el senyor rector, mossèn Pierre Clergue, tenia encontres amb moltes dames càtares del poble. Creus de ferro forjat a Camurac, del segle XVII. Boscos d’avets, patates, cereals, bestiar, serradora, pistes d’esquí, equitació, pesca. Càmping, turisme rural (04 68 20 73 31) (0468 20 35 50). Ferrer artístic. Font. Festa major el 7 d’agost.

CANDANCHÚ. Poble alpí, nou, per a esquiadors, de grans edificis o xalets alts, separats entre sí, amb fins a set pisos, moderns, amb paraments de fusta, i en general amb murs blancs i teulades totes de pissarra. Deriva de Camp d’Anjou. És un esquí-resort inaugurat el 1928, situat al terme d’Aísa, al peu del Port de Somport (sobre el túnel) i al Nord de Canfranc. És molt a prop d’Astún (que queda 3 Km al NE), estació d’esquí en un enclavament del terme de Jaca. El forfait val per a les dues estacions. Té l’escola de monitors d’esquí més antiga d’Espanya. La majoria de pistes són per a principiants, però també n’hi ha dues de molt negres (Tubo de la Zapatilla, Loma Verde). Concretament, n’hi ha 10 de verdes, 11 de blaves, 18 de vermelles, 12 de negres. El desnivell màxim en pista és de 900 m. Hi ha un circuit de 35 Km d’esquí de fons. És un lloc d’operacions militars d’alta muntanya, també. El cim culminant és La Tuca Blanca (2400 m). Darrerament, hi ha anys que hi manca la neu natural. Però quedarà almenys un record en la cançó popular “¡que bonito, que bonito, que bonito es Candanchú, ...con nieve!”. I realment és una de les estacions d’esquí més maques.

CANFRANC. Poble de cases de fins a tres pisos, separades, amb teulada de pissarra, moltes amb murs a pedra vista, però força d’altres amb arrebossats de colors ocres o blancs, al fons de l’estreta vall subalpina del riu Aragón. Deriva de Camp Franc. Consta de dos barris, l’antic (1/6 de la població) i el de l’estació. En total, té gairebé 700 habitants. Al segle XI, ja era un lloc de pas dels peregrins del camí de Santiago entre la Jacetania i el Béarn. El tren de Saragossa hi arriba des de 1928. La Torreta de los Fusileros és del segle XIX. És una mena de vesper/niu de metralladores de molt malt gust disposat per aniquilar tothom que passés per la carretera al sud del poble. El Fuerte de Col de Ladrones va anar essent arranjat des del segle XVII al XIX. Des de 1970 el tren no continua cap a França, per voluntat del govern francès. Hotels: Vila de Canfranc 974 372 012 – Ara 974 373 028 – Anayet 974 373 146 – Santa Cristina 974 373 300. Supermercat, queviures, forn de pa. Les duanes tenen història. Després de guanyar la guerra civil, Franco rebé 12 Tm d’or (dels jueus assassinats) i 4 Tm d’opi a canvi de Wolframi i Vanadi, que servien als alemanys per a fabricar armament. Del 1945-49, havent-se descobert l’afer, es tancà la duana per por a represàlies per part dels aliats (britànics i americans). A la pel•lícula del Dr. Zhivago les escenes on el protagonista (Omar Sharif) rep a la seva dona Tonya (Geraldine Chaplin) varen ser rodades en aquesta estació. Ara hi ha dos trens diaris a Saragossa a les 6.50 i a les 17.55, que triguen unes 4 hores en fer el recorregut. A les 7.40 i a les 15.13 fa el recorregut invers, de Saragosa a Canfranc.

CASTELLBÒ. El terme municipal és el de Montferrer-Castellbò. El poble és de cases de murs de pedres grises amb teulades de pissarra, amb cases adossades. Hi ha alguns coberts més senzills i moderns. És el terme més gran de l’Alt Urgell. Va des del Port del Cantó (sobre Sort) fins el riu Segre. Va pertànyer al vescomtat de Castellbò, que s’allargava fins la vall de Cabó (després del casament d’Arnau de Castellbò amb Arnaldeta de Caboet), Organyà, Fígols, Coll de Nargó, Adraén, valls de Sant Joan, Vall Ferrera, Val, d’Àssua, i Gerri de la Sal. La filla d’Arnau i Arnaldeta, Ermessenda, es casà amb el vescomte de Foix, Roger Bernat II. El matrimoni s’enfrontà amb el bisbat de la Seu (acusats de catarisme), però aconseguiren els pariatges, que donaren lloc a la independència d’Andorra. Pistes d’esquí de fons a Sant Joan de l’Erm. Serreria. Polígon industrial. Bolets. Empresa d’esports d’hivern (Guimaru). Camp de golf. Comprèn els nuclis de població següents: Alvet, Aravell, Avellanet, Bellestar, Canturri, Carmeniu, Cassovall, Castellbò, Castellnovet, Guils del Cantó, Montferrer, Pallerols, Sant Andreu, Santa Creu, Sarcèdol, Saulet, Seix, Solans, Turbiàs, Vilamitjana, Vilarrubla. I ja són deshabitats els de: Eres, Sendes, Sallent de Castellbò, Solanell. Aeroport (tancat o gairebé). Festa major de Castellbò el 15 d’agost. Jornades sobre els càtars, a primers d’agost.

CASTILLON-EN-COUSERANS. Petita vila de cases, en general, amb teulada de pissarra, amb planta baixa i dos pisos, i amb murs arrebossats de colors clars; al peu d’una gran baga boscosa i humida. Té uns 400 habitants. El castell dels comtes de Comminges, ja ha desaparegut. El 1650 Richelieu el va fer enderrocar. És una vila turística en lleugera decadència. Hi passa el camí de Santiago. Hi ha engrunes d’Or davant i al peu del camp de rugby. És a l’Ariège, a la comarca de Saint-Girons. Hi conflueixen les valls de Bellongue, Biros i Bethmale. El 1594 la vila va ser saquejada i cremada pels hugonots, però Enric IV confirmà els privilegis de la vila. Fires de formatges, bestiar, llana, fruits. Tren fins a Saint-Girons des de 1911. Capella del Calvari (segle XII). Castell de Coumes (segle XIX). El cim més famós del municipi és el Mauberné (2880 m). Personatges de la vila: Pierre Soule (1801-1870), senador per Louisiana (USA). René Morère (pintor). J.B. Estaque (conseller i procurador). Fréderic Arnaud (senador). Xavier Durrieu (periodista del segle XIX). Habitacions per llogar (0561 04 64 47 - 0561 04 64 47). Hotel Relais Royal (0561 60 19 19) (tancat?).

CERET. Vila del Vallespir que apaivaga la lluminositat general de la vall del Tec, amb cases de dos o tres pisos sobre la planta baixa, amb murs arrebossats senzills, i amb teulades de teula roja àrab en general. Famós pels seus cireres i, sobre tot, per haver estat residència de Picasso i d’altres pintors cubistes (Juan Gris, Braque, Manolo Hugué) i el poeta Max Jacob, a principis del segle XX. Algunes obres són escampades per cases i hotels, i d’altres són al Museu d’Art Modern. Menys coneguda és la llegenda del pont del diable, qui pactà l’any 1321 amb l’arquitecte, que es veia incapacitat per a acabar-lo, i que jurà donaria l’ànima al primer que passés un cop acabat. Però el pont havia d’estar acabat abans de la mitjanit i el diable s’entretingué i no va tenir temps de posar-hi la darrera pedra, que quedà clavada prop de Maçanet de Cabrenys (en forma de menhir). Hi ha una font vora el passeig antic amb nou brocs, al peu d’un lleó que alguns creuen que simbolitza el rei Fernando VI. Després del tracat dels Pirineus, pel qual la Catalunya Nord passà a França, el lleó va ser girat cap a Espanya i es deia que “le lion est devenu coq”. És la capital si més no històrica del Vallespir, a la vall del Tech, entre el Canigó i el mediterrani. Hi ha 4 hotels (tlfns. amb prexife 0468): Arcades (87 12 39), Pyrenées (87 11 02), Sors (87 01 40), Vidal (87 00 85). Té uns 7000 habitants, un museu arqueològic i dos castells. Personatges de la vila: Georges Badin (pintor), Déodat de Séverac (compositor), Claire Maurier (actriu). La festa de les cireres se celebra el darrer dia de maig i el primer de juny. El mercat és els dissabtes pel matí. Però hi ha, els mesos de juliol i agost, un mercat artesanal nocturn els dimarts. Bugaderia 04 68 98 09 35.

CHÍA. Poble lluminós, d’uns 100 habitants, a uns 1200 m o uns 300 m per sobre el fons de la vall de l’Ésera (900 m). Cases de murs de pedra vista, en general, però algunes amb arrebossats senzills. La majoria amb teulada de pissarra. Al peu de la Serra de Chía. Església parroquial del segle XVII. Ermita de Sant Martí, del segle XIII. Ermita de la Mare de Déu Trobada amb aplecs els dissabtes de juliol i festa gran el 8 de setembre.

COLERA. Poble marítim de cases blanques funcionals, amb teulada de teula roja àrab, o algunes amb terrat, generalment quadrades i de dos o tres pisos; però poden ser més altes i grans. A la zona central, adossades. A la zona del Sud i Est, separades. És a l’Alt Empordà amb uns 500 habitants. El nucli, força planer, fa uns 850 m de fondo, fins el mar, per 200 d’ample. Al Nord de la badia de Colera, més enllà de la platja d’en Goixa i de la Beta Blanca, queda el barri de la Rovellada. A llevant i al Sud del port hi queda la muntanya dels Canons. Al tombant cap el SW, hi ha la Illa Grossa i la Illa Petita. Després, més al SW, hi ha la zona del Garbet, amb un petit port i, després, una gran platja de 40 x 400 m ja de Nord a Sud. La costa emprèn, a partir d’aquí, la direcció al SE. Destaquen la platja de les Atzucenes, i, al final, la del Borró (nudista). Després del Borró, la costa emprèn la direcció al NE. Abans de la Punta del Borró, hi ha una altra platja, la del Borró Gran, rocosa. De la Punta del Borró cap al SE, hi ha una zona molt rocosa: Les Conques. Fa 10 entrants. Més al Sud ja és el terme de Llançà. Despresa de la punta del SE del Cap Ras, hi ha la Illa de Cap Ras. Cap el NW, hi ha 4 illetes riberejant amb Les Conques. A Colera hi ha hotels (3), estanc, bar, botiga de queviures. Sant Qirze de Colera (ermita) data de l’any 935. El nom pot derivar de coll o de còdol. De fet, el poble actual el fundaren al 1769 tres germans (Sangenís) de Garriguella, com a Sant Miquel de Colera. De 1885 a 1934 va estar agregat a Portbou (municipi de més al Nord). La festa major és el 24-29 de setembre. Per Sant Joan (24 de juny) hi ha una fira de la mel. Dolmen a Mas Patiràs (50 m al Sud del Puig d’Esquers, a 7 Km del nucli del poble, i a 584 m snm, i a 40 m al SW de l’esplanada al Sud del cim). A la baga del Puig d’Esquers trobem l’ermita romànica de Sant Miquel de Colera, a 450 m (i al NNW del cim) i el castell enrunat del Molinàs (281 m snm i al NNE del cim) i el mateix mas del Molinàs (a 115 m snm), ja al fons de la vall que mena a llevant cap al mar i al poble. És famosa la platja de còdols de Colera ja que diuen que cura els peus plans.

COLLIURE. (=Cotlliure). Poble marítim de cases en general amb tres pisos, amb teulada de teula roja àrab, amb murs arrebossats de blanc, ocre groc o ocre rosat. És més al Nord de Banyuls. Alguns trams amb paret vista. En conjunt forma una estructura diversa i acolorida. La Caucoliberis dels grecs i romans és ara al Vallespeir, a la Côte Vermeille. Açotada pels vents de tramuntana i mestral. Té uns 2700 habitants. A principis de segle XX, els pintors Picasso, Matisse i Derain hi pintaren obres famoses. El 1939 hi morí l’escriptor Antonio Machado, a l’exili. Patrick O’Brien, novelista famós pels relats de les guerres napoleòniques i la història de la Royal Navy, hi morí el 2000. Aquí hi havia conegut a Picasso, sobre qui n’escrigué una biografia. Vinyes, oliveres, pesca. Els segles XIII i XIV era el port preferit de Perpinyà. Castell templari del segle XIII. Quatre fortificacions (Dugommier, Mirador, Quadrat, Sant Elm). Convent de Sant Domènec (segle XIII) al barri del port de baix. Processó nocturna marina el 16 d’agost per a retre homenatge als patrons de la vila, i especialment a Sant Vicenç de Cotlliure. El màrtir suportà les ferides i el foc estoicament, com a càstig per a no voler fer un sacrifici als déus romans. Les relíquies marxaren cap a Concabella (Segarra) amb les disputes frontereres posteriors al tracta dels Pirineus però retornaren al poble cap el 1700.Port natural a la desembocadura del Dui. Hotel Bon Port (0468 82 06 08). Farmàcies. Queviures. Comerços. Una mica més a llevant (2 Km) queda Portvendres, que fou un gran port (natural)(1 Km) de molt moviment mentre durà el protectorat francès d’Algèria. La Traversée vtt (Georges Veron) s’inicia a Colliure, però igual podria començar a Portvendres o a Banyuls (amb estació de tren), sempre i quan la ruta faci cap cap el Puig Neulós.

COMUS. Petit, encantador i formidable poblet de només 50 habitants al límit noroccidental del Plateau de Sault, encara a l’Aude, però tocant a l’Ariege. És enmig una coma aplanada de pastures altes i florides. Cases de murs a pedra vista i teulades de pissarra, amb dos pisos, adossades. Conegut sobre tot per les Gorges de l’Afrau, a ponent del poble. Hi ha mines de talc a Trimouns, al límit occidental del terme. El Pas de l’Ours és un mirador càtar. Personatge del poble: Aimé Sarda, historiador (nascut el 1918). Turisme rural: info@lesilencedumidi.com 04 68 20 33 69 /// info@lesilencedumidi.com 0468 20 36 26.

COUSTOUGES (=Costoja). Poble petit del del Vallespir, al Nord del Bassegoda. Cases de dos pisos, de pedra grisa rogenca vista o amb arrebossats grisos, blancs, ocres o rosats. El nucli és a uns 800 m snm (però el terme va des de 400 a 1100 m). Només té uns 130 habitants. Llinda amb Albanyà (per la part espanyola). La custòdia romana tingué lloc a partir del 200 d. C.. Visigots, sarraïns, francs i normands visitaren la vila amb més o menys bones intencions. Al segle X, comprenia molt més terreny que no pas ara, i depenia del comtat de Besalú. Església romànica (segle XII). Ovelles i cabres. Mina de coure. Sabates.


DARNIUS. Poble amable i lluminós de l’Alt Empordà, al SW de La Jonquera, d’uns 500 habitants, situat a uns 200 m snm. Cases d’un o dos pisos, amb teulada de teula roja àrab, i murs arrebossats però deixant gairebé sempre veure algun tram de pedra vista. Algunes, més noves, amb terrasses i balconades d’obra, i separades entre sí. Les del nucli antic (carrer major) tocant-se. És entre la Serra de l’Albera i el pantà de Boadella; o, més concretament, sobre el riu Ricardell i al SSW d’Agullana. Els rius Arnera i Muga alimenten el pantà (erròniament anomenat de la Boadella, i que hauria d’anomenar-se embassament de Darnius). Cereals, vinya, oliveres, hortes. Dolmen al Puig Caneres. Menhir de la Pedra Dreta o del Mas Geli del Bosc (entre Agullana i Darnius), també conegut com a Roc del Frare. Església principal del segle XIII. Castell de Montroig (segle XI). Bestiar, apicultura. L’embassament té unes 100 Ha i club nàutic. Capacitat: 62 milions de metres cúbics. Rega unes 10.000 Ha. I dóna aigua a Figueres.



ECHO (= Hecho, =Val d’Echo). Poble aragonès pirinenc, de cases boniques, de mur a pedra vista, o arrebossades només en part, balconades de fusta o de ferro, teulades de pissarra o de teula plana roja d’encaix (de Giraldoni o alacantina), xemeneies rodones o còniques, al bell mig de la vall de l’Aragón. El dialecte de la vall és l’ hechés o cheso. Amb els nuclis perifèrics en total té uns 1000 habitants. És a la Jacetania, al fons ampli i pla de la vall (800 m snm) del riu Aragón Subordán. El municipi comprèn també Embún, Siresa, Urdués, y Santa Lucía (deshabitat). Està volatat de magnífiques serres: Peña Forca, Agüerri, Sayéstico, Acher, Bisaurín, Secús. Al Port de Pau (=Puerto de Palo), segons alguns historiadors, seria on tingué lloc la batalla en retirada de Roland. Grups folklòrics i musicals. Personatges de la vila: Veremundo Méndez (poeta) i Domingo Miral (rector de la universitat de Zaragoza). Monuments megalítics (dolmens, cromlecs) dispersos per les valls de Selva de Oza (“corona de los muertos” amb 120 cercles), Guarrinza i Aragón Subordán. En total s’hi han trobat 5000 peces de sílex. Ruta romana entre Saragossa i la Gàlia. Bressol del regne d’Aragó (comtat carolingi de Canfranc i Echo). El sele IX, Galindo Aznárez va fundar el monestir de Siresa. Alfons I el Batallador va ser salvat de les urpes d’un ós pels chesos, i per això va donar privilegis a la vall. Encara és possible, però poc probable, trobar algun ós a la vall. Els raiers obtingueren privilegis dels reis Ferran el Catòlic i Carles II. Els chesos es rebel•laren contra les tropes napoleòniques. A les valls hi ha vaques de carn pasturant, i al poble turisme. Hotels: Lo Foratón (974 375 311), Usón (974 375 358), de la Val (974 375 028). Refugio Gabardito (974 375 387). Forn de pa, fruiteria, xarcuteria, carnisseria, queviures.

ELIZONDO. Capital o seu del municipi del Valle del Baztán. Cases boniques, amb planta baixa i dos o tres pisos, almenys amb cantoneres de pedra roja vista i la resta arrebossades de blanc, però algunes amb pedra vista a gran part de la murada, i amb voltes fent porxada, amb balconades de fusta i flors, teulades de teula roja àrab. Les del carrer principal, adossades, les altres, separades. I tot gairebé al fons d’una vall força ampla i molt verda. Elizondo vol dir “junt a l’església”. A les cotes altes de la vall hi ha alguns dolmens, menhirs i cromlecs. Els romans s’establiren al fondal i hi construïren una calçada. Al segle X s’instituí el Señorío de Baztán (Sancho el Mayor a favor de Semén de Ochoáinz). Al segle XV, s’atorgà la hidalguía a tots els habitants del Baztán. Memorable inundació fou la del 2 de juny de 1913 (2 m d’aigua sobre l’avinguda principal). Ramaderia, cereals, horts, pastures, farratges, fagedes. Artesania, turisme, comerç internacional (conserves). Cabina de telèfon (vora el CAP). Comerços, supermercat: Galarregui - c/ Santiago, 12. Botiga de bicicletes: Arraztoa (tlfn. 948 58 01 37). La Junta General del Baztán té la seu a Elizondo. Comprèn els pobles de: Almandoz, Amaiur (seu de la darrera resistència front a Castella, fins el 1522), Aniz, Arizkun, Arraioz, Azpilkueta, Berroeta, Elvetea, Elizondo, Gartzain, Irurita, Lekaroz, Oronz-Mugairri, Urdazubi/Urdax, Ziga, Zugarramundi. Personatges de la vila: Pedro Mendinueta y Muzquiz (militar, virrey de Nueva Granada, president del suprem de guerra als segles XVII –XVIII). Uns 8 Km a ponent de la vila, hi ha Oronozo i, al Nord d’aquest poblet, el Parc Natural del Señorío de Bértiz, amb arbredes monumentals.
ERRATZU. És a la vall del Baztán, a llevant d’Arizkun. Poble de cases de dos pisos, amb cantoneres i base a pedra roja vista, i, la resta, arrebossades de blanc, amb teulada, totes, de teula roja àrab. Té uns 500 habitants. Font. Queviures. Hi ha dos barris: Gorostapolo i Iñarbil. Cases senyorials (Iriartea, Etxebeltzea, Hualdea, Iñarbil, Apeztegia). Església del segle XVII. Ermites: Soledad, San Gregorio, San Pedro ad Vincula, Iñárbil. Dolmens a Izpegui i a Astate. Ebanista (Oteiza). Al terme hi neix el riu Baztán (al saltant de Xorroxin). De fet, és el Bidasoa, però, a la vall, rep el nom de Baztán. A Iñarbil diuen que el diable es va tirar del pont, desesperat per no poder entendre res de l’euskara. El Col d’Ispeguy connecta la vall amb la de Saint Etienne de Baïgorry (França). La vila també va ser molt afectada per la tromba d’aigua del 2 de juny de 1913. Personatges de la vila: José María Gastón (diputat al segle XIX). Miguel José Mariano Irigoyen y Dolarea (canonge i senador dels segles XVII –XVIII). Al Monte Gorramendi s’hi instal•la als anys 1960s una base militar americana. Càmping. Cases rurals: Bazarabal I y II, 948 45 31 58. Baztan, 948 45 31 33. Dolareta, 948 45 32 69. Etxebeltzea, 948 45 31 57. Ezpondarena, 948 45 31 88. Hualdea, 948 45 31 74. Indakoetxea I y II, 948 45 31 03. Indatxipia, 948 45 31 21. Iztikotenea I y II, 948 45 31 09. Juanillo, 948 45 33 56. Kastonea I y II, 948 58 13 93. Kordoa, 948 45 32 22. Marimartindenea, 948 45 31 17. Martikotenea I y II, 948 45 30 94. Senperenea, 948 45 31 58. Urrain I, 948 45 31 10. Urrain II, 948 45 31 10.
ESCALONA. Hi ha una vila a la província de Toledo i una altra a Segovia homònimes. L’Escalona del Sobrarbe, en teoria administrativa, pertany a Puértolas (nucli al Nord, gairebé deshabitat). El lluminós municipi té uns 200 habitants. Aquesta Escalona té el nucli principal i modern amb poques cases, de planta baixa i dos pisos, amb murs a pedra vista o arrebossades de colors més o menys intensos, i teulades de teula plana moderna d’encaix (de Giraldoni o alacantina). Comprèn: Belsierre, Bestué, Escalona, Escuaín, Huertas de Muro, Muro de Bellós, Puértolas, Puyarruego, Santa Justa, Santa María y Bies. Escalona és a la conjunció dels rius Cinca i Bellós. Al final de la guerra civil (1939), els nacionals prengueren possessió del nucli d’Escalona, mentre els republicans resistiren unes setmanes a Belsierre i Puyarruego. Escalona era el lloc de repòs tradicional de la transhumància. Hi ha artesans, ferrers i fusters. Festa major, el 12 d’octubre. Allotjament: Hostal Cinca 974 505 119-154, Hostal Arnal 974 505 206, 974 505 085, Hotel Revestido 974 505 042, Pensión Naval 974 505 035 (ciclisme, esports d’aventura). Queviures (Modesto, Broto), carnisseries. A 10 Km al Sud queda Aínsa, ciutat capital del Sobrarbe, amb botiga de bicicletes (974 500 983 ).
ESCOT. Vila aquitana d’uns 100 habitants, al peu i a ponent del Coll de la Marie-Blanque. Cases blanques o de colors clars, amb pedra vista a les llindes i cantoneres, amb un o dos pisos, amb teulada de pissarra, lliures, enmig de prats intensament verds, al fons de la vall no gaire ampla. És a la vall de la Gave d’Aspe. Termes al segle XIX. Els romans hi bastiren una via i hi deixaren inscripcions al segle II i III (Pène d’Escot). Creien que fer l’acte sexual al Roc de l’Hades facilitava que l’home fecundés a la dona. Durant l’edat mitjana hi havia un ritual que fins el rei havia de seguir. Un cop arribat el vescomte de Béarn al llindar de la vall, que era a l’Arriu Cottou, havia d’aturar el cavall i fer el bescanvi d’ostatges: dos ostatges del rei, per dos ostatges de la vall. Hi ha boscos de faig i avet, pastures, coves, gorges, pesca, caça. Càmping. Fonts vora el riu (una de freda i una de calenta). Festa major el 15 d’agost.

ESPUI (i Torre de Cabdella). El municipi principal és la Torre de Cabdella, a la Vall Fosca, a la riba del Flamissell. Espui no arriba als 100 habitants; i tot el municipi no passa gaire dels 200. Cases de pedra vista, de planta baixa i un pis, amb teulada de pissarra, i balconades de fusta, però també cases més grans, amb més pisos, noves o per acabar, tot plegat molt atapeït. La Vall Fosca (Pallars Jussà) comprèn els pobles següents: Aguiró, Aiguabella, Antist, Astell, Beranui, Castell-Estaó, Central de Capdella, Envall, Espui, Estavill, Molinos, Mont-Rós, Oveix, Paüls, Plana de Mont-Rós, Pobleta de Bellveí, i Torre de Cabdella. Però potser lo més famós del terme municipal sigui l’Estany Gento, a la capçalera. Espui és a la confluència del Barranc dels Verdins amb el riu Flamissell. És al Nord d’Aiguabella i al Sud de la Torre de Cabdella. Al 2008 s’hi estava construint molt. Poster caldria millorar la carretera a Senterada. Pastures amb bestiar. Hotel La Vall Fosca, a Molinos (973 66 30 24). A la Torre de Cabdella: Hotel Arturo (973 661 721), Alberg La Torre (973 66 30 90), Càmping La Vall Fosca (973 66 30 02), Queviures Felip (973 661 706), i una gran font.

ETXALAR. És a 20 Km al SE d’Irún, a mig camí, seguint la direcció SE, d’Elizondo. És a la vall del Tximista, en un eixamplament abans de convergir al Bidasoa. Hi ha uns 800 habitants. Cases separades, de planta baixa i dos pisos, amb teulada de teula roja àrab o mixta, murs blancs amb pedres roges a les cantoneres o més lacres a la base, balconades de fusta i flors. Diuen que Etxalar vol dir “cases on hi abundaven les pastures”. Recorregut de 2 h al voltant del Monte Zentinela (informació a l’oficina de turisme), per veure dolmens, menhirs, cromlecs, i túmuls megalítics. Diuen que el poble va ser fundat per Pompeio (Pompeiopolis), al creuar el Pirineus venint de Roma. Al segle X, Sancho Abarca donà privilegis a la vila, en agraïment als serveis prestats durant la guerra contra els francs. Les cadenes d’or de l’escut de Navarra de primer varen ser atorgades a Etxalar, pels seus mèrits durant la batalla de las Navas de Tolosa. Diuen que les cadenes unien als negres esclaus que voltaven la tenda de Miramamolí com a escut humà, el cabdill musulmà i que els d’Etxalar en nom de Sancho VII el Fuerte les varen tallar. Al segle XIV, Etxalar formà amb (Arabtza), Bera, (Igantzi) i Lesaka una regió (Bortziriak). Mercat de bestiar, del 15 al 17 de gener. La majoria de les cases són dels segles XVI a XVIII. Els barris del nucli del poble són: Anduzeta, Antsolokueta, Jauregieta, Goikolanda, Beolaldea y Behekolanda. I els de les afores (cases esgarriades): Gorosurreta, Lurriztiederra, Urritzokieta, Larrapil-Sarriku, Lakain-Apeborro y Orizki. Queviures, forn de pa, correus, bancs, perruqueries, farmàcia. Frontón. Vaques, pastures, boscos, caça, coloms, pesca. Hi havia hagut molt contraband, i dues mines de ferro. Fonts. Gorg del Paradís (Pozo del Paraíso), prop del Caserío Bazate. Festa major, del 14 al 18 d’agost. Personatge de la vila: el periodista Manuel Aznar Zubigaray, director de La Vanguardia i de l’agència EFE, ambaixador a l’ONU, i avi del qui fou president de govern espanyol a finals del segle XX, José María Aznar. De menys relevància, Federico Arribillaga (1953-2009) segon pelotari del rànking mundial, actiu entre 1972 i 1996, amb pala. Hi ha unes 30 cases rurals disponibles pels turistes. Totes ben polides i tradicionals. Allotjaments: Hotel Venta Etxalar www.etxalar.com 948 635 000 /// Pensión La Basque 948 635 1537/// Etxalark landaetxeen elkartea www.etxalartur.com/// Aldabeko borda www.aldabekoborda.com 948 635 141 / 687 871 456/// Aldalurberea www.aldalurberea.com 948 635 117 / 666 745 485/// Antxurne www.antxurdenekoborda.com 948 635 208 / 608 680 266/// Añorbe I eta II www.anorbe.com 948 580 154 / 948 581 308/// Bagoleko Borda I eta II www.bagolea.com 948 387 077 / 605 720 572/// Borda Berri www.casabordaberri.com 948 635 234 / 661 736 612/// Domekeneko Borda www.domekenekoborda.com 948 635 031/// Iguzkiagerreko Borda www.iguzkiagerrekoborda.com 948 635 221 / 666 880 734/// Elizaldeko borda www.elizaldekoborda.com 948 630 828/// Etxeberrigaraiko Borda www.etxeberrigaraikoborda.com 948 580 154 / 948 581 308/// Gilleneko Borda 647 662 651 /// Gorostipaleko Borda www.gorostipalekoborda.com 948 635 019 / 618 962 774 /// Gurutze I eta IIwww.gurutze.com 948 635 038 / 647 253 730/// Herri gain 948 635 208 / 608 680 266/// Iriberri http://es.geocities.com/casairiberri 948 635 148 / 619 148 950/// Iriondoa I eta II www.iriondoa.com 948 635 110/// Juanpericenea 669 686 626/// Kattonwww.casakaton.com 948 635 164 / 608 578 889/// Larrapil I eta II www.larrapil.com 948 635 226/// Martikonea I eta II www.martikonea.com 948 635 132 / 639 429 802/// Mikelestonea I eta II www.mikelestonea.com 948 635 075 / 689 042 621/// Oyarburu 948 635 184 / 666 650 081///Peruarnea www.peruarnea.com 948 635 174/// Perugorri Berria www.perugorriberria.com 948 635 174 /// Tompalenea www.tompalenea.com 948 635 166 / 689 702 891/// Urrittiwww.urrutia.com 948 635 222 /// Saroiberri www.saroiberrikoborda.com 948 631 282/// Usategietako 948 22 49 48 / 676 453 360/// Agerrebereko borda www.agerreberekoborda.com 948 635 062.

FANLO. Poble del Sobrarbe, a la capçalera de la vall de Viu (tributària d’Añisclo), a la conca del Cinca. Cases de pedra vista, amb teulada de pissarra o, algunes, amb teulada grisa de teula de ciment moderna, i d’altres molt antigues, amb torratxes o xemeneies arrodonides asimètriques. Hi neixen els rius Arazas, Aso i Vellos. És a mig camí entre Escalona i Bielsa. Té uns 170 habitants. Cases construïdes amb pissarres. Casa Ruba té una torrassa cilíndrica (segle XVI) que tipifica el poble. Al segle XIII, el rei Jaume I va donar el poble a Bertrand d’Anonés. Pastures i bestiar. Hotelet La Era de Satué (de l’alcalde) 974 489 009 / 617 591 941, Casa Pedro & Lourdes 974 314 156. Festa major el 8 de setembre i festa menor el 26 de juny. La font és sota l’església, i és en un petit recinte amb el terra encatifat de gespa artificial. L’aigua raja d’una roda de molí. Els voltants són molt visitats pels qui practiquen el descens de barrancs (Gloces) amb aigua. El municipi comprèn també els nuclis de Buerba, Buisán, Nerín, Viu i Yeba. La carretera que ve de ponent és molt bona fins arribar vora Sarvisé. En canvi, la que ve de llevant (Añisclo) és força estreta i dolenta. Per Fanlo hi pasa el GR 15 (prepirinenc). Artesania en boix (Buerba). El camí de les Cutas (entre Nerín i Torla) ofereix una esplèndida panoràmica sobre la Vall d’Ordesa. Però els alcaldes respectius prohibeixen il•legalment circular-hi en bicicleta. Ho fan per veure si així donen més feina als taxis tot terreny que pagant t’hi acompanyen, i de passada eviten accidents. És il•legal prohibir l’accés en bicicleta perquè el terreny no és dins el Parc Nacional, sinó a la zona de pre-parc. Pintures i escultures romàniques del municipi poden veure’s al museu diocesà de Barbastro.
FARRERA. Tot i ser Burg el nucli més populós, el municipi rep el nom de Farrera, el nucli menor. És a llevant de Llavorsí. Cases de teulada de pissarra i murs de pedra vista, amb balconades de fusta, de planta i un o dos pisos, adossades, al llom d’un contrafort que domina d’àmplia vall grisa, verda i ocre. A més d’aquests dos nuclis, hi ha Montescaldo, Alendo, Mallolís i Glorieta. A Farrera hi ha un centre d’arts plàstiques i natura homologat per la UNESCO (La Bastida). Esglésies romàniques (Sant Roc, Santa Eulàlia, Mare de Déu de la Serra). És al Parc Natural de l’Alt Pirineu, creat el 2003, i que comprèn terrenys de Sort, Esterri d’Àneu, Tavescan i de la zona de Sant Joan de l’Erm, entre d’altres. Hi ha ramaderia, aprofitaments forestals (arbres, bolets), ferrer, pastures, farratges, i conreus diversos (cada cop menys).
FERRIERES (Ferrières-en-Aucun). Poblet de cases de planta i un o dos pisos, amb teulada de pissarra, i murs a pedra vista o arrebossats de blanc, gris o de colors grisosos. És al peu dels famosos colls d’Aubisque i de Soulor (circ de Litor), en una vall verda no massa ampla. Mines de ferro (Baburet, a Louvie), explotades des del segle XV al XIX. És a la vall de l’Ouzom, entre els Pirienus Atlàntics (riba esquerra, amb Louvie-Soubiron, Louvie-Juzon i Béost) i els Alts Pirienus (riba dreta, amb Ferrières i Arbéost). La riba esquerra del riu és del Béarn, i la dreta de la Bigorra. La part alta es coneix com la Vall de Ferrières. La vall és entre la d’Ossau, a ponent, i el Lavedan, a llevant. Hi ha un nucli apartat, el d’Echartés. Les forges consumien 100 Ha de bosc a l’any. Cada 18 anys es tornava a tallar el mateix espai de bosc (regenerat). La forja i el bosc eren propietat del senyor de Louvie. Arbéost i Hougarou es van crear per acollir els treballadors de segona línea de les forges. En primera línea, bastaven quatre homes. A mitjans del segle XVII, els Incamps (senyors de Louvie) passaren del sistema de forja biscaïna (aire per manxes mogudes per rodes hidràuliques) a la catalana (aire per compressió d’aigua en caixes). A finals de segle XVIII, quan passà la propietat de l’oncle Incamps al nebot Angosse, les forges produïen unes 180 Tm de ferro l’any. Als temps de la revolució, Augerot, més o menys legalment, obtingué la meitat de l’empresa. A més, molts particulars s’establiren burlant la llei i consumint boscos per fer carbó per reduir la mena del metall. Però al final, JP Angosse recuperà tots els drets. El 19 de novembre del 1800 hi hagueren inundacions molt fortes. Una mina competidora ubicada a Béon (de Luppé) va passar fàcilment als Angosse. Fins que va viure Armand d’Angossse, les forges van produir molt, fins 360 Tm l’any, però el seu hereu se’n va desinteressar, i el 1866 va plegar. El nou sistema d’alts forns era una competència massa forta. La mina de Baburet va ser reoberta de 1937 a 1962. El mineral es traslladava per via férrea cap el Sud, fins Coarraze-Nay, on hi havia uns alts forns moderns.

FISCAL. És al Sobrarbe i a l’Oest d’Aínsa, a la vall del riu Ara. Poble de la base pirenaica aragonesa, amb cases de planta i pis de pedra vista i teulada de pissarra, barrejades amb d’altres més modernes de dos pisos i amb teulada de teules grises de ciment, o fins i tot amb façanes arrebossades de color. Famós entre els ciclistes que fan la ruta Jordi Laparra perquè és per on, inexplicablement, es trenquen més cadenes. Té uns 150 habitants al nucli principal, i uns 150 més, escampats. Festes, 9 de maig, el 15 d’agost i l’11 de setembre. Càmpings, cases rurals, alberg, hostal (Saltamontes), hotel (Río Ara 974503020 / Casa San Martín 974 503 105). Queviures. El terme comprèn els llogarrets d’lbella, Arresa, Borrastre, Jánovas, Javierre de Ara, Lacort, Lardiés, Ligüerre de Ara, Planillo, San Felices de Ara, San Juste, San Martín de Solana, i Santa Loaría de Ara. Església parroquial del segle XVI. Cueva del Santo Viejo (pintures rupestres).
FOIX. És la capital històrica i administrativa de l’Ariège, i queda situada al Nord d’Andorra. Algunes cases baixes, de pedra vista i teulades de pissarra; però, la majoria, de dos a quatre pisos, amb façanes arrebossades de colors clars i teulada de teula moderna aplanada (de Giraldoni o alacantina). És menys habitada que Saint-Girons, però més castissa. El castell (segles XI a XV) és en un emplaçament ja ocupat des de temps prehistòrics. En temps celtes, hi havia un temple dedicat al deu solar Abeli. Carlemany hi instal•là un oratori. Ara és un museu. Hi ha uns quants ponts sobre els rius Ariège i Arget. El 1116, Ramon Berenguer III va assaltar Foix per apaivagar una revolta. El 1272 Roger Bernard III de Foix va fer les paus amb al rei de França, però els descendents del de Foix dominaven també el Béarn (Pau). El comte de Foix més famós va ser probablement Gaston Fébus (segle XIV). Va donar a la vila el lema de “Touches-y si tu oses”. El 1607 el comtat passà a ser part de França. El 1620 Enric IV, comte de Foix, i rei de França, s’annexionà la baixa Navarra també. En temps de la revolució francesa, el castell fou una presó. Ara Foix està agermanat amb la ciutat de Lleida. El mercat és els divendres. Nombroses instal•lacions esportives (atletisme, futbol, gimnàs, rugby, kaiac, tenis, voleibol) i Decathlon. Botiga de bicicletes: Sensations Nature (Avue. Général Leclerc 35 tlfn. 05 61 03 84 68). 4 bugaderies: 04 78 74 02 53 // 05 34 55 11 41 // 05 61 09 55 36 // 04 68 42 57 30.
FORMIGAL. (Fornigal). Estació d’esquí al terme de Panticosa, al vessant esquerra del riu Gállego, poc al Sud del Portalet. Cases modernes d’estil alpí de fins a sis pisos, de pedra vista, teulades de pissarra, amb llucanes, grans balconades i paraments de fusta, separades per zona verda. Algunes, arrebossades de blanc trencat. S’hi va per la carretera de Sabiñánigo a Pau, que queda més a llevant de la de Jaca a Oloron. La base de Formigal (zona Sextas) és a 1500 m snm. Hi van reconstruir l’església romànica del segle X de Basarán. L’esquí-resort comprèn 4 valls (de Sud a Nord): Tres Hombres/Sextas (al peu del cim dels Tres Hombres, de 2276 m), Izas/Sarrios (al peu de la Punta de las Tres Huegas: 2308 m), Anayet (al peu del cim Culibillas: 2528 m), i Portalet (al peu del cim Anayet: 2574 m). Hi ha una zona arranjada per fer-hi esquí nocturn (Sextas). En total, hi ha 137 Km de pistes (100) i 21 remuntadors per accedir-hi. Pertany al grup empresarial Aramon. La urbanització compta amb diversos hotels de 4, 2, o 3 estrelles. Potser els més econòmics siguin: Nievesol: 974 490 112 / Eguzki-Lore: 974 490 123. Hi ha supermercat, cabines telefòniques, piscina pública i farmàcia, tot vora l’església romànica. La farmàcia, de la llicenciada Bergua Pueyo (amb dos cognoms ben lligats als voltants de Basarán) queda uns 150 m al Nord de l’església. L’hotel Nievesol queda uns 100 m a ponent de l’església. El Eguzki-Lore i la piscina queden uns 150 m més a ponent que el Nievesol. El supermercat i les cabines són a uns 50 m a ponent del Nievesol. Hi ha un punt d’informació turística al costat de l’església. A la gasolinera de Sextas, a baix a la carreterea principal, hi ha botiga de queviures i restaurant.

FÓRNOLS (La Vansa i Fórnols). El municipi no arriba als 200 habitants. Cases baixes de pedra vista, sense balconades de fusta, i amb teulades de teula roja. És a l’Alt Urgell. El terme municipal és el de La Vansa-Fòrnols, que arriba fins els cims de ponent del Cadí. Hi ha carretera asfaltada, des de la Seu, o des de Josa de Cadí i Tuixén, o des d’Organyà (per Montant de Tost). Tradicionalment, ha estat del comtat o bisbat d’Urgell, o bé del comtat de la Cerdanya, o dels barons de Pinós. Vaques, ovelles, patates, i caça. Plantes medicinals. Comprèn els nuclis d’Adraén, Barceloneta, Cornellana, Ossera, Padrinàs, Sant Pere, Sorribes i Sisquer. A Ossera és on hi ha el viver de plantes medicinals (Peter & Suzette) adscrit al centre de promoció forestal de Solsona. Diverses esglésies romàniques del segle XI s’escampen pel terme, dedicades a diversos sants. A Cornellana, les festes són el darrer diumenge de juny. A Fórnols, el tercer cap de setmana de novembre (Sant Climent). Càmping al Molí de Fòrnols (973 37 00 21). Grup d’astronomia. Hi havia hagut trementinaires, com a Tuixén.

GUILS DE CERDANYA. Cases de planta i un pis, de pedra vista i teulada de pissarra, adossades. Poblet lluminós amb una esplèndida panoràmica sobre la Cerdanya, i voltat de prats. Al segle IX es coneixia com a Èguils. A l’edat mitjana havia estat un domini del monestir de Sant Martí de Canigó, i després de Santes Creus. En canvi, Saneja pertanyia al monestir de Cuixà. La població actual, en conjunt, és de 200 habitants. Havia estat el doble a principis de segle XX. Apart el nucli de Guils, el municipi comprèn, progressivament més cap al Sud, Saneja, Sant Martí d’Aravó i Sant Martí de Cerdanya. Guillem de Sant Martí era un noble de la cort de Ramon Berenguer IV (segle XII) i ha estat el personatge històric més rellevant del barri de Sant Martí d’Aravó. Allí, el pont romànic del segle XIV substituí un de romà anterior, que comunicava Puigcerdà amb Guils. L’església parroquial de Sant Esteve, a Guils, data del 839 i està força ben conservada. La taula original a l’oli de 2.30 x 1.20 m del frontispici de l’altar (1460) es pot veure a Madrid, al Museo del Prado (sala 51 C). L’església de Sant Vicenç de Saneja (Exenegia) ha de ser de principis del segle XI. Un parell de llegendes del poble tenen pocs visos de ser verídiques. Una diu que Ponç Pilat es llençà al llac del poble, d’on era fill, un cop desterrat de Terra Santa, i l’aigua es va posar a bullir i els peixos es moriren. I aparegué ell i els que l’acompanyaven a la illa de Mallorca. L’altre llegenda diu que un marrà negre tenebrós montà tot un ramat d’ovelles i a l’any següent, quan va venir a veure la seva descendència, tota negra, d’una mirada va fer que es morissin totes aquelles ovelles, en un moment. Actualment, el més conegut del poble són les pistes d’esquí nòrdic o de fons (45 Km), inaugurades el 1993, i el càmping de Saneja. Hi ha hagut litigis per les aigües amb pobles veïns. El més recent és amb la Tour de Querol, poble de la part francesa de la Cerdanya, que pretén tenir dret, per haver crescut molt, a l’aigua del poble de Guils. No sé encara per quins tractats secrets entre Madrid i París alguns municipis fronterers com Guils (considerat majoritàriament espanyol) o el Perthús (considerat majoritàriament francès) han quedat part a França i part a Espanya. La frontera era un al•licient per als de Guils, durant el temps del contraban, ni que fos de tabac; i un refugi per als cridats a lleva, que amb l’aixada la creuaven per anar a treballar a la part francesa del municipi i escapolir-se així de fer el servei militar, almenys durant la guerra civil. En alguna ocasió la policia francesa havia regalat carnets d’identitat francesos als habitants de Guils, per veure si així feien una mica més gran França. A canvi, val a dir que també han acceptat alumnes de Guils a l’escola de la Tour de Querol. Durant la segona guerra mundial, alguns policies alemanys residents a la Tour de Querol sembla que varen tenir algunes admiradores a Guils i potser hi hagi encara descendència d’ells al poble. Hi ha un circuit senyalitzat de btt (ruta del contraban) que va de Puigcerdà a La Vinyola, la Tour de Querol, Sant Pere de Sadret (llogarret en ruïnes) i Eiravals (Iravalls), i retorna a Puigcerdà. El segon o tercer cap de setmana de setembre se sol fer, al local de l’ajuntament, una exposició de bolets, tutelada per la Societat Micològica Catalana, en concret, pels seus destacats membres Manuel Tabarés i Corsino Gutiérrez, amb segona residència a Guils.


HENDAYE. Vila de vora mar, sobre un terreny ondulat gairebé pla, amb cases aïllades o lliures, separades per vegetació rasa (gespa), modernes, amb teulades de teules roges aplanades (de Giraldoni o alacantina) i murs, en general blancs, amb un a tres pisos sobre la planta baixa. Etimològicament significa “gran badia”. Ha estat escenari de nombrosos intercanvis històrics. El més recent, l’entrevista entre Hitler i Franco, el 23 d’octubre de 1940, a l’estació de trens, conclogué amb la firma d’un tractat d’adhesió a l’eix per part de Franco, però sense conseqüències bèl•liques, ja que el règim estava molt tocat pel gran esforç de la victòria i, a més, subornat pels anglesos. El tractat dels Pirineus es va formar a l’Illa dels Faisans, el 7 de novembre del 1659. És una illa fluvial enmig del Bidasoa, que ara és de sobirania compartida, mig any francesa, mig any espanyola. La Pau dels Pirineus anava aparellada amb l’acord nupcial del rei de França (Lluís XIV) amb la filla del rei d’Espanya (Felip IV), na Maria Teresa. El 1526, el rei francès Francesc I, capturat a la batalla de Pavia, hi va ser alliberat (a canvi de dos fills seus). Pierre Loti, un gran novel•lista francès (†1923), va estar molts anys vinculat a aquesta vila, famosa, per altra banda pel seu casino i balneari. A Hendaye hi ha una fàbrica d’agar-agar. Pilota basca. Esports marítims. Casa de Pierre Loti. Conserva d’anxoves. Manufactura d’armes. Fàbrica d’espardenyes i de cantimplores. Càmping. 21 Hotels. Per exemple: Hotel Bellevue: 05 59 20 00 26. Hendaye és a l’ Iparralde (= país basc francés; o Dep. dels Pirineus Atlàntics, més el Béarn). Hendaye, Irún i Hondarribia formen, des de 1999, el Consorcio Bidasoa-Txingudi. Per altra banda, la comunitat de municipis francesos que encapçala Hendaye està formada per Ahetze, Ainhoa, Arbonne, Ascain, Biriatou, Ciboure, Guéthary, Hendaye, Sare, Saint-Jean-de-Luz, St.-Pée-sur-Nivelle i Urrugne. Hendaye també és famosa per la pràctica del surf i per la inmensa platja de sorra fina gairebé blanca. A l’extrem Nord de la platja, hi havia una zona nudista anul•lada, però segueix havent-hi les Deux Jumeaux (dos illots cilíndrics alts i “bessons”). L’aigua sol estar força bruta en aquesta zona de l’extrem NE. A la resta, encara es pot tolerar bé. La “traversée” i el “raid” de Georges Véron tenen a Hendaye el punt i final o el punt inicial, respectivament.

HONDARRIBIA. Pobla vora mar, amb cases en general de planta i dos pisos, amb balconades de reixa de ferro grans, entramat de columnetes de fusta adossades a la façana, pintades de colors llampants com ara vermell, blau o verd, sobre murs blancs, o a vegades ocres. Etimològicament Hondarribia significa “gual a la sorra”. El més important d’aquest municipi, ara, és l’aeroport, conegut també com aeroport de San Sebastià. Abans, el municipi comprenia terrenys que ara són d’Irún, Lezo, Oyarzun, Rentería, Pasajes (de San Juan). Al segle XIII, se’l coneixia com a Undarribia. I, durant bona part del segle XX, com a Fuenterrabía. Als seus habitants, carinyosament, se’ls coneix com a víkings (per ser molts d’ells rossos). Diuen que el rei Recaredo fou qui fundà la vila. Apart els esports i l’activitat turística i residencial, és molt important la pesca (8000 Tm l’any). En esports hi destaquen JMª de Olazábal (campió de golf), Vilariño (en carreres de cotxes), i els equips de bàsquet femení, de rem, d’handbol, i de vela. Les festes són el 8 de setembre (Verge de Guadalupe:, moreneta com la de Montserrat). La gran platja d’Hondarribia està protegida pel Cabo Higuer, l’extrem més oriental del Monte Jaizkibel, que arriba fins vora San Sebastián, i que diuen que és la fita més occidental dels Pirineus. La “transpirenaica” de Jordi Laparra acaba a la platja d’Hondarribia. La Transpyr arriba fins a Sant Sebastià, després de coronar el Monte Jaizkibel.


IRÚN. Autèntica ciutat amb grans edificis de set plantes, clàssics, adossats, però també amb zones de cases més baixes separades per jardins, amb avingudes sovint amb arbres petits. Tot plegat sobre terreny molt pla i vora el mar, però una mica allunyat de la costa, que s’endinsa cap el Nord mitjançant la ria del Bidasoa. Teulades de teula roja plana (de Giraldoni o alacantina), amb claraboies. Va ser declarada ciutat el 1913, però la vila ja s’havia independitzat de Fuenterrabía (=Hondarribia) el 1766. Almenys data, com a barri d’Hondarribia, del 1203, en temps d’Alfons VIII. En temps romans, el fortí es coneixia com a Oiasso. Irún pot voler dir “teler”. A l’edat mitjana, se l’anomenava Irún-Eranzu /Irún- Iranzu /Irún-Uranzu. Actualment es considera que forma part de l’eurociutat Bayona-San Sebastián. San Sebastián és la capital de la província de Guipúzcoa. (La d’Álava és Gasteiz = Vitoria; i la de Vizcaya és Bilbo = Bilbao). En aquesta macrociutat Baiona-Irún-Donosti, quedarien englobats, a més de les tres ciutats, els barris o viles d’Errenteria i Oiartzun (entre Donosti i Irún), Fuenterrabía (=Hondarribia), Béhovie i Hendaye (les 3 al Nord d’Irún), Saint-Jean-de-Luz, i Biarritz (al voltant de Baiona). La badia de Txingudi coincideix amb la desembocadura del riu Bidasoa. A l’esquerra hi queda Hondarribia, i, a la riba dreta, Behovie i, més cap el mar, Hendaye. L’alcalde d’Irún rep el tractament d’excel•lentíssim, i la ciutat té els títol de “noble y leal, muy benemérita y generosa, fidelísima y memorable, heroica, y muy humanitaria”. La festa major és el 30 de juny, en commemoració de la batalla contra francesos (labourdins) i alemanys (landsquenetes) que irrompien des de Biriatou, i que va ser guanyada pels Irúndarres i hondarribiatarres, el 1522, als voltants de la Peña Aldabe, de matinada. Hom coneix la festa com a Alarde o Santmarcial. Irún és un punt de connexió ferroviària entre França i Espanya. I també és el punt d’inici de les transpirinenques a peu o en vtt, i del Camino de Santiago (almenys, pel que fa a la rama del Nord). Junt a l’estació de la RENFE, hi ha l’estació d’autobusos. La companyia Vibasa fa el trajecte Irún-Barcelona (Sants). Vora l’estació d’Irún, hi ha una botiga de bicicletes: Ciclos Arbelaiz: Anaka Kalea, 2 (Telf. 943 617 820). És al carrer que baixa cap a ponent, just sortint del cul-de-sac de l’estació (Geltoki Kalea). També, molt a la vora l’estació (Geltoki), hi ha un supermercat (Aliprox) que obre a les 8.15 del matí. És a la placeta front al Bar los Fronterizos. I hi ha tres pensions al carrer de l’estació (Geltoki Kalea): Los Fronterizos (943 619 205), al número 7; Bidasoa (943 619 913) al número 14; Gema (943 615 091) al número 5. I al carrer de l’Aduana nº 5, una mica més a llevant de l’estació, l’Hostal Lisazo (943 611 600). Bugaderia a Irún: 943 115 817.

ISABA (=Izaba). Poble cap i casal del Valle del Roncal, amb cases en general separades, blanques, de planta i un o dos pisos, amb llindes, murada de la base i cantoneres amb pedra vista, i amb alguns paraments de fusta apart els balcons (de ferro); o bé cases totes de pedra vista (amb balconades de fusta), juntes o separades. Teulades, en general, de teula roja mixta. És la capital del Valle del Roncal, a l’extrem NE de Navarra. És a uns 800 m snm. Té uns 400 habitants. Quarter de la guàrdia civil. Es parla el roncalés, una variant de l’euskara. Hi conflueixen els rius Belagua, Belabarze i Uztárroz, per formar el riu Eska. El nucli de població s’ubica sota la Peña Ardibidiguinea. Belabarze amunt, hi ha la Peña Ezkaurre, per sobre el Collado del Navarro, que ja fa partió amb Aragó (Valle de Hecho). En una cova de la Peña Ezkaurre, diuen que es va coronar el primer rei de Navarra (Iñigo Ximénez Aritza), el segle IX. Etimològicament, Izaba potser derivi de “izai aba” (avet pare) o de “iz” (llum) i “aba” (pare). Als izabaros se’ls anomena carinyosament “locos”. La Mesa de los Tres Reyes és al llindar del seu terme municipal. És el cim culminant de Navarra. L’església principal (de Sant Ciprià) és del segle XV, i té un aire de fortí. L’orgue és dels millors de Navarra, junt amb de Bera de Bidasoa. La petita basílica de Idoya (segle XVI, però amb verge del XIII) és a uns 900 m del poble. Diuen que la verge de Idoya pot curar el mal de cap. Li diuen: “Gozoso el Val del Roncal, en Vos su esperanza apoya, Madre de Dios de Idoya, roncalesa celestial”. Festa religiosa (San Cipriano), del 15 al 18 de setembre. Hi ha cine, frontons, comerços, forn de pa, supermercat (tancat els diumenges), botiga de queviures (a la plaça vella), que obre el diumenges; bars. Càmping. Hotels (Ezkaurre 948893303, Isaba 948893000, Lola 948893012, Txiki 948893118). Personatges de la vila: Pedro Miguel Etxenike Landiríbar (físic), Berbardo Estornés Lasa (escriptor en euskara). S’han filmat dues pel•lícules al poble (Secretos del corazón, Obaba).

Al poble s‘hi conserva la tradició de l’Olentzero, que deriva del mot “Onentzaro” (el temps dels bons). És un personatge de la mitologia basco-navarra pirinenca. Diu la llegenda que hi havia una fada molt rossa de cabells molt llargs que es pentinava vora les fonts mentre prenia el sol; i diuen que l’acompanyaven uns quans barrufets anomenats pakagorri (pantalons vermells). Un dia, els barrufets, de cop i volta, s’adonaren que hi havia alguna cosa amagada sota les falgueres allà vora la font. De seguida li ho feren saber a la fada. Ella, incrèdula, hi anà, i hi descobrí un nen recent nascut. La tendresa que la fada sentí va protegir per sempre més aquell nen. Però, per raons pràctiques, el va dur a una casa de pagès propera on hi vivia un matrimoni que no tenien fills. Al vespre, l’home descobrí el nen a la porta de casa,. Tan ell com la seva dona el varen acollir amb molta alegria. El varen criar i es va fer un jove que tenia les tres virtuts que la fada li havia concedit: força, coratge i amor. Ajudava al pare a fer carbó al bosc. La família tingué molts i molts dies bons, però els pares s’anaven fent grans, i un dia es van morir. Aleshores, Olentzero es va sentir molt sol, i va ser quan va tenir una pensada. Quan anà al poble per vendre el carbó, va dur també un altre sac amb joguets per als nens. Últimament s’havia dedicat a fer aquests joguets. Els nens el van rebre entusiasmats. La cosa es va repetir setmana rere setmana. Però, vet aquí que un dia va haver-hi una turmenta fortíssima, i Olentzero passava per vora una casa on se sentien veus de nens molt espantats. Va entrar i va veure que la casa s’estava incendiant tota, pel llamp. Va ajudar els nens a sortir de la casa, cobrint-los amb una manta un per un. Però, de sobte, una biga mig carbonitzada va caure just sobre el cor d’Olentzero i el pobre Olentzero va caure mort a l’acte. Els nens es van posar molt tristos i es van posar a plorar i plorar desesperadament. No s’ho acabaven de creure. Com tampoc s’acabaven de creure que hi hagués un gran resplendor sobrenatural allí. Era la fada que venia a ajudar l’Olentzero. Li va dir que havia estat un home tal com ella volia, fort, coratjós i amatent; i que com que havia demostrat el seu amor envers els nens, fins i tot lliurant la seva vida per salvar-los, el recompensaria donant-li altre cop vida perquè podés cada any baixar al poble a fer-los regals. I així és com Olentzero, el migdia del 24 de desembre, baixa, amb una boina al cap, i la cara bruta de carbó, i una teia a un costat, i un sac ple de regals a l’altre costat, per encendre el foc a cada casa i donar els regals que els nens i nenes navarresos esperen.


JACA (=CHACA). Magnífica ciutat subpirinenca molt ben arranjada. Edificis tocant l’un a l’altre, de fins a sis pisos sobre la planta baixa, sempre amb algun detall que trenca la monotonia, sigui una cantonada esbiaixada, un parament de pedra vista, una teulada de pissarra, una llucana, o unes finestres amb grans llindes. En general, les teulades són de teula roja plana (de Giraldoni o alacantina) i les cases es toquen l’una a l’altra. Abunden les avingudes amb arbres. Jaca havia estat un poble iber (Iacca), dels primers que conqueriren els romans (Cató) a Hispania (194 a. c.). Marc Ponci Cató aprofità que els jacetans havien sortit fora de la fortalesa a combatre cap a ponent contra els suessetans (Cinco Villas pels voltants d’ Ejea de los Caballeros) per atacar-los per la reraguarda després d’haver estat amagats al bosc. En temps dels visigots Jaca era coneguda com a Apriz. El comte Aznar la reconquerí a finals del segle VIII als sarraïns i la fortificà. La batalla que es rememora el primer divendres de maig tingué lloc en una estreta vall. Els cristians volgueren atacar els musulmans fora la ciutat que acabaven de reconquerir perquè els musulmans amenaçaven de tornar-la a fer seva. Al final de la jornada les dones sortiren de la fortalesa per anar a ajudar a la batalla. Els sarraïns ho apercebien com a una vinguda de reforços del Nord i procuraren anar retirant-se mentre els cristians s’animaren a la vista de llurs dones. Va ser la primera capital d’Aragó, després de la reconquesta (Sancho Ramírez, segle XI). Felip II hi feu construir la ciutadella. Hi han passat Miguel de Cervantes, Ramón Cajal, Miguel de Unamuno, i J. L. Ortega Monasterio. Don Santiago Ramón Cajal les va passar molt magres quan era petit als Escolapis de Jaca. Era un nen aventurer, rebel i incorregible, que destacava pel seu atreviment i que rebia més que ningú els càstigs de l’època; potser ben merescuts. Disparar canonades contra la porta d’una casa vora el cementiri, o fonar pedres contra la guàrdia d’assalt, això no és massa típic d’un nen fluix. Sort que, com és costum, hi havia una estaca dreta clavada al mig d’una bassa gelada i, quan els altres nens l’hi varen fer caure, ell es va poder aixecar i trencar el gel amb el cap tot trepitjant la punta de l’estaca. La ciutat té, gràcies a Felip V, el títol de “muy noble, muy leal y muy vencedora”. La superfície dedicada a residència i activitats militars ve a ser la mateixa que al sector civil. El 12-13 de desembre de 1930 hi hagué un alçament militar proclamant, tres mesos massa d’hora, la república espanyola. El 1940 s’hi fundà el Instituto Pirenaico de Biología (CSIC). La ciutat queda ubicada a la vall del riu Aragón (que neix al port de Somport i que cap a ponent va a parar a Navarra (pantà de Yesa) per l’anomenat canal de Berdún), en una artesa a uns 820 m snm, al Sud de la Collarada i al Nord de la Peña Oroel, muntanyes ben destacades. Està ben comunicada amb tren amb Zaragoza, i amb Huesca i amb molts pobles d’Aragó mitjançant autobusos (ALOSA). Disposa d’un petit aeròdrom (Santa Cilia), a 15 Km a l’Oest de la ciutat, similar als de Pau, Pamplona o Zaragoza. Té uns 12000 habitants censats, catedral (segle XI), castell (San Pedro, segle XVI) i edifici de l’ajuntament d’estil plateresc (segle XVI). Jaca és famosa per les pistes d’esquí properes (Astún, Candanchú), les tropes aquarterades permanents, i la pista de patinar sobre gel. Hi ha bastants hotels. Els de menys categoria són A NIEU (Avenida Zaragoza, 22 - tlfn. 974 361 679) i CIUDAD DE JACA (Sancho Ramírez, 15 - tlfn. 974 364 311). Té hospital i palau de congressos. És un dels inicis del Camino de Santiago. Hi ha un distribuïdor de bicicletes: Almar Sports (tlfn. 974 364 699), i botigues:
- Ciclos Lanaspa, c/ Carme, 15 (tlfn. 974 363 964)
- Deportes Goyo, a Avda. Juan XXIII nº 17, poc més amunt del palau de congressos, a ma esquerra. http://www.deportesgoyo.com/ Tlfn. 974 360 413
- Intersport Jorri, a l’avinguda de Francia nº 4. Tlfn. Tel. 974 36 45 41. http://www.intersportjorri.com/


La comarca de la JACETANIA comprèn els següents municipis: Aísa, Ansó, Aragüés do Puerto, Artieda, Bailo, Borau, Canal de Berdún, Canfranc, Castiello de Jaca, Fago, Jaca, Jasa, Mianos, Puente la Reina de Jaca, Salvatierra de Esca, Santa Cecília, Santa Cruz de Serós, Sigüés, Valle de Hecho, Villanúa. Els pagesos de la comarca viuen de les pastures i ramats (sobre tot bens), farratges i blat. Hi ha algunes indústries (construcció, alimentació, fusta, tèxtil). L’activitat turística i militar és molt intensa. Molts es pregunten si Jaca és un quarter amb poble, o un poble amb quarter. Les construccions són molt senyorials i ben mantingudes. Hi ha tintoreries, i potser alguna es brindi a rentar i assecar la roba de ciclista (tlfn. 974 360 888 / 974 364 663 / 974 360 939).


JASA. Petit poble ubicat entre Hecho i Villanúa, de cases lliures, amb murs de pedra vista i teulades unes de pissarra les altres de teula roja plana, amb xemeneies, i amb de planta i fins a dos pisos. Algunes tenen murs arrebossats de blanc. Destaca enfilat sobre la riba esquerra (de llevant) del riu Osia. Una llegenda diu que una fada fugia d’un senyor feudal i va enir a refugiar-se sota el poble sobre una roca. De seguida va començar a brollar aigua per una font i el paratge es va inundar per protegir-la. A la fada se la recorda com a la Móra de Bisaurín, i a la font se la coneix com el paratge de la Zamputia. Dels pobladors prehistòrics en queda un dplmen a Lizara, al peu del Bisaurín. Al final del segle XIII, el rei Jaume II va recuperar el feud que el seu antecessor Pere III havia deixat en mans del gran amic seu, Pere Cornel. Encara hi ha la casa fortificada de Pere Cornel al poble. Hi ha una plaça molt gran, ben empedrada, irregular i una mica inclinada. A finals del segle XIX, al poble destacà Joaquin Gil Berges, ministre de justícia amb Pi i Margall, i ministre de foment amb Castelar. Hi ha ara uns 120 habitants, una botiga de queviures, font, vaques, explotacions forestals i turisme rural. La festa és el 15 i 16 d’agost. A l’ermita de Sant Pere hi ha un petit museu etnològic.

JOSA DE CADÍ. Petit poble de cases molt juntes, de murs amb pedra vista i teulades de teula ocre àrab, de planta i dos pisos. Va pertànyer als Pinós, fins el segle XVIII, i, després, al duc d’Alba de Tormes. Ara, Josa té només uns 40 habitants, deixant a part els de Tuixén. És a la província de Lleida, a l’Alt Urgell, entre el Cadí, el Pedraforca i la Serra del Verd. La vall del riu de Sarneres, que va des del coll de les Bassotes fins a Josa, s’ajunta sota Josa (i a llevant) amb el Torrent de Jovell, per formar el riu de Josa, que arriba cap a ponent fins a sota Tuixén. El poble és a uns 1400 m snm, sobre un turonet d’uns 70 m. Queda molt protegit per les muntanyes: el Voltoró al NNE (2548 m), el Cadinell a l’WNW (2112 m) i els Cloterons (2179 m) al SSE. Aquesta darrera muntanya limita a ponent amb Tuixén i a llevant amb Gòsol. Per Josa, hi passa el GR-150-1, que deriva des de Gòsol cap als cims del Cadí, el Moixeró i fins el Coll de Pal a la Molina.

JUZET D’IZAUT. Petit poble al SW d’Aspet, de cases molt separades, amb arbres i prats entremig, de planta baixa i un pis, amb murs de pedra vista o bé arrebossats de blanc, amb teulades de teula roja àrab o teula roja plana (de Giraldoni o alacantina). A mitjans del segle XVI, la baronia passà de Fronzac a Aspet. El 1931, Norbert Casteret descobrí al terme de la vila (a llevant) una de les grutes més grans dels Pirineus, al peu i molt al Sud del Cagire (1912 m), sota el Pic de la Paloumère, prop d’Arbas. Té més de 100 Km de galeries, 1000 m de desnivell, 7 rius subterranis, i 40 entrades. Al municipi, hi ha fagedes i avetoses, vaques, pastures. Cereals, patates, vaques, ovelles, porcs, cavalls, pastures. Festa major, el diumenge després del 16 de maig. El nom actual del poble només apareix a partir del segle XVII. Abans era només Juzet, i Izaut quedava apart. Izaut deu voler dir “avetosa” i Juzet “parella”. El Castell de la Molette és al peu del poblet de Cazaunous. Els jesuïtes l’heretaren, al no tenir descendència els senyors del castell. Amb la revolució francesa, desaparegué. Hi havia 4 molins vora el riu Job i vora el castell (que era a la riba esquerra). A l’edat mitjana, la suma dels impostos reials, consulars, senyorials i eclesiàstics, feia que els habitants miressin de residir a Espanya, almenys uns quans mesos, per pagar menys impostos. Al segle XIV, les epidèmies i el fred delmaren la població.

LA JONQUERA. Poble heterogeni, de cases sovint juntes, de planta i d’un a tres pisos, amb teulada de teula roja àrab i façanes blanques, ocres o de color salmó, i balconades d’obra, descobertes o cobertes. Famós per les duanes, estacions de servei i cases de putes. El terme s’estén a llevant de l’autopista, fins el Castell de Recasens (conca del riu Anyet, antuvi coberta d’una massa forestal esplèndida i ara tota pelada). I, a ponent, pels nuclis de Canadal, els Límits i els Torts, i el castell de Rocabertí (conca del riu Llobregat d’Empordà). Hi ha ací algunes esglesioles romàniques (Santa Llúcia, Sant Martí, Santa Maria, Sant Pere). Al carrer major, hi ha un recent inaugurat (2007) museu memorial de l’exili, i el museu de l’Albera. Gasolineres, supermercats, tallers, restaurants, motels. Festa major el 8 se setembre. Hi passen el GR 11 i el GR 2. Hi ha una torre de defensa antiga adaptada com a refugi pels excursionistes de pas. És el darrer poble abans del Pas del Pertús. Per aquí va passar Aníbal i els seus elefants camí de Roma. Suredes. Al coll de Panissars restes romanes d’una mansió de Pompeius. Dolmens i menhirs. La Porta Catalana és vora la frontera policial (obra de Josep Lluís Sert, en forma de piràmide).

LA MENERA (= Lamanère). Petit poble de casses adossades, algunes a pedra roja vista, d’altres amb arrebossats blanc crema, o rosat, en una raconada de la capçalera boscosa de la vall al Nord del Comanegra. Segons la base de dades QUID, les mines vora el poble al peu de la Baga de la Sadella eren de plom, argent, coure i carbó. Ara hi ha taller de pintures sobre seda, i fàbrica d’espardenyes. És el municipi més meridional de la França continental. S’hi fan bolets, i formatge de cabra i ovella. I s’aprofita el bosc. L’església de Sant Salvador (o Salvi) és del segles XIV a XVIII

LA MOLINA. Estació d’esquí (=esquí resort) més antiga de Catalunya (1930-1940). És a la Cerdanya, tocant al Ripollès i al Berguedà, al terme d’Alp. Els cims del Puigllançada i la Tossa d’Alp ofereixen panoràmiques excepcionals. Les edificacions recents es concentren a la zona de la Pista Llarga. Són edificis adossats o torres lliures, de mur de pedra vista i teulades de pissarra amb balconades d’obra i fusta. Des de la Tossa d’Alp, es pot baixar en bici de descens, havent-hi pujat en el telecabina, a l’estiu. Fora de temporada d’eskí, deixen anar en vtt per les pistes. Un dels hotels més veterans és l’Hotel Adserà (972 89 20 01). El forfait serveix també per les pistes de la Masella, una mica més a ponent i al mateix terme d’Alp. Darrerament, hi neva poc i les pistes es cobreixen amb neu artificial. Apartaments, algunes botigues i restaurants vora la Pista Llarga o vora l’estació. Font de la Princesa (vora l’estació, cap el Nord, a la baga), que diuen que desenaiguava la canalla, i font de l’Arpí (al peu del començament de la carretera a la base del telecabina de la Tossa d’Alp). Un nen o nena estan enaiguats quan no volen menjar perquè se’ls ha negat algun caprici. La cosa pot arribar a ser molt greu. Hi havia hagut mines de manganès i d’àmbar a la Tossa d’Alp.

LA VAJOL. Petit poble de cases de pedra vista amb teulada de teules roges àrabs, juntetes, amb murades i escalinates i carrers empedrats. Municipi de l’Alt Empordà, situat a uns 545 m snm. Mines d’esteatita. Pas obligat dels emigrants que fugien d’en Franco acabant-se la guerra. Entre ells: Companys, Negrín, i Azaña. Hi ha suredes i castanyers. Vaques i cereals.

LARUNS. Vila sobre terreny gairebé pla a l’ampla vall d’Ossau (districte d’Oloron-Sainte Marie, dels Pirineus Atlàntics, Aquitània) excavada pel riu Ourse. Té cases separades o lliures, la majoria, amb planta i dos pisos, i teulades de pissarra grisa, algunes amb llucanes, amb façanes blanques i cadascuna amb algun tret diferencial, la qual cosa dóna una heterogeneïtat suau al conjunt. És a uns 500 m snm (nucli). Té uns 1400 habitants. El seu terme municipal ocupa gairebé 250 Km quadrats. De fet, es troba a la confluència entre el gave d’Ossau i el Valentin, però al terme hi ha molts més rius i rierols: Arriutort, Besse, Bious, Canceigt, Cotcharas, Dauguebère, Gaziès, Lurien, Pombie, Soussouéou, Pour-Mourt. A la vegada, comprèn els barris interns de Pon, Espalunga, Gêtre, i els llogarrets externs d’Artouste, Eaux-Chaudes, Fabrègas, Gabas, Geteu. Etimològicament, el nom del terme significa en euskara “lloc on abunden les brugueroles”. Hi passava el camí de Sant Jaume, o el seu equivalent, en temps dels romans. Boscos, agricultura, ovelles, turisme (termes, esquí), energia hidroelèctrica, obres públiques. Tren cap a Pau. A Gabas, a principis del segle XII, el vescomte “Gaston IV le Croisé” hi va fer edificar un hospedatge que acollís els peregrins del camí de Santiago. Castell d’Espalunga (segle XVI). Església de Sant Pere a Laruns (segle XV). Capella de Gabas, del segle XII. La Mare de Deú de la Hourate presideix el poble des del Sud. Instal•lacions esportives (tenis, rubgy, frontó, piscina, gimnàstica, ràfting). Equitació, jai alai; rafting, cannoying, hidrospeed, parapente, espeleologia. Personatges de la vila: Pierre-Étienne-Louis Eyt, cardenal de Burdeus fins el 2001. Jean-Baptiste Guindey, militar al servei de Napoleó. Les termes d’Eaux-Chaudes són conegudes, almenys, des del temps d’Enric IV (principis de segle XVII). Es recomanen contra afeccions ginecològiques. El Parc Nacional dels Pirineus Occidentals ocupa la part superior del terme. Hi ha 7 deus d’aigua sulfurosa / sòdica al terme. Formatges, piscifactoria, serradora. Estació d’esquí d’Artouste, amb 13 pistes d’esquí alpí, i 10 Km d’esquí de fons. Boscos, pastures, coves, gorgs, llacs, saltants d’aigua. Via fèrria d’Artouste (la més alta d’Europa). Artesans (pintor,-gravador, vidrier). Jean-Jacques Lazare, mestre de Gabas, va ser qui va descobrir a l’élite de botànics actuals la colònia exuberant de Cypripedium calceolus vora Sallent de Gállego, a tocar la carretera. A Laruns, botiga de bicicletes: Planet VTT, rue de Bigorre (0559 05 49 32). Hotels: France (0559 05 33 71), Ossau (0559 05 30 14). Un alberg, l’Embaradère (0559 05 41 88) i unes quantes cases que lloguen habitacions. Supermercat, queviures, forn de pa, pastisseria, farmàcia, bancs. A Eaux-Chaudes, hi ha hotels i un alberg: la Caverne (0559 05 34 40).

LICQ-ATHEREY (=Ligi-Atherei). És al verd Iparralde, al territori històric del Soule (Sola), uns 10 Km al NE i més avall de Larrau, a l’estreta vall del Gave de Sainte Engrace (=Uhaitxa). Cases aïllades de planta i un o dos pisos, amb teulades de pissarra. Murs a pedra vista o amb arrebossat blanc i algun detall de pedra vista. Diuen que el pont principal va ser edificat per les fades (làmines), sense que l’haguessin pogut acabar, per haver-se fet de dia abans del previst. Bestiar, conreus, central hidroelèctrica (a la confluència del Gave de Sainte Engrace amb el de Larrau), piscifactoria, fàbrica de cautxú. “Rally du circuit des cimes”, a primers de setembre. Botiga de queviures artesanals, correus, hotel, esglésies dels segles XVII i XVIII. Hi ha uns 200 habitants. Va ser base d’operacions pels espeleòlegs mentre anaven descobrint la xarxa de grutes la La Pierre Saint Martin, que també és una estació d’esquí (en superfície). Hotel des Touristes “chez Bouchet” (0559 28 61 01). Gorges de Kakouetta (amb 4 espècies de líquens endèmics) i de Holtzarte. Càmping, frontó, pisicina, hípica, escalada, tenis, esquí de fons, cannoying, 4x4, pesca (truita), caça (tudons). El “rally des cïmes” va iniciar-se cap el 1950, un cop descobertes les prestacions dels jeeps del desembarc de Normandia. L’itinerari aproximat és per Licq-Atherey, Mauléon, Esquiule, Barcus, Tardets, Iraty, i Alçay-Alçabéhéty-Sunharette. En total, són més de 350 Km de pistes.

LLANÇÀ. Poble marítim costaner molt expandit amb urbanitzacions de cases lliures, blanques, baixes, amb teulades de teula roja àrab, amb balconades o terrasses d’obra, d’un a tres pisos. Nucli de cases adossades menors. En temps romans era la vila Deciana, fundada el 218 d. C. De l’edat del ferro, s’ha trobat ceràmica a Grifeu. El 1344, Ramon Berenguer II, comte d’Empúries, es rebel•là contra el rei d’Aragó Pere IV, qui comptava amb el recolzament de la noblesa rossellonenca. El comte n’empresonà a molts a Llançà. Després, el rei i el comte feren les paus a Figueres. Després del tractat dels Pirineus (1659), els francesos volgueren córrer la frontera fins el cap de Creus, que ja tenien ocupat fins a Roses. Ja, abans de la invasió napoleònica, varen fer un intent d’envair aquesta zona. Amb el boom turístic dels anys 60, varen ser molts els francesos que per invertir el diner negre compraren cases a Llançà. Hi ha moltes cales (una nudista, al NW del Cap Ras, de fet, ja al terme de Colera) i altres platges majors. Cal parar compte al nedar al mar perquè sovint es troben roques molt someres i les onades ens poden fer fregar-les. Tres supermercats (Dia: Bernat Metge 16; Maca: Bernat Metge 19; Valvi: Reina Fabiola, 2). Càmpings i hotels. Ja no hi ha la botiga/taller de bicis. Museu de l’aquarel•la, amb obres, sobre tot, de Martínez Lozano (c/ Selva 19/ 972 38 01 81). Una revista d’accés per Internet divulga notícies de la zona Nord e la Costa Brava, de l’Escala a Llançà. http://www.cbrava.com/ De Nord a Sud (del límit amb Colera al límit amb el Port de la Selva), els accidents de la costa són els següents: Cap Ras – Platja del Raste – Cala Bramant – Punta de Canyelles (illa) – Platja de Cap Ras (o de Canyelles) – Platja del Cros – Punta del Cros (illa) – Platja de Grifeu – Platja dels Alguers – Santa Creu – Platja de l’Argilera – Punta d’en Gasparó – L’Estany – Platja del Port – Port (La Palandrina) – Es Castellar – Platja de la Gola – Banc de la Moixa – La Miranda – Platja de les Carboneres (doble) – Les Carboneres – Punta de la Farella – Platja de la Farella – Platja de les Tonyines (triple) – Illes del Falcó – Platja del Cau del Llop – Racó del Bell Fons – Punta de Sant Feliu. La continuació fins el far de s’Arenella és ja al terme del Port de la Selva (Es Castellar del Lambert, Es Castellar, Punta del Podaire, Platja de S’Arenella, Punta del Garoter, Cap del Bol, Platja de Beleser, Platja d’en Vidal, Platja de s’Arenella).

LLAVORSÍ. És un poble lluminós del Pallars, a la confluència amb el riu Cardós o Farrera, al fons de la vall pregona i seca arran de la Noguera Pallaresa. Cases de pedra vista i teulades de pissarra; però, vora la carretera, amb arrebossat blanc trencat, en general. Poble endins, les cases són sense arrebossat i més atapeïdes. Té uns 270 habitants. És famós pels descens en barca pel riu (cannoying, ràfting, piragüisme, hidrospeed, etc.). És a uns 800 m snm, més al Nord (12 Km) de Sort i més al Sud-Est (16 Km) d’Esterri d’Àneu. La Vall Ferrera i la de Cardós conflueixen una mica més amunt (4 Km) del poble, al Nord. A Llavorsí, una mica al Nord del centre del poble, hi ha un Supermercat. Concurs de gossos d’atura (tercer diumenge d’agost). El municipi comprèn també els nuclis d’Aidí, Arestui, Baiasca, Montenartró, Romadriu i Sant Romà de Tavèrnoles. A Arestui, hi havia una pedrera que donava una llosa blanca d’excel•lent qualitat. Pesca. Pintures romàniques a Sant Cerni (de Baiasca). Festes a Llavorsí, el segon diumenge de maig (aplec a Biuse), i el 26 de juliol. Hotel Lamoga 973.622.006. Hotel del Rei 973.622.011.


LLÉS DE CERDANYA
Petit poble cerdà, de cases de pedra vista i teulades de teula roja àrab, amb planta i primer pis, no adossades, però força properes una de l’altra. Algun edifici gran amb arrebossat blanc o amb tres pisos. Murs de pedra seca o gairebé delimitant les parcel•les. El municipi acull, des de 1970, a més de Llés, (1480 m),Arànser (al NW de LLés), Coborriu de la Llosa (al NE), Músser (a l’WSW), Travesseres (al Sud) i Viliella (al NNE). En total, no arriben a 300 els seus habitants. És famós per les pistes d’esquí nòrdic o de fons (vora Cap de Rec). I per paratges com els Estanys de la Pera i el Refugi de Cap de Rec. El terme va des de la Tosa Plana de Lles fins el Segre, i des de Prullans fins al Pont de Bar. Hotel Mirador 973 51 50 75. Balneari a Senillers (aigües silicatades alcalines, sulfuroses i ferruginoses), especialitzat en recuperació de paraplègics; i termes antigues a Músser. La carretera principal que puja cap a Llés surt de Martinet. Viliella (1570 m) està sent restaurada. Hi ha una gran font pública. Església parroquial sota l’advocació de Sant Sebastià.


LOURDES (=Lorda). Petita ciutat al peu dels Haute Pyrénées, amb cases tocant l’una a l’altra; de mitjana, amb tres pisos, balconades d’obra, arrebossades de blanc més o menys grisós, o de roig més o menys fosc, amb teulades en general de teula roja plana (de Giraldoni o alacantina), però, a vegades, amb teulades de pissarra. És de cultura universal saber que a Lourdes diuen que hi ha hagut miracles i que és al peu dels Pirineus, a la part (ara) francesa. Hi havia més aparicions a pastors a poblets propers, però Lourdes (1858) va tenir la sort de comptar amb l’aval papal de Pius IX a Bernadette Soubirous. Hi ha una pista per patinar quilomètrica, estupenda, de Lourdes cap a Argelès-Gazost i encara més enllà, que aprofita una antiga via fèrria. És a la riba del Gave de Pau (que ve de Gavarnie). Castell (del segle XIV) del comtat de Bigorre. Hi ha una anècdota sobre Carlemany referida a Lourdes. Un seu descendent assegura haver-la llegit als documents de l’arxiu carolingi. Mentre estava assetjant la fortalesa musulmana, Carlemany va enviar el bisbe Turpin a parlamentar amb Mirat, el cabdill àrab. Carlemany acabava d’enviar una truita de riu (deixada anar per una àguila pescadora) al cabdill moro, així que al bisbe li va resultar fàcil fer les paus amb l’àrab i convertir-lo al cristianisme, d’astorat com estava de la feta del peix. Hi ha hotels (270) i tota mena de comerços. 4 bogaderies: 0562 94 20 85 // 0562 94 20 85 // 05 62 42 36 40 // 05 62 94 20 85. Coves de Betharram, 10 Km a ponent. Hi acudeixen uns cinc milions de pelegrins cada any.

LOURES-BAROUSSE. Poblet a l’ESE de Sant Bertrande-de-Comminges, a la planura verda, esbatanada i magnífica a la vall del Garona, al Nord de la Vall d’Aran. Cases amb un o dos pisos, amb teulada de teules planes roges d’encaix (de Giraldoni o alacantina),o bé, rarament, amb teulada de pissarra i llucanes. La Barousse és una zona relativament poc turística o freqüentada de l’Alta Garonne. Boscos iturisme. Al segle XI, era un feu del rei Sancho Abarca de Navarra. Al segle XV, hi fou famosa Isabelle d’Armagnac, esposa i germana (!!!) de Joan V d’Armagnac.
MAÇANET DE CABRENYS. És a l’Alt Empordà, al peu de Les Salines i la Roca Frausa. Cases del carrer major a pedra vista, de dos pisos; sempre amb teulades de teula roja àrab. Torres perifèriques voltades de jardí i arrebossades d’ocre. Té uns 600 habitants. Etimològicament significa “pomerar dels Cabrenys”. Els Cabrenys eren els barons de Cabrenys, al Vallespir. A part el nucli principal, consta dels llogarrets d’Arnera, Les Creus, Les Mines, Les Salines, Tapis, Els Vilars i Oliveda. Destaca el dolmen de la Pedra Dreta. Com a personatge il•lustre destaca Pere Roure i Sabà. És una zona de sureres. A http://www.massanetdecabrenys.com/arbres.html parla dels arbres monumentals del terme. Un altre estudiós del terme va ser Rafel Sot i Delclòs. Destaca l’hotel dels Caçadors (Mas Casanova) a la part de baix, sota la cruïlla de la carretera a Darnius. S’hi menja bé i abundant. El carrer principal del poble és estret i llarg (de Sant Sebastià), i té un forn de pa i una botiga de queviures i algun bar.
MASSAT. És un poble del SW de l’Ariège, el més oriental de l’antiga Gascogne. Cases gairebé totes amb teulada de pissarra. Una excepció: l’hostelerie des Trois Seigneurs, de teulada roja de Giraldoni o alacantina, molt ampla i força inclinada, a dues vessants. En general, les cases són amb façanes acolorides, de planta baixa i dos pisos, amb finestres força grans i nombroses. Ruïnes d’un castell del segle XIII. El castell dels comtes de Foix, del segle XVII, va desaparèixer (per ordres del cardenal Richelieu). Gruta prehistòrica paleolítica (Ker). Església barroca del segle XVI-XVIII. Molí (museu) del segle XVIII. Central hidroelèctrica, serradora. Vaques, ovelles, boscos, bolets. Equitació. Festa major, el 29 de juny. Mercat, els dijous d’estiu. Diuen que a Massat Déu hi creà l’home, i que encara s’hi por veure l’arca de Noé. Càmping, hotels (les Trois Seigneurs (05 61 96 95 89). Hotel le Globe 05 61 96 96 66. Gîte (05 61 96 98 77). Farmàcia. Queviures. Hi ha uns 600 habitants censats al poble. A la vall, la població ha quedat reduida al 10% del que era el 1800. Mines de ferro i forges (catalanes), fins a mitjans del segle XIX. Llet i mantega. Biert és ja un altre municipi, de caire més alpí, 3Km vall avall.

MAUREILLAS. És el primer poble gran que es troba baixant de La Vajol, ja dins de França, al pla del Vallespir. Cases de planta baixa, o fins de planta baixa i dos pisos, en general. Amb teulada de teula roja àrab. En general, parets arrebossades de blanc. Jardins grans al voltant de cada casa. De fet, el municipi també comprèn el barri de Las Illas, molt a la vora el coll homònim. El poble va ser residència dels senyors d’Oms (fins al tractat dels Pirineus i acords relacionats). Al Coll del Priorat, hi havia un priorat depenent del monestir de Ripoll (segle IX). Per Las Illas (grafia occitana), hi ha coves que han estat refugis de tropes irregulars. Al nucli principal, hi ha diversos monuments i esglésies dels segles XVII i XVIII. Destaca la capella de Sant Martí del Fenollar (segle IX), amb pintures murals. Al poble, hi ha una fàbrica de taps. Les festes són el 22 de juliol i el 15 d’agost. Càmping nudista La Clapère (0468 83 36 04). Hi ha 4 càmpings més, a 700 m després de la primera rotonda, anat a Ceret per la D618.

MONTSÉGUR. Famós i mític reducte càtar, al SE de Foix, que, al final, va deixar de ser segur. El poblet al peu del castell consisteix en uns sis rengles imperfetes de cases, amb planta i pis, amb teulada senzilla de teula roja, o teula ocre, àrab. És al final de l’emblemàtic camí dels càtars. Els càtars que fugien de la persecució papal als territoris del Llenguadoc i volien refugiar-se al Sud dels Pirineus. El camí dels Bonshomes (GR-107) comença, o acaba, a Berga (santuari de Queralt). Passa per Gòsol, Bagà, Coll de Pendís, Bellver, Vall de la Llossa, Campcardós, Porta, Mérens-les-Vals, Orgeix i Comus, abans d’arribar a Montségur. Hi ha algunes petites variants, recomanables pels qui el volen fer en vtt. Ara Montségur és un poble petit (100 habitants) i segur, de l’Ariège. Al cim del Pog (1150 m snm) encara hi ha l’antic castell, construït per Ramon de Pereilla, el 1204. A la vora, hi ha coves que havien estat habitades per neandertals (Lombrives, al SE de Tarascon). Amb la derrota de Muret, el bisbe de Tolosa, i els seguidors càtars, varen venir a refugiar-s’hi. Era propietat de la germana del comte de Foix, convertida al catarisme. El 1241, hi hagué un primer setge per part de les tropes de Lluís IX i el comte de Tolosa Ramon VII, sense èxit. Poc després, els càtars varen fer justícia a uns quants inquisidors a Avignonet, el 1242. El 1243-4, les tropes (6000 soldats) mixtes (papals i franceses), capitanejades per Hug des Arcis (senescal de Carcassona) i Pere Amiel (bisbe de Narbona), assetjaren el castell de Pog (500 defensors càtars), durant 10 mesos. El bisbe d’Albi s’afegí després entre els assaltants. Negociació i traïció. Al final, després de la rendició i 15 dies de treva, calaren foc i hi sacrificaren 200 càtars que s’avenien a rendir-se, però que no volien abjurar de la seva fe (16 de març de 1244). El 1246, el castell va ser arranjat per Guy de Lévis (senyor de Mirepoix, i amic de Simó de Montfort). El 1970, es referen les muralles i s’arranjà tot el conjunt. Val la pena visitar les fonts mentideres al peu del poble.
ELS CÀTARS O BONS HOMES - Els càtars creien que no pot ser que les criatures dolentes hagin estat creades pel Déu bondadós. Més aviat ha d’haver passat que un ser malèvol, el diable, les hagi creat aprofitant els elements creats pel Déu bondadós. Per als càtars, el Déu bondadós és un déu lluminós que governa només un món espiritual invisible, i no està interessat en l’adulteri, ni en si les amistats són musulmanes o hebrees, ni en la segregació contra les dones, o en l’heterodòxia contra les estrictes normes de l’església catòlica, o en el pagament dels delmes, o en els misteris dels dogmes de la fe. No està interessat, segons els càtars, en els dogmes irracionals de la virginitat, la trinitat, o la transsubstanciació. Segons ells, hi ha dues menes de persones: les perfectes, que renuncien a tot luxe i hedonisme, havent rebut l’únic sagrament vàlid, el de la consolació, i els credents normals, que es van reencarnant en aquest món infernal i governat per les autoritats satàniques. La salvació equival a arribar a un estat angelical de santedat paradisíaca. Condemnar-se vol dir seguir vivint en el món material corrupte, re-encarnació rere reencarnació. L’infern de foc no és més que una invenció, segons els càtars. Llur lema principal és “estima al pròxim, i a la pau que la bondat i honestitat porten”. Però no sempre o en tota ocasió el tenien present aquest lema. Els perfectes vestien un hàbit negre amb un cinturó de cuir. No menjaven carn, ni llet, ni formatge, però sí peix; i bevien vi. En resposta a tot això, els catòlics respongueren atiant-los calúmnies macabres: escampaven rumors que els càtars es menjaven els nens petits i feien sexe amb els gats. Les cremes en massa (200 a Montségur) eren possibles perquè lligaven (amb ferros) els condemnats a una estaca, sobre una gran pira funerària, a la que hi calaven foc després. Alguns catòlics acèrrims gaudien deixant cecs, tallant una orella o deixant sense el llavi de dalt als càtars, o catapultant parts de llurs cossos (penis i collons, per exemple) contra els murs dels castells, o llençant-los a un pou per tirar-hi pedres grans a sobre fins matar-los, o robant tot el que tenien (els càtars), o jutjant-los en secret (sense deixar-los parlar, per més nobles que fossin), i torturant-los d’altres maneres, o assassinant-los en massa (20.000 a Béziers). A la batalla de Muret (1213), el rei d’Aragó menystingué a Simó de Montfort pel nombre de guerrers, deu vegades inferior al nombre propi, i perdé la vida i la batalla. Havia d’haver fet cas dels seus consellers i edificar petits murs de resistència. Després, durant el setge a Tolosa, que va resistir a Simó de Montfort, si algun assetjant queia en mans dels occitans càtars tolosins, li arrencaven els ulls, li tallaven la llengua, l’arrossegaven amb una mula pels carrers de la ciutat, deixaven que els corbs i els gossos se’l mengessin, i li tallaven els peus i les mans, per catapultar-los cap el campament de Simó de Montfort, que havia matat el rei Pere II d’Aragó i fet presoner el seu fill Jaume, a Muret. Cal aclarir que Simó de Monfort no era un independentista occità que es volgués segregar de la corona d’Aragó, sinó un parisenc que envaí Occitània en nom de la creuada contra els càtars, amb la benedicció papal. La matança de Béziers no tingué res a veure amb el rei Jaume I, que encara no havia nascut, ni amb la corona d’Aragó, excepte que els morts n’eren súbdits. Les fites històriques principals de la guerra dels càtars són el 1209 (saqueig i matança de Béziers) i el 1244 (matança de Montségur). El 1223, s’inaugurà la maquinària mortífera de la inquisició. Al 1224, Amaury de Montfort cedí els drets sobre el Llangudoc, concedits per Inocenci III, i perduts en successives batalles després de la mort de Simó de Montfort, son pare (1218). El 1321 els càtars (o albigesos), els valdesos (de Lion), els bogomils (de Constantinopla), i una secta similar a Bulgària (patarins), ja només eren una anècdota de la història. El principal agent contra ells havia estat el Papa Innocenci III, qui, tip ja del ridícul dels seus antecessors, endegà, gràcies a la seva joventut i fortalesa, a més de la quarta creuada (1202), que saquejà més cristians (Constantinopla i Zara) que no pas musulmans, una creuada interna per afavorir, a la llarga, al rei de París, i atorgar-li el Sud de França, a canvi de massacrar els càtars, mentre el rei d’Aragó, que tenia prou feina amb els àrabs de la península hispànica, s’ho deixava prendre ben a desgrat. Els comtats de Foix, Béarn, Comminges i Couserans eren els més afectats pel catarisme. Però, Simó de Montfort aprofità per arrasar territoris no càtars també, aprofintat les lleves de 40 dies que la crida papal a la creuada, amb privilegis inclosos, li aportava. Innocenci III, amb el concili de Letran (1215), posà les bases de la inquisició. Intervingué com a àrbitre en les successions d’emperadors i reis; però, no sempre se’n sortia bé com a rei de reis (morí als 55 anys). Recolzà les ordres dels dominics i franciscans, creades pels sants respectius. Els dominics, primer, intentaren amb bones paraules reconvertir als càtars. Després, desesperats, es llençaren a les crueltats de la inquisició. Com per a dissimular-les, inventaren i propulsaren l’oració del rosari. Els franciscans s’esperava que fossin més indulgents durant la inquisició; però, alguns s’hi atiaren també amb força. El comtat de Foix no es rendí mai. S’integrà a la corona de París (Enric IV, nascut a Pau) només per manca de descendència del darrer comte (i rei de Navarra), el 1607, per un pacte que així ho preveia arribat el cas.


OLIBÁN (=Oliván). Cases senzilles de planta i un o dos pisos, amb murs de pedra vista i teulada de pissarra, excepte en alguna ocasió en que tenen teulades de teula roja àrab. És al vessant de llevant del riu Gállego, al Sobremonte, entre Biescas i Sabiñánigo, una mica més al Nord de Lárrede, i també al Nord, i per sobre el barranc que discorre per la baga, i al NNW, del Peña Oturia. Casa Azón (habitacions), al carrer major (974 33 70 45). Hi ha una vila homònima a La Rioja. De fet, Olibán pertany al municipi de Biescas (des de 1970); però, abans era el nucli principal del municipi, que incloïa Lárrede, Xabierre-Cuarnas, Susín, Orós Baxo, Orós Alto, i Casbas. El poble és mencionat a documents del segle XI. Església de Sant Martí (segle XI). Tradicionalment, i carinyosament, s’ha titllat als habitants de llaminers (i afamats). Olibán té només uns 50 habitants.

ORBAITZETA. Poble menut enmig una boscúria o fageda molt verda, a ponent de la Selva de Irati, i a llevant de Roncesvalles, a la Navarra espanyola. Algunes cases, amb teulada de pissarra (i llucanes), i d’altres, amb teules planes roges d’encaix (de Giraldoni o alacantina). Murades blanques amb detalls de pedra vista. Balconades amb reixa de ferro. No hi havia una fàbrica d’armes en sentit estricte, sinó una de municions. A Azpegi-Iropil hi ha 50 cromlecs i 6 dolmens. És a 3 Km al Nord d’Orbaizeta i a uns 1050 m snm. A la vora el nucli d’Orbaitzeta, 1,5 Km al SE, destaca l’alberg Mendilaz (948 76 60 88). Al mateix poble, hi ha un alberg rural (Txorrota: 948 766 053) i 9 cases rurals més. Pràcticament ho són totes, ja que el poble és un carrer ample amb cases només a un cantó. Venen pa i formatge, a determinades hores.

OS DE CIVIS – LES VALLS DEL VALIRA
És a Espanya i no a Andorra, encara que no ho sembli. En general, s’hi veuen cases de murs a pedra vista i teulades de pissarra amb balconades de fusta. Os de Civis forma part del municipi de 170 Km quadrats, i uns 800 habitants, creat el 1970, de Les Valls del Valira, que comprèn: Anserall (festa major, el primer diumenge de setembre), Arcabell (festa major, el primer diumenge d’octubre), Argolell (festa major, el segon diumenge d’octubre), Ars (festa major, el segon diumenge de novembre), Asnurri (festa major, el tercer diumenge de setembre), Bescaran (festa major, el segon diumenge de novembre), Calvinyà (festa major, el segon diumege de juliol), Civis (festa major, el tercer diumege d’octubre), La Farga de Moles (festa major, el 15 d’agost), Farrera dels Llops, Sant Joan Fumat (festa major, el darrer diumenge de maig), i Os de Civis (festa major, el darrer cap de setmana de juny). El terme arriba fins el Pic de Salòria, el del Punçó, i gairebé fins la Seu d’Urgell. Hi ha esglésies romàniques pintoresques: Santa Eulàlia d’Asnurri, Sant Cerni de Tavèrnoles (Anserall), Sant Martí D’Ars, Sant Martí de Bescaran, Santa Eugènia d’Argolell, i Sant Pere (a Os de Civis). A la Farga de Moles, a Cal Cotet, tallen la pedra artesanalment. A Bescaran, a Cal Blasi, hi ha una exposició d’escultures de Phillipe Lavaill, i ceràmiques de Carme Invernon. Turisme rural a Bescaran 973 35 03 01 (Cal Penya); Calvinyà 973 35 28 09 (Cal Serni), 973 35 21 36 (Can Guilló); i a Civis 973 35 28 09 (Cal Fuster). Esports d’aventura: 00 376 82 63 00. Zona de contraban i de bolets. OS DE CIVIS és a uns 1650 m, a la confluència dels rius Setúria i Salòria que hi formen l’Aós. Té uns 100 habitants fixes, més els que hi tenen la segona residència. Font dels Carrabiners, castell/ermita de Santa Margarida, i església de Sant Pere. Hotel Val Valira 973 369 140. La comunicació amb Rialp és força complicada o intricada, pel Coll de Conflent, i només es pot fer en tot terreny o vehicle lleuger (moto, bicicleta). La via d’accés normal es fa per Andorra, per Aixovall, sobre Sant Julià de Lòria. Passejades a cavall (hípica).


PANTICOSA. Municipi famós, sobre tot pel balneari (des de temps de l’emperador romà Tiberi). El 1878, s’hi restablí, però sense fer massa cas de la disciplina del balenari, d’una tuberculosis severa, Don Santiago Ramón Cajal, als 26 anys. Acabava de tornar de Cuba, on va agafar, a més, disenteria i paludisme. El poble té 3 nuclis: Panticosa (1180 m snm, a la riba del Caldarés), Baños de Panticosa (1630 m snm, a la vall del Tena, 5.5 Km al NE del nucli principal) i Pueyo de Jaca (1090 m snm, a la riba del pantà de Bubal, 1.5 Km a l’WSW del nucli principal). Mercat medieval 7-8 de juny. Llac (busseig, kayacs). El Formigal (estació d’esquí) pertany a aquest municipi. Del 13 al 15 de juliol, festival d’humor. Hotels de 2 a 5 estrelles. Als Banys, a part els hotels de 4 i 5 estrelles, hi ha un refugi: Casa de Piedra 974 487 571. Al Pueyo de Jaca, hi ha un alberg: Vista Alegre 974 487 045. I un hostal: Casa Escolano 974 487 015. A Panticosa hi ha hotels: Sabocos 974 487 488, Escalar 974 487 008. I supermercat, pastisseria, forn de pa, carnisseria. L’entrada al balneari val uns 25 euros, extres a part. L’aigua sulfurosa és tractada amb una mica (0.5 – 1.7 ppm) de Clor. Actualment, el complex pertany a la filla de l’arquitecte Moneo, el qui va dissenyar els edificis nous d’avantguarda del complex hoteler. Les cases del poble principal (Panticosa) són de mur de pedra vista, amb teulada de pissarra grisa, amb nombroses llucanes i algun folre de fusta al capdamunt de la façana, a l’estil alpí, i separades, tot i que poc, les unes de les altres; i amb tres o quatre pisos, o menys (les més antigues). Crida l’atenció un banc de pedra al desviament que dóna al poble i que hom anomena “la posada de las almas”.

PARDINES. Poblet del Ripollès oriental, entre la Serra Cavallera i el Taga (al Sud), i el Puig Cerverís (al Nord). Cases de planta i dos pisos, de murs de pedra vista, robustos, tocant-se unes a les altres, amb teulada de pissarra i balcons de reixes de ferro. Pinedes de pi roig, rouredes, fagedes. Pastures, bestiar (vaques, ovelles, porcs, gallines, conills). La proximitat de les muntanyes de 2000 m fa que tingui un clima més fred del que li correspondria per l’altura (1200 m). Cereals, patates, farratges.

PERTHUS. Apart de ser un pas o coll (de Panissars), és el nom del municipi corresponent, mig a la part francesa (cantó de Ceret, Vallespir), mig a la part espanyola (Alt Empordà), al peu occidental de les Alberes. En llatí vol dir “pas estret”, tot i no ser-ho pas massa d’estret. Té uns 600 habitants però és molt petit (4 Km quadrats). Cases de planta baixa i un o dos pisos, petites, amb teulada de teula roja àrab, i murs blancs o, a vegades, ocres. Cases tocant-se unes a les altres. Carrers estrets. La Jonquera n’és una rèplica a la banda ja plenament espanyola. Els voltants de la fortalesa de Belleguarde, erigida al segle XVII, i la part Sud-Est del casc urbà, són a la banda espanyola. L’any 218 a.C. Hanníbal creuà el pas amb els famosos elefants camí de Roma. Actualment hi ha visites guiades de la Belleguarde, i també dels pous de la fortalesa. Ruïnes d’un monestir del segle XI, al costat del cementiri militar del segle XVIII, amb vestigis del monument romà a Pomei, calçada romana, i fortificacions modernes (bunkers) abandonades, tot al coll de Panissars.

PLAN. Poble pirinenc amb la majoria de cases de teulada de pissarra, amb llucanes, i parets de pedra vista, amb balconades de fusta o de reixa de ferro. És al Sobrarbe, a la riba del riu Cinqueta, a uns 1120 m snm o més. Gairebé tots els joves del poble volgueren imitar una pel•lícula americana i varen emprendre un dia un viatge col•lectiu (donat a conèixer per la televisió), per anar a cercar muller. Parlen un dialecte anomenat chistavín. Mines de ferro, explotades en temps dels romans. Plan, San Juan de Plan (més nou) i Gistaín disten, els tres, 1 Km entre si. Museu etnogràfic a San Juan. El Valle de Gistaín comprèn també el poblets de Saravillo, Sín, Serveto i Señés. Festa major, el 8 de setembre. Llegenda d’una reina móra, encantada, al llac del mateix nom, que es troba a 1900 m snm i a 4 Km al SSW del poble de Plan. A San Juan de Plan, Hotel Casa Anita 974 506 211, i turisme rural. A Plan, farmàcia i botiga de queviures.

PLANOLES. És el poble gran (300 habitants), entre Ribes de Freser i la collada de Tosses, al Ripollès. Cases de pedra vista, amb teulada de pissarra, i balcons de reixa de ferro; però, també hi ha algunes cases de teulada de teula roja àrab, i n’hi ha de murs arrebossats de color clar. En general, planta i dos pisos, però n’hi ha de fins amb cinc pisos. Casino, bars, hotel de vacances de la Generalitat “Pere Figuera” (972.73.61.77 - 972.73.64.31), residència marista (972.73.60.67). Càmpings, apartaments, turisme rural. Queviures. A més de Planoles, el municipi compta amb el poblet de Planés i els veïnats dispersos de l’Aspre, Can Fosses, Cruells, Les Casetes, El Molí, El Puig i el Serrat. Hi estiueja la família Bou (d’Indústras Agrícolas i del Centre Excursionista de Catalunya), que ha editat un llibre autobiogràfic que es troba a les botigues del poble. Mines d’antimoni. Boscos, ramaderia. Bolets.

PONT DE SUERT. Nucli antic de poble molt rònec, ombrívol i fred, de cases tocant-se, de pedra vista i arcades baixes, amb murs molt robustos. Part nova, de cases altes i grans, tocant-se unes a les altres (excepte al barri del Nord o del Roser), de fins a cinc pisos. Amb façanes acolorides. Gairebé sempre, teulades de pissarres amb moltes xemeneies i algunes llucanes. Diuen que “suert” també vol dir “pont”. La comarca va ser conquerida als àrabs pel comte Guillem, cosí de Carlemany. Patrimoni romànic molt famós (Vall de Bohí-Taüll). Ha anat pertanyent, en el decurs de la història, a Navarra, a Aragó i a Catalunya (comtat de Barcelona). Molt mapes cauen en l’error de fer passar la carretera a Cirés pel barri antic (per la plaça de l’ajuntament), i fa por de passar-hi fins i tot als ciclistes, de tant estrets com són els carrers d’aquesta zona. Pont de Suert és just a mig camí entre Irún i Llançà (a la transpirenaica de Jordi Laparra). És a la vall del Noguera Ribagorçana. Va ser seu de la planificació de la xarxa hidroelèctrica d’ENHER, en temps de l’enginyer Victoriano Muñoz Oms (a mitjans de segle XX). El nucli antic (medieval), molt auster i ombrívol, resulta un racó de fresca els dies més calorosos a l’agost; i sembla ser d’un altre món. Les festes (nocturnes) són molt concorregudes i força sorolloses, i es celebren la primera setmana d’agost. És la capital de l’Alta Ribagorça i, tot i ser a Catalunya, al mercat (divendres) hi acudeixen gent de molts poblets de la franja (ja a Aragó). Hi ha una botiga de bicicletes (Yeti: tlfn. 973 69 10 19), poc més amunt de la parada d’autobusos (Alsina Graells). Hi ha un esplèndid club nàutic, a la riba aragonesa de l’embassament d’escales (al terme de Bonansa), on es poden llogar piragües, kayaks, i llanxes motores (esquí aquàtic). Hotels i fondes (Canigó, Cotori, Costa, Isard, Mestre, Modesto, Pedrís, Prades). És ben curiós que “cotori”, en rus, vulgui dir “quina?”. Per exemple, “cotori i txas?” vol dir “quina hora és?”. Apartaments (Mirabet: 973 691 091 / 973 690 336; La Faiada: 973690202). El balneari de Caldes de Bohí i l’estació d’esquí de Bohí no són pas massa lluny. Al poble, hi ha moltes botigues. Escola d’escalada (riba de ponent cap el Nord). Rafting. Altres esports d’aventura (www. raconsdelpirineu.com). Piscina i poliesportiu. Piscifactoria, al Sud del nucli urbà (amb llúdrigues). Tres tallers de cotxes. Biblioteca (vora l’església vella). Església moderna de l’Assumpció (1955), edificada després que l’anterior s’incendiés. Ofici principal de diumenge amb acompanyament musical molt digne. Seu del consell comarcal, mossos d’esquadra, i supermercat (Plusfresc). Hi ha un munt d’excursions a fer des del poble: Sant Gervàs, i Faiada de Malpàs (i itinerari de fauna per Montiberrri), des de Viu de Llevata i Adons. Vall de Bohí i Parc nacional d’Aigües Tortes (i “carros de foc” = ruta que enllaça uns quants refugis d’alta muntaya). Caldes de Bohí, estany de Cavallers i Besiberris. Durro i el Corrunco. Senet, Port de la Gelada, i Barruera. Poble d’Aneto i estany Llausset (i Coll de Vallivierna). Cim de Mulleres, des de la boca Sud del Túnel de Vielha. Sopeira, Cornudella de Baliera (al Nord d’Areny), dolmen de la Rovira del Fornó, i cases de Soperún. Vilaller, Monatuy i mines d’urani. Camí de l’Aigua, des del poble, fins a Llesp, almenys. Buira, i cap de la Serra de Buira, fins Bonansa. Cirés i Gavarret. Bonansa i Castarner. Les Paüles, La Münia i Turbón. Ventolà. Gotarta, Igüerri, Irgo, Iran, i Llesp. Passeig al costat del riu, pel cantó d’Aragó, amunt, fins el càmping (per la baga de Mirabet, amb les fonts del Ronyò i del Portell). Sant Salvador de Sarroqueta. Els “pedals de foc” passen per Pont de Suert. És un circuit vtt que va des de la Vall d’Aran a Pont, Espot, Montgarri i Vall d’Aran. El municipi comprèn els poblets següents:

1. Abella d’Adons
2. Adons
3. Beguda d’Adons
4. Bordes
5. Casòs
6. Castellars
7. Castilló de Tort
8. Corroncui
9. Erillcatsell
10. Erta
11. Esperan
12. Gotarta
13. Igüerri
14. Iran
15. Irgo
16. Llesp
17. Malpàs
18. Peranera
19. Perves
20. Pinyana
21. Sarroqueta
22. Ventolà
23. Viu de Llevata
24. Viuet


PORT BOU. És el municipi més septentrional de la Costa Brava. Les cases del poble són senzilles, amb teulada de teula roja àrab. Les façanes són arrebossades de diferents colors; però, potser hi domina l’ocre. Hi ha petits terrats i balconades amb reixes de ferro. Lo més peculiar del poble és que és molt atapeït i pendent. Les cases tenen de dos a set pisos. Segurament, el nom deriva de “port amb pou”. L’estació del tren hi és des de 1872. El poble es va anar formant al peu de l’estació. L’edifici actual de l’estació data de 1929. La població no s’ha expandit (700 m d’ample a dalt per 300 m de fondo fins el mar), i ha conservat força el caràcter de poble sense urbanitzacions. Colera, un antic municipi, es va agregar a Portbou des de 1885 a 1934. El llindar fronterer amb França passa una mica més al Nord de la Punta de l’Ocell, vora el mar, i, terra endins, pel Puig de Cervera (192 m snm), Coll dels Belitres (165 m snm i per on pasa la carretera), Coll del Frare (236 m snm), Puig de la Farella (364 m snm), Quer Roig (672 m snm), Coll del Suro (539 m snm), i Coll dels Tarabaus (624 m snm). Aproximadament, a partir d’aquest indret el terme de Portbou deixa de ser frontera amb França i ho és amb el terme de Colera, cap el SE, amb el Puig de l’Ossetra (558 m snm) i després, cap a llevant, amb el Puig del Falcó (372 m snm), Coll del Frare (250 m), per on passa la carretera, i Puig del Claper (232 m snm). Hi ha, doncs, dos colls del Frare, un al Nord i l’altre al Sud del poble. A Portbou hi ha port esportiu, embassament, mercat municipal, botigues, bars (Tiburcio), teatre, local d’associacions, centre cívic (Herrero), llar d’infants (Barrufets), escola de primària CEIP Sant Jaume, farmàcia, bancs, queviures, i molt de mar (badia) i tramuntana. Església vora l’estació, projectada per Joan Martorell (1879). Dolmen (Farella). Un personatge de la vila fou Frederic Marés, el famós escultor. Hi nasqué el 1893. (Morí a Barcelona el 1991). Va estudiar a París i a Roma. Endegà restauracions i el propi museu (vora la catedral de Barcelona). S’especialitzà en escultures clàssiques i religioses. Una escultura seva (“nen amb peix”) es pot veure al capdvall del carrer que du el seu nom, a la confluència amb el passeig d’Enric Granados. A l’eslgésia, la verge és d’ell, també. Un segon personatge fou el filòsof i historiador alemany Walter Benjamin. Hi morí el 27 de setembre de 1940. Una escultura (de Dani Karavan), al poble, i un panell, al peu del Quer Roig (o cim de les Orelles de la Mula), el recorden. Un tercer personatge és Fabià Estapé, famós rector de la universitat de Barcelona de 1969 a 1976. Nasqué a Portbou el 1923. Advocat i economista, col•laborà en el pla de desenvolupament del govern de l’estat, amb Laureano López Rodó (1971-1974). Durant la transició, simpatitzà amb Comissions Obreres i amb el PSUC. I també amb l’alcohol. Ha escrit almenys una dotzena de llibres de caire històric i de perspectiva econòmica, i ha participat en moltíssimes tertúlies radiofòniques i televisives. Un quart personatge de Port Bou és Maria Mercè Roca. Hi nasqué el 19 de juliol de 1958. Ensenyà català. Ha guanyat diversos guardons literaris. Ha escrit nombrosos contes, novel•les i també algun relat per a televisió (Secrets de Família, Rosa). Diputada d’ER. http://www.escriptors.cat/autors/rocamm/ Finalment, Paula Ribó i Elisabet Bargalló (nascudes a Port Bou, ambdues l’1 de juliol de 1998) són actrius de doblatge (infantil).


PORT DE LA SELVA. Port pesquer i turístic de la zona nord del Cap de Creus, segregat, en temps de Carles III, del municipi de la Selva de Mar. Cases blanques, com les de Cadaqués, però no tant irregulars. Tenen fins a tres pisos, de mitjana. Façanes arrebossades de blanc, amb balcons d’obra i reixes de ferro. Les cases estan juntetes i formen de tres a sis rengles paral•lels a la costa marítima. Ni rastre, però, de la selva. Devia haver-hi hagut un alzinar. El més famós del poble són les anxoves. Al seu terme, hi ha el monestir de Sant Pere de Rodes (entrada gratuïta els dimarts), a 530 m snm. Data de l’època tardiromana, i va independitzar-se al segle X. Hi ha un dolmen prop del Mas de la Pallera, al Sud de la cruïlla de la carretera a Vilajuïga amb la de Sant Pere de Rodes. El Port de la Selva va ser poble d’estiueig dels poetes Segarra i Foix. Al poble hi ha càmpings, fondes i un supermercat (Valvi; c/ Llançà, 7). Per a més informació: www.portdelaselva.net


PUIGCERDÀ. Si bé és ben bé al mig dels Pirineus Orientals, només de refiló el toca una variant de la transpirinenca de Jordi Laparra. Potser perquè ja preveia que el tren no hi aniria durant uns anys (i als autobusos alternatius no admeten bicicletes). És la capital de la Cerdanya (mig França, mig Espanya). Centre d’estiueig de categoria. En general, edificis més o menys adossats, de planta i quatre pisos, sempre amb teulada de pissarra. Alguna llinda o balconada de fusta o alguna pedra vista donen un aire muntanyenc a les cases. Més que pel famós tractat dels Pirineus, el 7 de novembre de 1659, va ser pels acords posteriors presos el 1660, que el Rosselló, Vallespir, Conflent i Capcir i part de la Cerdanya (33 poblets) passaven a França. Havien parlat de quedar-se Puigcerdà, el Cadí, Bagà i Organyà també; però la bondat de la boda reial en perspectiva o ja consumada va fer retractar-se a Lluís XIV. Una queixa posterior de Felip IV (per suggeriment de Miquel Salvà) al rei Lluís XIV, aquest darrer aclarí que, ja que Llívia no era un “vilage” sinó una vila, quedava fora del tractat i seguia essent espanyola. En les petites disputes vora Puigcerdà entre els dos països, sempre sembla que els francesos tinguin les de guanyar: es queden l’aigua de l’estany Lanoux (=Lanós) que vessarien al Querol, afluent del Segre, si bé a canvi i potser només en teoria ho compensen una mica fent vessar per un tub l’aigua del rec d’en Garcia, que ve de llevant del Coll de Puimorén, cap el Querol; es queden terrenys fronterers cada cop més cap el Sud; intenten donar la nacionalitat francesa als habitants d’alguns pobles fronterers; deixen que els incendis passin a Espanya després d’haver-los provocat i es queden de braços creuats amb l’excusa d’estar de vaga; prohibeixen l’ús del català i les institucions catalanes en territori francès. Transcriuen o afrancesen els topònims catalans. I posen rètols a les escoles com aquest: “Soyez propres, parlez français”. Però si bé històricament ha anat passant tot això, ara estan molt orgullosos de l’hospital de Puigcerdà i del gran supermercat de baix. Potser lo més famós de la vila és el llac (artificial); però pocs saben que el va fer fer el rei Sancho de Mallorca l’any 1310. Sobre el Mont Cerdà, el rei Alfons II d’Aragó (el Cast) va fer construir la ciutat, el 1178 (en terrenys comprats al monestir de Cuixà). Hi ha un hospital, farmàcies, botigues de tota mena, escoles i biblioteca, i força hotels (Avet Blau, Belvedere, Estació, Lago, Martinez, Prado, Puigcerdà, Terminus, Villa Paulita). M’han recomanat l’Hotel Park a la carretera a Barcelona (tlfn. 972 88 07 50). A Puigcerdà hi ha poliesportiu, pista de gel, hípica, golf, i aeròdorm esportiu (Sanavastre-Soriguerola, amb rumb 07-25). En principi, està comunicada per tren amb Barcelona, des de 1922 (per Ripoll) i amb Toulouse (per la Tour de Querol). El túnel del Cadí (per sota el Moixeró) ha fet molt fàcil l’accés des de Berga, almenys quan no hi ha embussos. La zona de Puigcerdà és un centre de possibles excursions a Andorra (Envalira), Porté-Puymorens, la Molina, el Cadí i el Moixerò, serralada nord de la Cerdanya (Tossa d’Alp), Capcir (les Bulloses, Carlit, Formigueres, els Angles, Madres, Fontrabiouse, Espousouille, Puigvalador, Montlluís); Gorges de Tohés, Cambredase; forn solar d’Angoustrine; piscina d’alt rendiment esportiu i pistes d’esquí a Font Romeu. Té les termes de Dorres molt a la vora, i les de Lló i Saint Thomas una mica més lluny. La volta vtt a la Cerdanya és un circuit més o menys variable entre La Seu d’Urgell i Puigcerdà i passa pels dos cantons (Nord i Sud) de la conca del Segre. Botiga de bicicletes a Puigcerdà, a la plaça major o Cabrinetti, 6 (Bicicletes Cerdanya: tlfn. 972 880 396). O a la carretera a la Seu: Bicicletes Casas (tlfn. 972 881 252). Bugaderia a Llívia, a la plaça major, 972 896 212.


PUILAURENS. Poblet a la Fenolleda, que, de fet, és al municipi de Lapradelle-Puilaurens, a llevant d’Axat. És famós pel seu castell càtar. Cases senzilles de planta i un o dos pisos. A vegades, murs a pedra vista; a vegades, arrebossats de blanc. Teulades de teula roja àrab. Església (de Sant Llorenç), del segle X. El senyor de Fenouillet (Guillaume de Peyrepertuse) resistí contra Simó de Montfort. El 1250, el castell passà del rei d’Aragó (abans havia estat del monestir de Cuixà) a la corona francesa (Lluís IX). Després del tractat dels Pirineus, el castell va ser abandonat. Durant el segle XIX, va servir de presó. Jaciment magdalenià a la Grotte de l’Oeil. Camí botànic al peu del castell, que és a uns 700 m snm. Hi ha una llegenda sobre una dama blanca que es passeja entre els merlets del castell les nits de lluna vella.

RABÓS D’EMPORDÀ. Poble entranyable de l’Alt Empordà. Cases amb teulada de teula roja àrab. Murs, a vegades, a pedra vista, a vegades, arrebossats de gris, de blanc o de rosat. Finestres normals o grans finestrals. Cases de molt diferent mida i formant un puzle. La història del poble està molt lligada a la del monestir de Sant Quirc de Colera, fundat el 935. Els senyors del poble depenien del bisbat de Girona. El 1242, la vila passà a ser propietat al monestir i ja no dels comtes d’Empúries. El 1592, i fins el 1835, depengué de l’abat de Besalú. El terme té gairebé 500 Ha conreades. Cooperativa agrícola. Aquí s’hi va descobrir la primera penetració a Espanya de la plaga de la fil•loxera (1879). Molt temps després, tornà a haver-hi vinya (amb porta-empelts americans). També hi ha farratges, oliveres, cereals, suredes, i alzinars. Hi ha 105 Ha de pastures (vora els fondals) i unes 200 Ha de bosc. Hi ha porcs (900), vaques (600), gallines (6000). I uns 130 habitants censats. (Abans de la fil•loxera n’hi havia 550). Les cases de pedra solen ser dels segles XVII-XVIII i XIX. Església del poble, d’estil romànic, acabada el 1313. Muralles del segle XIV, també. Festa major, el 7 de gener (Sant Julià). Festa petita, el 15-16 de maig (Sant Isidre). Dolmen de la Coma de Felis, dolmen de Solà d’en Gibert, dolmen de la Devesa d’en Torrent, dolmen de les Comes Llobes. Menhir de la Pedra Dreta del Mas Roquer. El monestir de Sant Quirze de Colera data del segle IX. Libenci i Assinari, a les ordres de Carlemany, varen foragitar els sarraïns d’aquesta franja de solell de l’Albera (=Leocarcari). L’esplendor del monestir començà a declinar al segle XV. Amb la desamortització de Mendizábal (1835), el monestir passà de l’abat de Besalú al general Nouvilas (que el comprà a bon preu).


RIBERA DE CARDÓS. És un municipi de la Vall de Cardós, que es trobna de Llavorsí en amunt, anant cap el Nord. El terme té uns 300 habitants. És al Pallars Sobirà. Ainet de Cardós, Anàs, Bonestarre, Cassibrós, Lladrós, Estaon, Surri i Tavascan en són agregats al nucli principal. Cases de pedra vista i teulada de pissarra; a vegades, amb pius paraneus i, a vegades, amb llucanes petites; a vegades, amb balconades de fusta. Esglésies del segle XII. Festa major, el 12 de juny. Consultori mèdic. Hotel Puitavaca, a Ainet (973 62 30 78). A Ribera de Cardós, Pensió Sol i Neu (973 62 31 37) i Hotel Cardós (973 62 31 00). Càmping, a Ainet i a Ribera. Hípica, a Lladrós. Esquí de fons, a Esterri de Cardós. Hotel els Estanys Blaus, a Tavescan (973 62 31 78).

RIBES DE FRESER. Poble de carrers estrets, amb cases de planta i de tres a quatre pisos, en general; arrebossades, amb balcons de reixa de ferro, d’estil sobri, amb algun petit detall, a vegades, de fusta, o de pedra vista. Teulades de teula roja àrab. A la part més antiga, ja tenen més murs de pedra vista i menys altura. Ribes és al Ripollès, al Nord de Ripoll. Abans, el riu es deia Fresser, ja que hom creia que per la fressa que feia se’l nomenava així, i es criticava als de Barcelona perquè no sabien català. Algú va girar la truita i ara sembla que ningú recordi que es deia així abans. De fet, a Ribes també conflueixen el Rigard i el Segadell. Ribes té uns 2000 habitants. Al segle X, pertanyia al comtat de la Cerdanya. El municipi comprèn també Batet, Bruguera, Ribes Altes, i Ventolà. Hi ha una deu d’aigua explotada per a alimentació (Aigües de Ribes). Hi havia hagut fàbriques de teixits i de paper, explotacions mineres (coure, ferro, níquel) i pedreres de ciment, calç i carbur càlcic. La pagesia viu de les vaques, principalment, i també dels bens, i del bestiar (aviram, conills, porcs) criats a casa. Hi ha una empresa hidroelèctrica. Les rodalies han donat dos homes destacats de l’actualitat (i cosins entre sí), Josep Vigo (botànic) i Pere Vigo (polític d’Esquerra Republicana). A Ribes també hi nasqué Joan Triadú (1921), eminent filòleg i catalanista, fundador del CIC, de l’escola Thau, d’edicions Proa, d’Òmnium Cultural, i escriptor en prosa i poesia, resident a Barcelona (†2010). Però, malgrat tot, el més famós de Ribes és el restaurant (i hotel) dels Caçadors, 972 72 79 77. Hi ha hotels de luxe: Sant Antoni, 972 72 70 18 /972 72 74 00; Resguard dels Vents 972 72 88 66; Prats 972 72 70 01; i n’hi ha de més econòmics: Catalunya Park 972 72 71 98; Catalunya 972 72 70 17. El mercat és el dissabte. Hi ha forn de pa, pastisseria, carnisseries, xarcuteries, dietètica, farmàcia, supermercat, ferreteria, fusteria, empreses de construcció, de manufactura de paper i plàstic, i tèxtil. Botigues d’esquí i esports, (i ciclisme: Marc 972 72 73 39/ 615 62 03 94). Guies de muntanya pels Pirineus i els Atles: Atlas Natura, 610.32.08.67. Són molt conegudes les muntanyes que volten el poble: Taga, Sant Amanç, Comarmada. I també el cremallera que duu a Núria des de Ribes, tot passant per Queralbs.

RIPOLL. Vila d’uns 10.000 habitants, ubicada a la confluència de les valls del Freser i del Ter. Cases de planta i tres pisos, en general. Façanes arrebossades, de diversos colors poc vistents, amb relleixos (lligades), frisos, o paraments que solen trencar la monotonia. Finestres quadrades; però, a vegades, en volta a dalt, i de mida diversa. Teulades de teula roja àrab (=catalana). Bressol de la Catalunya espanyola. Va ser el nucli de la reconquesta en temps de Guifré el Pilós (†897). Aleshores s’hi establiren el monestir de Ripoll i el de Sant Joan de les Abadesses. L’empremta humana data des de l’edat del bronze tardana (dolmens). Els romans s’hi establiren tard. Hi ha restes visigodes també. Etimològicament, Ripoll potser derivi de “RIP, poi” (descansi en pau, després), o del que oficialment es reconeix, de “ripa” (ribera) “poi” (=pollancre). O, encara, de “ripa” i “poli” (del cel). És a dir, equivaldria, segons aquesta darrera interpretació, al mot mixta català-euskera “ribagorça”. El 1032, el monestir de Ripoll era dirigit pel famós abat Oliba. El terratrèmol de 1428 afectà força els murs de l’obra primigènia del monestir, que es va anar refent durant el segle XV. Durant els segles XVI, XVII i XVIII, hi hagué treball per a forjadors, serrallers, clavetaires, ferrers, i, especialment, per als fabricants d’armes. També hi havia indústria tèxtil i alimentària (farines, xocolata). A principis del segle XIX, els ripollesos deixaren de pagar els delmes a l’abat. Les guerres carlines i els francesos malmeteren força la vila (1813-1839). El 1880, arribava el tren a Ripoll. (El 1929 arribava a la Tour de Querol). A finals del XIX, el bisbe Morgades, de Vic, encarregà la reconstrucció definitiva del monestir, a Elies Rogent. Actualment, a Ripoll hi ha indústria metal•lúrgica i tèxtil (en crisi). Hi ha pastures per a vaques, cereals de secà, horts, bolets, patates, ramaderia, papereres, mines (guix, carbó, ferro). Jutjats, mossos d’esquadra, hotels, farmàcies i tota mena de comerços. Botigues de bicicletes: ** c/ Progrés, 14 - Sport Tornasol 972 700 431 (lloguer, guies, taller). ** c/ Prat, 7 - Casa Vila 972 700 340. ** Carretera de Barcelona, 27 – Tecnobici: 972 714 252. ***Tintoreria Ribas Buixadé c/ JMª Pellicer, 65 972 701 506.

RONCESVALLES. Conegut en euskara com a Orreaga, o, en francès, com a Roncevaux. Queda ubicat al peu del coll de Ibañeta, en una zona molt humida i esponerosa, de fageda. És un centre religiós (col•legiata) i turístic que acull bona part dels peregrins del Camí de Sant Jaume (=de Santiago). Al Collado de Ibañeta hi ha clavades moltes creus, en record de la derrota de les tropes de l’emperador Carlemany a la batalla (778) contra els sarraïns. Va ser poc mortífera gràcies a Roland, nebot de l’emperador, qui tocà de manera insistent a retirada, amb el seu corn. Carlemany va prometre que sempre més hi haurien creus clavades en aquest coll. I així s’ha complert, en memòria seva, fins ara. El que no està clar ara són els detalls de la lluita. Sembla ser que Carlemany anà a Saragossa, després de destruir les muralles de Pamplona, per aliar-se amb Sulayman al-Arabi, qui s’havia rebel•lat, aparentment, contra Abderraman I. El volia anar a suplantar com a emir de Córdova. Però, al final, Sulayman no va cedir Saragossa a Carlemany, a canvi de l’aliança per fer-se amb l’Al-Andalus. La batalla de Roncesvalles va tenir lloc a la vall al Nord d’Ibañeta (Valcarlos) el 15 d’agost. L’emboscada contra les tropes carolíngies la varen fer vascons aliats amb els àrabs. Diuen que el cadàver de Roland és enterrat a la capella del Sant Esperit, a migdia del gran monestir. Al panteó reial hi ha enterrat el rei Sancho el Fuerte, que morí el 1234, i feia 2 m 25 cm d’alçada. Ja no hi ha la botiga de queviures a Roncesvalles. Cal anar a Burguete (Auritz) per comprar a preus assequibles, o bé al forn, o bé a un camió que els migdies ven allí peix i fruita. Les arbredes dels marges de la carretera a Burguete són monumentals. La creu típica de Roncesavlles és amb la punta de dalt torçada, com el mànec corbat de bastó de pastor. El centre religiós té el seu origen als segles XII i XIII, com a dependència del bisbat de Pamplona. Etimològicament, Orreaga deriva de “vall plana del riu Erro” i Roncesvalles també. Però, en origen, el topònim s’aplicava a Burguete (=Auritz). Hi ha un alberg juvenil (per als peregrins amb cartilla, que es demana en una oficina especial molt a la vora), un camping militar per als peregrins (amb dutxes), un alberg privat (Casa Sabina) i un gran refugi depenent del priorat/col•legiata: Refugio Itzandegia, Casa de Beneficiados (tlfn: 948 76 01 05). Hi ha un bar privat: La Posada. La font és pujant o arribant a ma dreta, vora uns bancs, abans de l’alberg.

ROQUEFIXADE. Poblet molt lluminós, a l’Ariège, a llevant de Foix, a uns 800 m snm. Té uns 150 habitants. Castell del segle XIII, enfilat sobre una roca, que fou refugi de càtars. Gran plaça quadrada al mig del poble, amb una font al mig. Cases senzilles, de planta, primer pis i engolfes (amb finestretes). Parets arrebossades de colors clars, o, algunes, a pedra vista. Alguna porxada i algunes finestres i balconades de fusta. Teulades de teula roja àrab. Bestiar i, en especial, oques. Festa major el primer diumenge de juliol. Gîte d’étape Le relais des Pogs 0561 01 14 50. Gîte Saint-Dizier 0561 01 18 17. Gîte de Roquefixade 0561 03 01 36. Personatges del poble : Yves Marais (escriptora sobre els càtars, i professora a Toulouse)


SADERNES. Hostal, càmping i bar. 972 68 75 36. Petit grupet de cases a pedra vista, de teulada ampla, de teula roja àrab, i murs gruixuts, amb molt d’espai entre les finestres. Església romànica del segle XII. És al terme de Sales de Llierca. És ja a la Garrotxa, al Nord de Montellà i Montagut, i a la riba del riu Llierca, que baixa dels gorgs de Sant Aniol. Oriol de Tortellà es va casà, el segle X, amb la germana del comte Tallaferro. El castell encara és habitat. A part Sales de Llierca, i Sadernes, el municipi té els veïnats de Gitarriu, Sant Grau d'Entreperes i Sant Miquel de Monteià.

SAINT-BERTRAND-DE-COMMINGES. És un poble famós pel seu gran monestir o abadia. Les cases del poble són més o menys senzilles, de planta i primer pis, amb teulada de teula roja àrab, parets a pedra vistes, a vegades, i, a vegades, amb finestretes a les engolfes. L’any 72 a. C., el poble va ser conquerit pels romans als convènes (celtes), i rebé el nom de Lugdunum Convenarum. Bertrand de l’Isle, nét del comte de Toulouse, va fer edificar la basílica (Saint Just de Valcabrère) en aquest indret de pas (camí de Sant Jaume), i va anar a viure al poble, l’any 1063. El 1120, Bertrand de l’Isle Jourdain va fer edificar la catedral sobre l’antiga acròpolis. El lema de l’obra era “omnis amor tecum”. Va morir el 1123. El 1175, va ser canonitzat. Aleshores, el poble va prendre el seu nom actual. La catedral (de Nôtre Dame), després de les obres de Bernat, va ser remodelada pel papa (i antipapa) Climent, el segle XIV; i pel bisbe Mauleon, el segle XVI. És molt visitada pels turistes (15.000 l’any), sobre tot, com a visita afegida de l’estada a Lourdes. El cadiram és preciós. La basílica acull un festival de música sacra (alguns dies de juliol i agost). Un indret proper especial són les coves de Gargas (amb pintures rupestres).

SAINT-JEAN-PIED-DE-PORT. Estada obligada als viatgers que volien creuar els Pirienus per Roncesvalles. Capital de la baixa Navarra, des del tractat dels Pirineus. Castell (del segle XIII), molt vistent, sobre la riba dreta del riu Nive. Mercat els dilluns. Frontó (pilota basca). Cases de la vila, lliures, de murs blancs, amb cantonades de l’edifici, muntants, ampits i llindes de finestres, a pedra vista. Finestres sovint pintades de blanc, però els paravents de vermell o de verd. En general, planta baixa, dos pisos i engolfes (amb finestretes o amb llucanes). Teulades amb teules roges, o bé planes (de Giraldoni o alacantina), o bé àrabs.

SANT JOAN DE L’ERM. Refugi-hotel (La Basseta: tlfn. 973 298 015 – http://www.santjoandelerm.com). Boscos bucòlics (avets, pi negre, pi roig), galls fers, bolets. Ermita nova (aplec el 29 de setembre). Ermita vella (enrunada). Àrea de picnic (fonts, bancs, barbacoa). Pistes d’esquí de fons. Estació d’esquí alpí (Port Ainé) al vessant de ponent del Tossal de l’Orri (cim molt ventós, amb una esplèndida panoràmica). Indret airejat.

SANT JOAN DE LES ABADESSES. A la vall del Ter, és una vila voltada de boscos (pi roig, freixe, roures) i pastures. Cases, en general, de planta i dos pisos, arrebossades de colors suaus, amb algun element que trenca la monotonia, com ara teulades escapçades, cantonades arrodonides, marcs de les finestres o cantonades, o fris, de la base de l’edifici a pedra vista, llinda de finestres arrodonida. Balcons de reixa de ferro. Teulades de teula rodona roja àrab. Al Nord, queda la Serra Cavallera i, al Sur, el Puig Estela. Abadia fundada el 875 per Guifré el Pilós. Hi arribava el tren des de Ripoll. El carril bici (camí del ferro) ocupa ara el que era la via del tren de la RENFE entre la vila i Ripoll, de 1880 fins 1980. Una llegenda diu que el comte Arnau es desplaçada des de Gombrèn, pel forat de Sant Ou, fins al monestir, a visitar afectuosament a l’abadessa de Sant Joan (Emma, filla del comte Guifré). Hi ha conreus, horts, farratges, boscos, ramaderia, indústria tèxtil i cimentera (la primera d’Espanya, endegada per Joan Corominas). A Ogassa i Torralles, hi havia mines de carbó. El tren arribava a Torralles fins el 1967 (quan es van clausurar les mines). Hi ha una ruta de les ermites que passa per Sant Antoni, Santa Llúcia, Sant Ponç i Santa Magdalena. Hi ha una ruta de les fonts: Puda, Prat, Cubilar, Vermells, Cucuts, Pois. El segon diumenge de setembre, hi ha les Pabordes, a les cinc de la tarda (dança antiga). Els caps de setmana darrer de juliol i els primers d’agost, hi ha una representació de la llegenda del comte Arnau, al claustre. Personatges de la vila: Jaume Nunó, autor de la música de la marxa nacional de Mèxic. Joan Maragall escriví la Vaca Cega i d’altres poemes i escrits a Sant Joan, on estiuejava. Pere Planas, fou un dels últims de Filipines. A l’Alberg la Ruta del Ferro, s’hi troben ciclistes normalment. 972 720 495. A Sant Joan, hi ha turisme rural, càmping, pensió, comerços, farmàcia, i queviures.


SANT JULIÀ DE LÒRIA. És la parròquia o municipi més meridional d’Andorra, a la pregona vall del Valira. Cases modernes fins amb nous pisos; però, sempre amb teulada de pissarra. També hi ha cases baixes i xalets amb murs a pedra vista. Cases adossades o lliures, o carrers d’edificis enganxats en part els uns als altres, en general, sense balcons. Comprèn, a més del nucli principal (a uns 900 m snm): Bixessarri, Fontaneda, Auvinyà, Juberri, Nagol, Certers, Aixovall, Aixirivall, i Llumeneres. En total, té uns 9000 habitants. Hi ha plantacions, manufactura i museu del Tabac. Hi havia assentaments ibers i romans, dels quals en són testimonis les monedes que s’hi han trobat d’aquelles èpoques. Església romànica del segle XII.

ANDORRA és una nació fundada per Carlemany, l’any 805. A l’edat mitjana, i fins ara, adoptà la fórmula del coprincipat per sistema polític, segons els pariatges de 1278. Els coprínceps són el comte de Foix i el bisbe de la Seu. De fet, la presidència ordinària dura dos anys i passa alternativament a mans del bisbe i del president de la república, havent mort ja l’últim comte de Foix sense descendència, i passada l’Arièja a la corona franca, i la corona a la república, mitjançant la revolució de 1789. Andorra no arriba als 500 km quadrats. Té llacs de quasi 30 Ha. Totes les valls van a parar al Valira, el riu principal que té dues rames. I més de 60 cims de més de 2000 m d’altura. El cim més alt és el Coma Pedrosa, de 2943 m snm. El país ¡es manté gràcies al turisme hivernal i, sobre tot, gràcies al contraban. La constitució actual data de 1993, any en que el país va ingressar a l’ONU.

SANT LLORENÇ DE LA MUGA. Vila rústica vora el riu Muga, a l’Alt Empordà. Cases tocant-se les unes a les altres, de planta i dos pisos, de murs a pedra vista, amb teulades de teula roja àrab. Balcons amb reixes de ferro. El segle X, es coneixia com a Sanctus Laurentius de Sambuca. Muga significa frontera. Muralles del segle XV, encara en peu. Antigues mines de plom i de ferro. Al segle XVIII, forja reial. Durant la Guerra Gran, els francesos destruïren la forja; ara les runes són sota l’aigua del pantà de la Boadella (o de Darnius). Castell del segle XII. Pont del segle XV. Casal de colònies infantils. Gorgs al riu per banyar-s’hi, a vegades amb contaminació biològica que causa picors a la pell. Personatges: Marià Baig i Minobis (pintor). Menys de 200 habitants. Rutes btt: http://www.angelfire.com/ct/senglanassos/

SAINT-LAURENT-DE-CERDANS (=Sant Llorenç de Cerdans). Poblet del Vallespir, de cases tocant-se les unes a les altres, de planta i dos pisos; a vegades a pedra vista, a vegades mig vista, a vegades amagada sota l’arrebossat. Però sol veure’s la pedra a l’ampit o a la llinda de les finestres. Balcons de reixa de ferro. Teulades de teula roja àrab. Té uns 1200 habitants. Agafa una franja de 650 a 690 m snm. Hi ha Les Toils du Soleil (una fàbrica tèxtil), tallers artesanals, i un càmping. L’església data del segle XII. Gîte de France, on lloguen habitacions per setmanes. Hotel Falgos (04.68.39.51.42). I altres habitacions per llogar.

SANT PAU DE SEGÚRIES. Poble de cases de planta i un o dos pisos. Rara vegada a pedra vista. Finestres amb marc d’obra ressaltat. Balcons de reixa de ferro. Sovint llinda de les finestres en volta lleugera. És al Ripollès, entre Sant Joan de les Abadesses i Camprodon, al costat del riu Ter. Té uns 600 habitants. Càmping. El nucli data almenys del segle IX. Però va créixer com a poble a partir del segle XIII. L’agregat de La Ral data també del segle XIII. Festa major, el primer cap de setmana de setembre (a La Ral, l’últim diumenge d’agost). A La Ral, hi ha una empresa de maquinària electrònica per a planxisteria. El 1152, un terratrèmol destruí moltes cases. Al segle XIV, la pesta negra minvà la població, que encara no passava de 40 habitants. El 1248, el rei Jaume I volia fundar una vegueria a Camprodon. El monestir de Sant Pere de Camprodon no volia deixar la vila en mans del rei. Però, el monarca aconseguí, de l'abat de Sant Joan, el pla de Miralles. En aquest indret, hi establí un nucli urbà, anomenat la Reial (ara La Ral), ja vegueria. Abans del segle XX, l’activitat econòmica era només rural (cereals, patates, blat de moro, farratges, vaques, bens). Hi hagué molins fariners. Al segle XX, s’hi ubicà una fàbrica de ciment, dues petites centrals hidroelèctriques, una d’acabats i tintura de teixits de cotó, una serradora i una planta d’embotits. Hi ha un poliesportiu. Botiga de barrets i boines. Se celebra una caminada popular per una via romana (del càmping al Capsacosta), el darrer diumenge d’octubre. Farmàcia. Queviures, i font, a la plaça de la Generalitat. Mercat els dijous (matí).

SARE (=Sara). Vila al Labort de l’Iparralde, a només 10 Km (al SE) de Saint-Jean-de-Luz. Cases de planta i dos pisos, de murs blancs amb pedra vista a les cantoneres i al voltant de les finestres. Porxades de pedra vista a la planta baixa; torreons o llucanes a algunes teulades, que són en general de teula mixta (romana o bé flamenca) roja o de teula plana d’encaix (de Giraldoni o alacantina). Alguns balconets de fusta i algunes petites finestres, a la part de dalt de la façana. Paravents de les finestres i tirants de fusta de les façanes i biguetes dels ràfecs, pintats de verd o de vermell. Al terme hi ha coves prehistòriques. Diuen que es comuniquen d’alguna manera amb les de Zugarramurdi. Visites guiades, i petit museu, dins les coves (sense arribar a Zugarramurdi): Lezea, Urio Gaina, Urio Behera, Leze tiki, Faardiko harria. Funicular (tren cremallera) al cim de la Rhume (905 m snm), amb vistes magnífiques sobre l’Atlàntic. Museu de pastisseria basca. Personatges de la vila: Alberto Palacio y Elissague (ingenyer de ponts); José Barandiarán (descubridor de les coves); pare Auxular (fundador del euskara escrit, al segle XVII). Té uns 2000 habitants. Ha rebut la denominació de “une des plus belles villes de France”. Tradicionalment, havia estat un centre de contraban. El lema de la vila era “Sara, astia” (=a Sara, es té temps). Visites guiades pel poble (2 h). Boscos, pastures, bestiar (pottoks = cavalls petits típics del país basc). Correus, farmàcies, hotels: Arraya 055954 20 46 // Baratchartea 055954 20 48 // Gijarro 055954 93 44 // Lastiry 055954 20 07 // Pikassaria 055954 21 51 // Portua 055954 22 07 // Poste 055954 20 06 // Trinquet 055954 22 06. Alimentació: Petit Casino, rue Bourg (al costat de l’església, a la part de ponent de la ciutat).

SEIRA. Petit poblet a la Ribagorça. És uns 6 Km al SW de Castejón de Sos, ben bé a la riba de l’Éssera. Té uns 170 habitants, entre el nucli antic, i Albi, Barbaruens i el barri nou vora el riu (la Barceloneta o la Catalana). Cases de planta i un o dos pisos, separades. A vegades, paraments de pedra vista a la base. Algun element de fusta a la façana. Teulades de teula roja àrab, unes, i, les altres, amb teula roja plana, amb ràfec ample. Estils diversos de cases, unes més funcionals, les altres més alpines. Festes el 16 de juliol i el 15 d’agost. El poble és modern, del segle XX. Va néixer per a albergar els treballadors de les obres hidràuliques de la zona. Casa Museu de l’electricitat. Més avall del poble nou, hi ha el tan temut Congosto de Bentamillo (els camions hi passen molt justet per la carretera). Barbaruens és camí de Plan; però, més enllà del poble de Barbaruens, ja els cotxes normals no poden passar, per raons tècniques.

SERRALONGUE (Serrallonga). Poblet del Vallespir, amb cases de planta i pis, les unes tocant-se, les altre lliures, a pedra vista, algunes; les altres, amb arrebossat blanc o ocre o crema. Teulades amb teula roja àrab, o teula roja plana (de Giraldoni o alacantina). Alguns coberts amb coberta de làmina zinc pintada de roig. Hi ha vestigis (camps d’urnes) celtes prehistòrics, i romans, visigots, carolingis, i dels moros. Entre el segle XIV i el XVII, el castell fou dels Rocabertí. Pierre Talrich (1810-1880) destacà al poble, com a poeta. Darrere el poble, cap el NE, hi ha un petit oratori per a conjurar les turmentes. L’oració escollida per allunyar la turmenta era aquesta: “Sant Joan, Sant Mateu, Sant Marc i Sant Roc, guardeu-nos de pedra i de foc. Sant Lluc, Santa Creu i Santa Bàrbara, no ens deixeu”. El Castell de Cabrenc data del 1086, i dominava el terreny de Costoja i de La Menera. L’església de Santa Maria data del 1018.

SEU D’URGELL. Ciutat al peu d’Andorra, al pla sobre la confluència del Segre i el Gran Valira. Edificis tocant-se els uns als altres, amb planta i quatre pisos, de parets arrebossades de colors suaus, amb balconades endinsades a la façana, les més modernes; o amb balconets amb reixa de ferro, les menys modernes. Al casc antic, hi ha cases de pedra vista formant carrerons estrets amb àmplies voltes a la porxada de la planta baixa. La majoria de cases tenen teulada de pissarra, però també n’hi ha de teula roja. Etimològicament, Urgell deu voler dir “lloc on hi ha dos rius”, tot i que els romans en deien Orgia (o Orgellia) i potser la ubicaven on ara és Castellciutat. La Seu és una petita ciutat al límit occidental dels Pirineus Orientals i al peu d’Andorra. És la capital d’una “regió” diocesana que comprèn La Vall d’Aran, les Ribagorces, i els Pallars, a més de l’Alt Urgell (comarca pròpia). Recordem que el bisbe de la Seu és també co-príncep d’Andorra. Sant Ermengol fou un bisbe de gran fama per endegar obra pública al comtat. Morí al caure de la bastida del pont que estava fent construir al que ara es coneix com a Pont de Bar, el 3 de novembre del 1035. Havia estat bisbe de la Seu des del 1010. Nasqué al sí d’una família noble del Conflent. A l’agost es representa el Retaule de Sant Ermengol al claustre de la catedral. La tomba és d’argent amb algun altre metall. Va ser buidada de les restes del sant durant la guerra civil de 1936. És el patró del municipi. El primer bisbe de La Seu hom suposa que fou, en canvi, Sant Just, mort el 28 de maig del 527. Sant Isidor el considerava com un dels més il•lustres bisbes de la cristiandat. La serralada del Cadí es veu força bé des dels voltants de la Seu. Sant Joan de l’Erm, la Serra d’Ares i les muntanyes d’Andorra acaben d’encerclar la petita ciutat. El comtat d’Urgell va ser conquerit entre el 785 i el 790. Els tolosins en nombraren comte a Borrell d’Osona (del 798 al 820). El 834, passà a Sunifred (assassinat el 848). Després d’ell, el comte Salomó manà fins el 870. Aleshores, Wifred el Pilós el substituí. A aquest, el substituí Sunifred II; i a aquest, Borrell II (940-992). Des de finals del segle IX, els comtats ja eren hereditaris i no uns càrrecs temporals. Ermengol I estrenà la dinastia pròpia de l’Alt Urgell, que es perpetuà fins el segle XIII. El territori s’eixamplà cap el Sud, amb la reconquesta, fins a Balaguer (1105). Després, els comtes ja no residiren a la Seu. El 1208, Ermengol VIII va testar en favor de la seva filla Aurembiaix, qui havia de casar-se amb Jaume I. Però no va ser així, perquè el cunyat del comte Ermengol es va apoderar del comtat. Per això va ser atacat per Pere II. Després, els papers es van intercanviar, ja que el rei Pere morí a Muret (1213) i, després, Gerald de Cabrera aconseguí la llibertat i el comtat. El 1413, Jaume d’Urgell es rebel•là contra Ferran d’Antequera. Va ser la fi de la independència del comtat. Al segle XIX, el 1875 va ser el darrer focus del carlisme. Al municipi hi ha fruiters, hortalisses, cereals, indústria lletera, embotits, mecànica. Vaques i gallines. Molts comerços i botigues de queviures. Tradicionalment, hi ha hagut molt contraban des d’Andorra. Hi ha tres tintoreries, una de les quals, a la plaça d’Espanya, és ràpida (973 351 201). Hotels. Un parador de turisme (tlfn. 973 35 20 00). Càmping. La ciutat té uns 12.000 habitants. Algunes comunitats religioses. Catedral (segle XII). Seminari. Hospital. Museu diocesà. Convencions: estudis pirinencs, universitat (UOC), turisme, estudis forestals. Mercat, els dimarts i els dissabtes. Piragüisme (canal olímpic), ala-delta i parapent. Estació d’autobusos (Alsina Graells). Hi ha un aeroport només apte per a pilots molt agosarats o experts, vora la ciutat, cap el SW. Els militars es van retirar del quarter (Castellciutat) abans del 1998. Personatges famosos: Isidre Esteve (motos), Lluís Racionero (escriptor). Hi ha almenys dues botigues de bicicletes: Sánchez (avinguda Salòria, 73 - tlfn. 973 360 398) // Botanch (Sant Ermengol, 19 - tlfn. 973 353 121). El 16 i 17 d’octubre se celebra al carrer dels Canonges la Fira de Sant Ermengol, de productes alimentaris artesans, i, en especial, de formatges. A Arsèguel (a 10 Km a llevant i al vessant meridional del Segre), s’hi celebra, el darrer dissabte de juliol, el festival internacional d’acordeons (promocionat per Artur Blasco).

SOBRARBE. Comarca central al Nord de Huesca, que agrupa 19 municipis, que tenen en comú la llegenda de la creu de foc que aparegué sobre un arbre quan estaven perdent una batalla contra els àrabs, i que els donà ànims per invertir les forces i guanyar-los. La capital de la comarca és Aínsa (Aínsa-Sobrarbe). Els seus pobles són: Abizanda, Aínsa, Bárcabo, Bergua, Bielsa, Boltaña, Broto, Fanlo, Fiscal, Fueva, Gistain, Labuerda, Laspuña, Palo, Plan, Pueyo de Araguás, Puértolos (Escalona), San Juan de Plan, Tella-Sin, Torla.

SOURNIA. Poble encantat, del Nord del Vallespir. És a uns 500 m snm, al SE de la comarca de la Fenolleda. Té uns 300 habitants. Cases adossades de planta i un, dos o tres pisos. Les unes amb arrebossat blanc, les altres amb pedra vista. Teulades de teula roja àrab. Era una baronia que formava part de la diòcesis d’Alet. El castell de Castéras-Sournia és de l’època de Lluís XIII. Hi ha runes de dos castells més (Corbos, Arsa). Hi ha un molí, una font molt gran, i un pont medievals. Església preromànica (Santa Felicitat). Església de Sant Miquel (segle X). Església parroquial (segle XVII). Vins (Côtes du Rousillon), cava, bens, horts. Festa religiosa, el 8 de setembre. Festa municipal el 10 d’agost. Fira el 16 d’octubre. Càmping. Embassament (plan d’eau du Désix). Gîte d’étape (refugi) al molí. Pistes d’esports, piscina, hípica. GR-10 i GR36. Centre de vacances adaptat a minusvàlids (al castell rehabilitat). Més informació a: plemoulin@aol.com Le moulin - 66730 Sournia – tlfn. 0468 97 72 44

TORLA. Famosa per ser el poble previ a la Vall d’Ordesa. Cases amb murs robustos, a pedra vista, tocant-se les unes a les altres; però, a la part antiga, amb nivells diversos de teulada. Les teulades de les més noves són de làmina de zinc, amb pius drets per evitar esllavissades de la neu, i amb alguna llucada. Finestres plenes de flors a l’estiu. Arcs interiors i balconades de fusta. En general, les teulades són de pissarra. Algunes façanes estan arrebossades de blanc, almenys en part. Ball típic del poble (rapatán). Festa major, el 12 d’octubre. Hi ha tres llogarrets adscrits: Fragen, Linás de Broto, i Viu de Linás. Supermercat, carnisseria, perruqueria. Discoteques. Excursions en 4x4: 630 418918. Guíes de Torla: 974 486422. Hi ha uns 10 restaurants i una pizzeria. Botigues de souvenirs. Botigues d’esports: 974 486164 - 974 486337. Càmpings. Turisme rural. Hotes a Torla: Hotel Abetos * * * 974 486448 /// Hotel Villa Russell * * * 974 486 770 /// Hotel Bujaruelo * * 974 486174 /// Hotel Edelweis ** 974 486173 /// Hotel Ordesa * * 974 486125 /// Hotel Villa de Torla * * 974 486156 /// Hotel Ballarín * 974 486155 /// Hotel Bella Vista * 974 486153 /// Hostal Alto Aragón 974 486172. Guàrdia civil a Torla: 974486160.

TUIXÉN. És a l’Alt Urgell i, junt amb Josa de Cadí, no arriba als 200 habitants. Cases no gaire grans, amb planta i un o dos pisos, a pedra vista, en general. Teulades de teula ocre àrab, a vegades a diferents nivells. Algun solà (porxada coberta al primer pis). Tuixén s’ha fet famós pel museu de les trementinaires (dissabtes, diumenges i festius d’11 a 14 h i de 17 a 20 h - tlfn. 973 37 00 30). Blat, ordi, patates, vaques. Les trementinaires eren dones mig transhumants que venien remeis a base d’herbes a les cases de pagès més o menys llunyanes (fins Igualada). Per exemple, venien oli d’avet (per les pulmonies), pega negra (pels carnesqueixats i ossos trencats), oli del tifus, i plantes seques: orella d’ós, corona de rei, te de roca, salsufragi, escabiosa, sàlvia, hisop, tabac negre (contra la diftèria), i serpoll.

VERA (BERA) DE BIDASOA. Encara que sembli mentida, no és ben bé al País Basc (en sentit estricte), sinó a Navarra. És famosa per haver estat on va viure l’escriptor Pío Caro Baroja. Fins el segle XIX, s’anomenava Bera, i s’afegí, a principis del XX, l’epítet “de Bidasoa” per no confondre-la amb la Vera d’Almería. Cases bastant juntes, blanques, de planta i dos pisos, amb finestres i entramat de columnetes adossades a la façana pintades de verd o vermell, balcons de fusta, o, alguns, amb reixa de ferro. Cantoneres, frisos de la base i voltants de les finestres a pedra vista. Teulades de teula roja mixta amb alguna llucana. És en una vall (del riu Bidasoa) molt verda, de contraforts molt suaus. La hegemonia navarresa data de 1402, de quan el rei Carles III de Navarra concedí privilegis als habitants de Bera (i de Lesaka), per llur defensa contra els bascs. Abans del juliol de 1794, la població va ser ocupada pels espanyols, un any, en acabat, durant un any també, pels francesos. A l’agost de 1813, el duc de Wellington, en la persecució dels invasors francesos, va fer moltes baixes a la població. El 1872, Carles de Borbó es proclamà, a Vera, enemic del rei forà Amadeu de Sabòia, implantat pel general Prim des del Piamont. Ara, a Bera, hi ha una empresa de conserves càrniques i patés d’oca i ànec, una de conserves de peix, un majorista de fruites i verdures, una fàbrica de peces de cotxes (ballestes), una de mobiliari de jardí, una de guies d’ascensor, una de peces de cautxú, i una de bosses de plàstic. Té uns 3000 habitants. A l’església de Sant Esteve, hi ha un orgue fabulós. El poble ha donat una vintena de músics i compositors. Per exemple, el pianista Javier Pérez de Azpeitia. Hi ha unes sis bandes de música moderna. S’hi celebra un festival internacional de música. Del 2 al 6 d’agost, s’hi celebren les festes del patró (Sant Esteve). Però, hi ha moltes més festivitats folklòriques. Hi ha poliesportiu, piscina, frontó, camp de futbol, clubs ciclistes (BYDH, club ciclista beratarra). A més dels Baroja (Pío, Ricardo, Carmen, Julio Caro, Pío Caro), que visqueren al casal Itzea, hi ha hagut altres personatges famosos: Patxi Vila (ciclista), Genaro Celayeta (futbolista), Juan Larramendi (pintor), Isidoro Fagoaga (tenor), Juan Errandonea (sumerista), Ignacio Larramendi, i Joaquin Aldave (escriptors en euskara). Hi ha una botiga de bicicletes: KATEA-BIKE TXIRRINDULAK (Kanttonberri Karrika, 1 – tlfn 948 631 218). Hi ha supermercats: Venta Beola Etxea (Xantelerreka Kalea) // Azcona Erosle (Alzate Karika, 17).

VIELHA. És la capital de la Vall d’Aran, a la capçalera del riu Garoina, al vessant atlàntic dels Pirineus centrals. Cases amb teulades de pissarra força inclinades, o de làmina de zinc, amb pius verticals contra l’esllavissament de la neu, amb llucanes i alguna claraboia. De planta i un, dos, tres o més pisos. A vegades, el mur de la planta és a pedra vista, o bé ho són les portes o arcs en volta. La resta de murs són arrebossats de colors suaus. La VALL D’ARAN formava part del comtat de Comminges. Al segle XII, en temps d’Alfons I d’Aragó, havia ja format part de la corona aragonesa. L’aranès és un dialecte del gascó occità. Hi ha reminiscències celtes i basques a la seva toponímia. En temps romans, els arenosis vivien a la vall, la capital de la qual era Comminges. Del 1283 al 1312, la vall és ocupada pels francesos. Un referèndum retornà els aranesos a Aragó. El 1313, Jaume II els concedí uns drets especials per 500 anys. De fet, s’allargaren fins el 1834. El segle XVII, la vall que havia estat envaïda pels francesos, retornà a Espanya, pel el tractat dels Pirineus (1659). Napoleó (1810) incorporà la Vall a l’Haute Garonne. Lluís XVIII (1815) la retornà a Espanya. El túnel de Vielha es va inaugurar el 1948. El 2008 s’ha inaugurat el nou túnel, molt més ampli. La vall té molta afluència de madrilenys que volen emular el rei Joan Carles I, que va a esquiar-hi (Baqueira). El clima és humit i fred (atlàntic). S’hi ha construït molt a la vall, potser massa. Vaques, cavalls i bens; pastures i boscos. Bugaderia 973 640 954. Central hidroelèctrica. El municipi de Vielha-Mijaran comprèn, a més de Vielha, els termes següents: Artròs, Aubèrt, Betlan, Betren, Casarilh, Casau, Escunhau, Gausac, Mijaran, Mont, Montcorbau, Vila, Vilach. Tot i gaudir de certa autonomia de govern respecte a la Generalitat de Catalunya, hi ha decisions del govern català, com ara la reintroducció de l’ós, que serien democràticament rebutjades pels aranesos.

VILLANÚA. Poblet amb urbanització moderna. En comú, les cases, sinó la mida, tenen les teulades de pissarra o de làmina de zinc (aleshores amb pius contra esllavissada de neu), i llucanes. Ràfecs amples, amb caneló per recollir l’aigua. Les del centre històric són de pedra vista, amb planta i dos pisos. És a mig camí entre Somport i Jaca. Coves (al NE) habitades a l’edat del bronze. Camí romà, coincidint amb el de Sant Jaume. Era el Señorío de Aurej, al segle VII. Al segle IX, hi hagué una repoblació amb bearnesos. Al segle XII, s’emprava ja el nom actual. A principis del segle XX, hi havia uns 1000 habitants. Ara només n’hi ha 300. Espeleolgia: Cova de la Güixa, gran, amb riu i tot dins (guia: 974 378 1399), al massís de La Collarada; El Infierno (sima de 2000 m en vertical); Esjamundo (6 Km de recorregut amb llac i tot); Gruta de la Fuente del Cándalo (700 m de recorregut, però brollador perillós a l’entrada, quan plou molt a La Collarada). Al poble, que és enmig d’un gran pla, hi ha supermercat, queviures, forn de pa. Albergue-Refugio Tritón: Mediodía s/n 974 378 181. Aparthotel Roca Nevada: crta. Francia, 18 - 974 378 219. Hi ha hagut un esforç immobiliari per edificar a l’estil de Candanchú, i per descongestionar també aquella estació d’esquí, i facilitar una estada més còmoda (clima més temperat) als esquiadors.

VINÇÀ. Vila al baix Conflent, al peu del Canigó. Hi domina la llum tènue de color blau/lila fosc. Cases de planta i dos o tres pisos. Teulades de teula roja, o bé plana, o bé àrab, amb canaló per recollir la pluja. Finestres de diferents mides (algunes petites) a les façanes. Façanes, en general, blanques o de colors suaus; però, també a vegades, a pedra vista (o almenys la base). Petits balcons amb reixa de ferro. A vegades, paravents de fusta a les finestres, pintats de blanc, verd o gris blavós. A la planta, porta molt ampla (garatge) o bé finestral. Era la romana Vincianum. Al segle XIII, es coneixia com a Vinum Sanum. Sant Julià n’és el patró. Té un lema: “Vinçà, ara i sempre”. Als segles XIV-XVI havia pertangut als comtes de la Cerdanya, i als comtes d’Empúries, i als marquesos de Rocabertí. Les muralles no sempre resistien els embats dels bàndols reials oposats (Catalunya - Aragó). Església del segle XVIII, amb un gran orgue. Passeig, amb plataners, molt típic, per convocar la fresca a l’estiu. Algunes fonts públiques. Préssecs, vi, oli d’oliva, pomes. Embassament: vela, surf/vela, bany. Bancs, farmàcies, restaurants, supermercats, hotels (Le Petit Auberge: Avue. Général De Gaulle, 74. Tlfn. 04 68 05 81 47), oficina de turisme (tlfn. 04 68 05 84 47). Vins (Côte du Roussillon), caves; vivers, horts. D’interès pels voltants hi ha: Nôtre Dame de Domanova, el priorat de Marcèvol, Estoher (gorges i salts d’aigua), Orgues (penyasegats a l’Îlle-sur-Têt), Vilafranca de Conflent (Grottes des Canalettes), Casteil (zoo), Sant Martí de Canigó (abadia), Sant Miquel de Cuixà (abadia), Serrabonne (priorat), Thuir (bodega amb la bóta més gran del món), Tautavel (jaciment prehistòric), Pica del Canigó (pel refugi de Marialles). Mercat: dimarts i dijous.


INFORMACIÓ PIRINEISTA
Pàgina molt interessant i actualitzada per als excursionistes i esportistes i estudiosos dels Pirineus.
ESCRIU-ME
Puc ajudar-te?